Hi ha un acord generalitzat a considerar que l’església catòlica va fer la seva principal transició cap a la contemporaneïtat entre el 1965 i el 1970. Un procés de canvi que va venir marcat per les noves directrius aprovades en el concili Vaticà II, el que es va dir l’aggiornamento, això és l’intent d’actualització i posada al dia de l’església davant els nous reptes que plantejava una societat cada vegada més canviant i complexa. A l’Estat espanyol, aquesta nova orientació va propiciar que l’església passés de ser la principal base ideològica del franquisme a adoptar posicions cada vegada més distants i crítiques cap al règim. Però el progressisme inicial de certs sectors de la jerarquia en els primers anys de la transició, sobretot en relació als sectors continuistes del règim, va experimentar aviat un viratge cap a posicions més conservadores, amb la seva oposició als projectes de laïcització, com la secularització de l’ensenyament, del matrimoni, la legalització del divorci o l’avortament.

El bisbe Jubany fou l’encarregat d’aplicar a Girona els nous plantejaments actualitzadors, d’airejar l’ambient resclosit que s’havia viscut sota el govern del bisbe Cartanyà, en plena hegemonia del nacionalcatolicisme. Però aquest nou impuls es trobava, escriu Salomó Marquès, tant amb la resistència dels sectors acostumats a la rutina, com amb l’oposició dels qui no acceptaven els nous camins per qüestions ideològiques i doctrinals. En alguns casos es pot parlar d’una certa “contestació passiva”, afirma. Al voltant de l’any setanta, s’assisteix a una agudització de les contradiccions intraeclesials i es fan evidents les divisions entre les diverses concepcions de l’església. Enfront dels posicionaments excessivament tímids o clarament retardataris, ancorats en visions tradicionalistes gens o poc disposades a redefinir maneres de fer i a modificar estatus, hi havia les opcions que defensaven els sectors més renovadors i inquiets de l’església gironina. El mateix S. Marquès ha ofert algunes mostres d’aquestes diferències, concretades en desacords cap a propostes de planificació pastoral o en retrets a determinades actuacions del bisbe Jubany.

Aquesta actitud crítica era, en bona part, el resultat d’una voluntat d’avançar cap a una major sintonia i un compromís més ferm amb els interessos reals de la població i els valors democràtics. Però el grau d’implicació que demanaven els nuclis més progressistes de l’església no es va arribar a assumir d’una manera clara per part de les jerarquies eclesials. Per exemple, la figura de Narcís Jubany va patir un desprestigi considerable en el món obrer arran del seu posicionament en les vagues de la SAFA de Blanes, i molt especialment per la seva actitud davant els acomiadaments de treballadors, fins al punt que es va impulsar un boicot a la botiga que el seu germà tenia a la població costanera. La frustació de les esperances de canvi va ser un dels motius que va propiciar els nombrosos casos de secularització de sacerdots que va haver-hi en aquells anys.

De manera paral.lela, les tensions amb les autoritats franquistes anaren en augment. Josep Clara ha reportat alguns dels conflictes que es van manifestar a Girona entre el règim franquista i determinats sectors de l’església durant els darrers deu anys del sistema autoritari, de les multes a capellans fins a la prohibició de l’homilia de Jaume Camprodon contra la pena de mort l’any 75. Uns anys en què, continua l’historiador, les publicacions eclesiàstiques i les homilies serviren per denunciar les contradiccions de la dictadura en matèria religiosa, política, social, sindical i d’ordre públic.

A principis dels setanta, la parròquia de Vista Alegre es va convertir en un dels nuclis més significatius d’aquesta orientació compromesa, que alhora cercava una major participació dels laics en la vida parroquial, i el seu rector, Modest Prats, va esdevenir un dels principals referents intel.lectuals per als sectors cristians progressistes de Girona. Arran de la incorporació de M. Prats al Col.legi Universitari, la parròquia del Carme va prendre el relleu a la de Vista Alegre, i Josep Iglésies, que n’era el rector i que sempre havia tingut una actitud activa i benèfica cap a la gent més desfavorida, es convertí en un element clau a causa de la seva assumpció de les reivindicacions de les classes populars gironines i del seu compromís en la lluita antifranquista.

L’any 1974, Jaume Camprodon va substituir Narcís Jubany. En els primers anys del seu pontificat aprofundí els elements d’obertura que havia encetat el seu antecessor. Com un signe d’aquesta voluntat aperturista i d’aproximació a la comunitat, J.M. Marquès i M. Prats han destacat la novetat del seu estil de presència a Girona, que va suprimir de la seva funció espiscopal tot el que fins aquell moment definia el bisbe com una autoritat més.

Entre el 1974 i el 75, la tendència pastoral en què s’inserien les intervencions crítiques d’alguns sacerdots va experimentar una reorientació, i la voluntat de projecció pública un cert retraïment. El febrer del 75 es va constituir Justícia i Pau (JiP) a Girona, organització vinculada a l’església, que passaria a jugar d’una manera molt més decidida i programàtica el paper que fins llavors havien fet alguns capellans de forma individual, o laics i capellans conjuntament. Des del Govern Civil es feia un seguiment estricte dels moviments d’aquests sectors i de les seves formes i línies d’actuació:

“Las homilías que en tiempos no lejanos venían pronunciando diversos sacerdotes de esta Diocésis, han decrecido normalmente y toda la polèmica político-eclesial ha sido absorbida y la viene dirigiendo y manteniendo ahora la organización ‘Justicia y Paz’ bajo las directrices de su Secretariado corrrespondiente.”

El president de JiP era Pere Thió, i entre els seus principals responsables hi havia Salomó Marquès, Xavier Merino, Jaume Rocabert, Ricard Masó, Joaquim Bover, Pilar Gisbert, Antoni Calvó i Modest Prats, en qualitat de delegat episcopal. Una de les primeres reunions d’aquest grup d’acció cívica en el Seminari, va ser interrompuda per la policia a fi d’atemorir els allí reunits, i va obligar els assistents a abandonar el local.

Durant l’any 1975 i part del 76, JiP fou una de les principals plataformes del moviment democràtic a Girona i, com a tal, va impulsar nombroses campanyes i iniciatives (contra la pena de mort, a favor dels Drets Humans i l’amnistia, conferències per tractar dels problemes als barris, jornades municipals per afavorir la coordinació dels regidors demòcrates, organització del primer debat sindical amb CCOO, UGT, USO i SOC, etc.). La seva vinculació eclesial actuava una mica com a mantell protector de les nombroses propostes i activitats que promovien, i les seves afinitats ideològiques amb els nuclis organitzats al voltant del regidor demòcrata, Joan Paredes, i la revista Presència afavoriren la seva projecció i influència ciutadana.

L’església i el moviment democràtic

Durant aquests anys de la transició, una de les formes més evidents de col.laboració de l’església amb el moviment democràtic es va concretar en la cessió d’infrastructures. L’agost de l’any 1977, CCOO féu un comunicat agraint a la Parròquia del Carme i a altres parròquies del bisbat de Girona el seu suport a la classe obrera, sobretot per haver-los cedit locals on fer les seves reunions. Així, per exemple, les primeres trobades periòdiques de sindicalistes de l’HOAC i CCOO es feren en un local de les Missioneres de Santa Eugènia de Ter. Entre els anys 72 i 73, en la parròquia del Carme va funcionar durant un temps una escola sindical, de formació teòrica i pràctica dels treballadors, impulsada per militants de Bandera Roja. El primer despatx laboralista, atès per l’advocat Agustí Figueras, es va instal.lar inicialment a la parròquia de Sant Josep, de la qual era rector Francesc Puig, l’any 74. Algunes de les assemblees multitudinàries dels obrers de la construcció, així com diverses reunions d’estudiants, es van fer a l’església del Mercadal. Diversos actes polítics o parapolítics se celebraren al col.legi menor Bisbe Cartanyà o a Casa Carles, que depenien del bisbat. O la mateixa assemblea plenària de l’Assemblea Democràtica de Girona va tenir lloc en una església de Salt.

L’Opus Dei, el neointegrisme

A Girona, l’Opus Dei s’hi va estendre a partir de 1954. La seva implantació arrencà de les gestions que va fer un familiar directe del ministre de Franco, l’opusdeista Adolfo Sánchez Bella, vora Mn. Enric Pèlach, el qual va captar un grup de capellans joves, entre els quals hi havia Andreu Bachs i Narcís Tibau, així com membres de les classes benestants gironines, com Eduard i Joan Ribot o Joaquim Masramon. En un primer moment, l’Opus va ser vist per alguns sectors catòlics com un possible element renovador davant l’atonia d’altres organitzacions d’església com Acció Catòlica. Però aviat es va fer visible la seva veritable orientació. Tot i això, M. Prats i J.M. Marquès apunten que en el bisbat de Girona, l’Opus tenia “una alta i peculiar significació”, però no entren en l’anàlisi d’aquesta realitat.

Durant el govern de Narcís Jubany, l’Opus no va experimentar un creixement significatiu dins els òrgans de direcció del bisbat. Per bé que s’assisteix a una progressiva extensió de la seva influència social i a la presència de membres laics de l’Obra en llocs clau de l’administració franquista, com la Diputació i l’Ajuntament.

L’any 75, Domènec Fita, que n’havia format part des dels primers moments, va denunciar en una entrevista que li va fer Narcís-Jordi Aragó a Presència el caràcter sectari i integrista de l’Obra. Les seves paraules eren com una advertència, “van segurs i tenen un extens poder de revistes, agències informatives, forces bancàries, polítics, universitats, centres educatius de moltes menes, i si fem un petit resum del que passa a les nostres comarques podrem tenir consciència de la força que representa l’Obra arreu d’Espanya”.

Durant els anys de la transició política, i els posteriors, l’organització va anar consolidant les seves posicions. Un dels seus caps visibles en aquell període va ser Joan Paredes, gestor administratiu, que havia estat regidor d’hisenda amb l’alcalde Josep Bonet i que fou cessat per Ignasi de Ribot. No se l’ha de confondre amb el seu homònim, regidor de l’oposició democràtica i membre del Reagrupament Socialista. Un altre membre destacat fou Mn. Àngel Caldas, antic conciliari de l’HOAC, que amb Mn. Bachs, eren considerats els principals ideòlegs de l’Opus Dei a Girona. I, entre els noms més emblemàtics, es podria citar el de l’industrial Manuel Nadal Oller.

A Girona, l’Obra obrirà els col.legis del Bell.lloc i les Alzines, i alguns dels seus membres jugaran un paper preponderant en el boom immobiliari d’aquells anys. Cal destacar que malgrat la seva importància hi ha pocs estudis sobre les seves activitats, així com sobre les seves connexions amb el poder polític i econòmic, si bé s’ha assenyalat que industrials i terratinents tan significats com Ferran Villalonga i Higini Torras Magem, del grup Torras-Hostench, també es movien en l’òrbita de l’Opus. Els escassos treballs sobre els moviments d’església a Girona són generalistes i se centren en els corrents progressistes, la qual cosa tendeix a distorsionar la força real d’uns i altres.

L’HOAC

La influència de l’església en sectors de la classe treballadora es vehiculava inicialment a partir de l’HOAC, una associació que provenia de l’Acció Catòlica i que va entrar en crisi a mitjans dels seixanta a causa de la reacció de la jerarquia eclesial. A Girona, però, va mantenir tant la seva presència i organització, com la vinculació amb el bisbat. L’actitud personal de Narcís Jubany va fer possible que l’HOAC pogués continuar realitzant la seva tasca. “Mentre no li creéssim conflictes, ens deixava fer”, afirma Joaquima Tomàs. En altres llocs, la relació amb el bisbat corresponent es trencà.

Entre les seves activitats, centrades en un primer moment en el debat i la reflexió, cal destacar la realització de plans de formació al Seminari, arran dels quals es van incorporar a l’HOAC capellans com Josep Iglésies, Lluís Torrent, que es va secularitzar el 73, o Vicenç Fiol, a qui, segons J. Tomàs, van fer fora de Tordera perquè la direcció de l’empresa Fibracolor feia córrer que anava contra els seus interessos. L’HOAC també realitzava una assemblea mensual a Casa Carles, que era oberta a tothom, i on es valorava la situació i la problemàtica del moviment obrer. I els primers de maig feia un acte en un local del carrer de la Força a què assistia el bisbe.

Segons els historiadors Jordi Font, Miquel Aguirre i Jordi Busquets, el compromís de l’HOAC anà evolucionant en un sentit cada cop més reivindicatiu. El seu caràcter obert i pluralista propicià la integració de sectors conscienciats del món laboral, que trobaren en l’HOAC “una plataforma d’acció, una certa cobertura i un marge de moviment més ampli del que es podia gaudir en la clandestinitat”.

Els membres més actius de l’associació van participar en l’acció sindical, en tasques assistencials diverses, en accions de solidaritat obrera i en les activitats dels moviments democràtics. Durant els darrers anys del franquisme i durant la transició, van col.laborar sovint amb CCOO i alguns dels seus membres es van integrar al sindicat, una opció que anteriorment ja havien pres alguns militants, entre els quals el carismàtic Paco Mera.

Amb la legalització dels sindicats democràtics, l’HOAC va considerar que la feina de suplència que havia fet entre la classe treballadora exigia una reformulació dels seus plantejaments, que en cap cas volia dir muntar una estructura sindical paral.lela a les ja existents -una temptació, aquesta, present en les jerarquies eclesiàstiques-, i, en conseqüència, la majoria de membres de l’HOAC va decidir incorporar-se, a títol personal, en els sindicats democràtics.

El moviment escolta, escola de catalanisme

D’entre el conjunt d’associacions vinculades a l’església, l’escoltisme va jugar un paper cívic important durant el franquisme. Va ser un lloc de formació i de trobada per on van passar una part significativa dels que esdevindrien dirigents polítics de l’oposició democràtica, fins al punt que la seva acció no va passar inadvertida als serveis d’informació de la policia, “Mención especial merece la proliferación de organizaciones juveniles tipo boy-scouts, dependientes de la jerarquía eclesiástica y que como tales no se someten a la normativa sobre asociaciones regulada por la Ley de 24 de Diciembre de 1964. Tales organizaciones acusan un marcado carácter regionalista constituyendo un vivero que pasará a nutrir indefectiblemente las futuras formaciones políticas que propugnan la autonomía política de Cataluña”.

Índex general de l’assaig
Aspectes de la transició a Girona
1. Introducció. El curt viatge
2. Els papers del Govern Civil, control i repressió
3. L’acció política
4. Lluita i organització obrera
5. Transició i església
6. Resistència i lluita cultural
*. Fonts utilitzades i bibliografia