Darrerament, es ve manifestant un interès notable pels darrers anys de la resistència antifranquista i, molt especialment, pel procés de derogació del règim autoritari, l’anomenada “transició espanyola”, convertida definitivament en “la” transició, entronitzada i mantinguda des d’alguns sectors en la categoria de l’exemplaritat més sublim. Aquesta mena de visions ha parat poc esment en la necessària clarificació del mateix concepte de transició -en tant que trajecte de pas d’una situació a una altra de diferent-, ja que sota aquest terme hom pot incloure des de mers canvis superestructurals fins a processos que afecten el moll de l’ós del mode i el sistema productiu, des de simples relleus en les camarilles detentores del poder fins a modificacions estructurals profundes en el sistema polític. En general, la lectura dominant ha emfasitzat els aspectes d’innovació política i institucional que va comportar el procés de canvi, però ha tendit a obviar aquells elements que suposaren el manteniment d’un cert estat de les coses, la conservació d’aspectes socials significatius de l’antic ordre.

Manuel Ballvé de la Universitat Autònoma de Barcelona, recordava recentment la repercussió de la transició en els àmbits militars i policíacs, una influència difícilment comprensible si alhora no es té en compte el procés invers, això és el paper condicionador i dissuasiu que va tenir l’entramat militar i policíac en el desenvolupament de la transició política. Ballvé assenyalava, al costat dels decrets regularitzadors i del progressiu desballestament de l’antiga jurisdicció militar -unes mesures, però, que en la seva majoria se situen més enllà del marc temporal estricte de la transició política-, els elements de continuïtat d’institucions i de persones. Entre altres, citava el manteniment de la condició militar de la Guàrdia Civil i el seu caràcter clos, que, al seu entendre, propicien tota mena d’irregularitats. La doble continuïtat de què parlava el professor es podria fer extensiva a altres àmbits de l’estructura de l’Estat espanyol, especialment al poder judicial. A Girona, aquesta persistència es va visualitzar fins i tot en casos tan emblemàtics com el d’Alberto Perales, exsecretari general del Govern Civil i peça clau en l’engranatge repressiu franquista, que es va retirar tranquil.lament en l’època de Pere Navarro, malgrat que durant la transició la seva dimissió havia estat reclamada insistentment pel moviment democràtic.

El moviment democràtic a Girona

A la ciutat de Girona, no va ser fàcil vertebrar el moviment antifranquista. Un dels motius dels diversos fracassos en l’articulació de les plataformes de l’oposició democràtica, o bé la seva escassa implantació, té a veure amb la poca base social amb capacitat, disposició o voluntat d’organitzar-se políticament. Ernest Lluch ho ha recordat no fa gaire. L’historiador Josep Clara s’ha referit a la feblesa de l’oposició a partir de la constatació de les mancances i els dèficits que presentava l’aparell policial espanyol establert a Girona a principis dels setanta.

Entre les raons d’aquesta dèbil resposta, caldria situar-hi en primer lloc la por a la repressió. En un altre pla, els efectes d’una misèria ideològica considerable, en què la influència del catolicisme més reaccionari continuava jugant un paper important. De fet, una de les característiques d’aquella societat era el paper preeminent de l’església, sigui reforçant la passivitat envers l’ordre establert, sigui generant o emparant els primers signes de contestació. També caldria esmentar l’existència d’uns mitjans de difusió que majoritàriament compaginaven la fidelitat al règim amb una pseudoobertura consumista i alienant.

D’altra banda, l’especial configuració socioeconòmica de la ciutat i el seu entorn, els efectes derivats del seu paper com a capital “provincial” o la penúria cultural generalizada no eren els components més adequats per activar una resposta transformadora. Finalment, el model dominant d’empresa, així com els aspectes desmotivadors d’una certa situació d’estabilitat econòmica, malgrat l’existència de nuclis de conflicte, tampoc no afavorien les possibilitats organitzatives ni les tendències reivindicatives de la població. En aquest context que hem esbossat, no serà una casualitat que la dinamització del moviment obrer gironí vingui en bona part de determinats nuclis actius de la zona costanera.

A partir de l’any 1976, a mesura que van emergint les organitzacions polítiques, hi ha una progressiva activació del moviment democràtic i s’assoleixen fites significatives quant al grau de mobilització ciutadana, per bé que això no implica necessàriament un enquadrament directe i immediat en els diversos partits i plataformes.

La dialèctica transicional

Un dels aspectes que la historiografia ha destacat d’aquell període és la importància de la idea de procés per analitzar la transició política. És a dir que els avenços i els retrocessos que van existir, van ser el resultat de la interacció entre els grups de poder i els de l’oposició, més que no pas de la simple aplicació mecànica i unidireccional d’una estratègia o un projecte. Per exemple, l’historiador Pere Ysàs, atribueix el fracàs del govern espanyol presidit per Carlos Arias a la seva composició i a les seves contradiccions certament, però sobretot en destaca la incapacitat per donar resposta a un context social plagat de tensions i conflictes. Va ser precisament a causa d’aquests factors de pressió que Adolfo Suárez, el seu substitut, es va veure obligat a haver d’accelerar i ampliar els seus projectes de reforma per intentar desactivar el potencial mobilitzador de l’oposició.

En un sentit similar, l’Ajuntament de Girona va haver d’anar modificant molts dels seus acords a causa de l’empenta ciutadana. Aquestes rectificacions van afectar sobretot temes lingüístics i culturals, l’ús del català en els plens, l’aprovació d’ajuts i suports a la llengua, l’oficialització del topònim Girona…, i polítics, com la reclamació de l’Estatut. En poc temps, l’acció popular va aconseguir desbordar les previsions i els desitjos oficials. També es pot constatar com la victòria de les forces que venien de l’antifranquisme en les primeres eleccions espanyoles, el juny de l’any 1977, va fer canviar substancialment l’actitud del món oficial cap al moviment demòcrata. Així, l’Ajuntament d’Ignasi de Ribot va haver d’acceptar la creació d’una Comissió Política Municipal formada per representants de l’oposició per fer un seguiment dels acords i de tot allò relatiu a la gestió de l’Ajuntament. El governador civil Armando Murga va dimitir i es va reintegrar a l’exèrcit espanyol, mentre que la Diputació demanava eleccions municipals immediates per adequar les entitats de l’administració local a les noves estructures polítiques. Fins i tot, l’Onze de Setembre d’aquell any va comptar amb el suport institucional, i des de Los Sitios, el diari del Movimiento que s’havia mostrat especialment bel.ligerant, es convocava el poble de Girona a manifestar-se per “una democràcia completa i el recobrament íntegre de les nostres llibertats nacionals”, segons recollia el manifest de la convocatòria.

Aquesta dinàmica de canvis i rectificacions, que expressen una mena de pols entre les forces en pugna, és important destacar-la per combatre certes visions fatalistes que vénen a dir que si l’oposició antifranquista no hagués fet res s’hauria arribat al mateix lloc. O algunes òptiques de base conspiradora, segons les quals tot hauria estat el resultat d’un pla preconcebut, sense que l’acció popular hi tingués res a veure. És una mica el mateix que passa amb els enfocaments dits funcionalistes, que al supeditar el sistema de govern d’una determinada societat a les característiques del seu substrat estructural cauen sovint en un mecanicisme esterilitzador que nega el paper transformador dels agents socials i polítics. Així, hi ha autors que presenten la transició a la democràcia com la mera resultant dels Plans d’Estabilització, com el corol.lari dels canvis socioeconòmics dels anys seixanta. La mort recent de Joan Sardà, un personatge complex que fou un dels principals inspiradors de la política econòmica del tecnocratisme franquista, ha reobert aquesta mena d’interpretacions que parteixen d’una identificació massa fàcil i lineal entre creixement econòmic i democràcia. En aquest sentit, autors com D.H. Rustow consideren que no és possible provar que existeixi una relació de causalitat entre la instauració de la democràcia i una situació d’alt desenvolupament econòmic i de modernització social, alhora que destaquen la importància dels factors polítics en els processos de transició.

Visió de la transició en els mèdia

La majoria d’aproximacions mediàtiques a l’anomenada transició que s’han realitzat en els darrers mesos, han estat fetes des d’una perspectiva espanyola, molt centrades en personalitats de la vida política madrilenya i amb la tendència d’atribuir la importància del procés de canvi a la figura de Juan Carlos I i el seu entorn. L’actuació del moviment opositor en tota la seva amplària ideològica i extensió territorial, el vessant mobilitzador de les seves propostes i la dinàmica sociopolítica que es vivia en el carrer, han estat convertits en petites pinzellades per puntejar i donar color a un determinat tipus de discurs, i s’ha tendit a obviar que tots aquests components van resultar altament significatius i fortament condicionants de tota l’evolució del procés.

Aquestes visions a què ens referim, tot i la seva aparent voluntat documental exhaustiva, han tendit a silenciar el fet que Catalunya, especialment l’entorn barceloní, i sobretot Euskadi, van ser les principals avantguardes antifranquistes i els llocs on hi va haver el grau més alt de resistència, per bé que tampoc no s’ha de caure en una mitificació del seu abast. Però malgrat aquest paper protagonista, les veus catalanes compromeses han estat excepcionals en la lectura que d’aquells esdeveniments han fet els mitjans de difusió espanyols.

Els mitjans de difusió catalans, sobretot ràdio i televisió, a diferència dels mèdia espanyols, s’han centrat més en els anys anteriors a la fi del franquisme, però amb un tractament de la informació antitètic a la línia rigorosa que, per exemple, va caracteritzar els treballs d’investigació al voltant de les figures d’Andreu Nin i Miquel Carrasco i Formiguera. Així, d’una banda s’ha tendit a emfasitzar el paper resistencial al franquisme d’un determinat sector social i polític, i dels seus mètodes i àmbits d’oposició. I, d’altra banda, la manera de presentar els fets ha propiciat una mena de nostàlgia pels anys passats que afavoria la subjectivització d’allò que es pretenia mostrar, alhora que ho descontextualitzava i acabava donant-li un cert to frívol. En cap cas, però, s’ha intentat oferir una interpretació alternativa a la visió espanyola dominant.

Caràcters de la transició

La visió espanyola dominant concep l’anomenada transició com una experiència històrica fonamental, amb un punt d’arribada clar, definit i fins i tot definitiu. Un adveniment que, a més, apareix investit d’un cert caràcter fundacional i per tant amb molts components mítics, en tant que vol representar la instauració d’un nou paradigma estatal. En aquest sentit, el sociòleg Salvador Cardús ha afirmat que les rememoritzacions a què darrerament assistim tenen més a veure amb la necessitat de confirmar aquesta identitat estatal, que ara es trobaria en crisi, que no pas amb la voluntat de procedir a una autoanàlisi desemmascaradora.

La transició, per a una visió catalana autocentrada, més aviat formaria part d’un procés que no s’ha tancat; o, per dir-ho en mots de l’historiador i polític Joaquim Ferrer, seria un punt de partida. Aquest caràcter fa que per a alguns autors la denominació “transició” sigui conceptualment qüestionable. Així, Josep Fontana comentava sorneguerament en una entrevista que aquest pas d’una a altra situació havia estat un viatge molt curt. M’agradaria pensar, deia, que “en això de la transició no hem fet més que començar i que encara ens resta molt camí per fer, malgrat els retrocessos possibles”. Altres autors es fixen en els sentits subjacents que hi ha en l’ús del mateix concepte de transició, en tant que producte ideològic generat des dels rengles dels qui van acabar hegemonitzant el procés. Manuel Costa-Pau considera que “la transició, enunciada així a seques, és una denominació espanyola encunyada des de la tesi franquista per les seves forces desenrotllistes i els companys de viatge d’aquestes, que es proposaren la variació de l’estat franquista fins a l’actual monarquia parlamentària de model occidentalista amb expressa voluntat d’evitar la menor ruptura política o, en altres mots -pel que fa a una perspectiva catalana-, amb exclusió expressa de la doble causa social i nacional”.

Índex general de l’assaig
Aspectes de la transició a Girona
1. Introducció. El curt viatge
2. Els papers del Govern Civil, control i repressió
3. L’acció política
4. Lluita i organització obrera
5. Transició i església
6. Resistència i lluita cultural
*. Fonts utilitzades i bibliografia