A la ciutat de Girona, l’oposició explícitament política al franquisme no té unes manifestacions significatives fins a principis dels setanta. En els anys anteriors, les vies per manifestar la discordança amb el règim eren més indirectes a fi d’evitar o atenuar la repressió policíaca. A l’entorn del 70, hi ha un intent no reeixit de muntar a Girona la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques. Algunes de les persones que van assistir a la seva presentació clandestina, formaven part d’una Comissió Cívica (CC) que fonamentalment feia trobades, “reunions d’amics i gent afí on poder-nos esbravar”, segons la consideració de Rosina Lajo, una de les impulsores. Aquest grup, que no superava les vint persones, era plural ideològicament i aplegava fonamentalment gent de la cultura i de les classes mitjanes. La seva principal via d’intervenció era el cineclub AFIC.

La iniciativa més destacable que va impulsar la CC va ser la recollida de més de tres-centes signatures en favor de l’amnistia per als presos condemnats a causa de les seves activitats laborals i sindicals. Aquesta campanya, que va ser projectada públicament des de Presència el febrer de 1970, tot i que externament va jugar un paper conscienciador important, no va servir per articular la unitat dels sectors demòcrates gironins, en part a causa dels recels que es van crear entre els mateixos participants, ja que no tothom situava el seu grau de compromís al mateix nivell. Els encarregats de presentar les firmes al Govern Civil, van ser Santiago Sobrequés, Miquel Molledo, F.X. Rocha, Joan Dolera i Rafael Ballesteros. Aquests dos últims també formaven part del nucli de la CC i representaven el petit sector del socialisme espanyol a Girona, que mantenia vincles amb militars antifranquistes de la UMD.

A finals d’aquell any, hi va haver el que Josep Clara ha qualificat com “la primera exteriorització, pública i notòria, contrària al règim”, una manifestació contra el procés de Burgos, amb una presència majoritària d’estudiants, alguns dels quals tindrien un protagonisme polític en els anys següents. La policia va detenir i multar quatre persones, dues de les quals, F.X. Rocha i Lluís Bosch Martí, havien participat activament en la campanya per l’amnistia.

Al cap d’uns mesos, s’impulsà una Comissió d’Activitats Cíviques del Gironès, la Selva i el Maresme. També era una plataforma plural, amb presència obrera, si bé amb pocs veïns de la ciutat de Girona. Feien reunions, muntaven debats i organitzaven recitals i representacions teatrals. Una de les seves campanyes va consistir en recollir signatures contra l’ordre de tancament de Presència, l’any 72.

En aquell moment, l’únic partit antifranquista que havia aconseguit vertebrar una certa base militant, incidir en determinats àmbits socials i impulsar un grau d’activisme mínimament significatiu, va ser l’organització comunista Bandera Roja (BR). Això va fer que fos aquesta força la que l’any 73 intentés constituir l’Assemblea de Catalunya (AC) a Girona, però tampoc no va assolir el seu objectiu. El PSUC mantenia algunes cèl.lules als barris perifèrics de Girona, per bé que la seva capacitat d’acció i iniciativa política eren molt limitades. A partir de l’any 74, arran de l’entrada de quadres i militants provinents de BR, i d’algunes noves incorporacions, el PSUC va començar a experimentar un creixement important i una extensió progressiva de la seva influència.

Però una de les propostes que aconseguiria més ressò, va provenir de sectors cristians progressistes que van propugnar la participació a través del terç familiar en el que serien les últimes eleccions municipals del franquisme, l’any 73. L’objectiu era aprofitar les escletxes legals que deixava el règim per intentar erosionar-lo des de dins. La candidatura, coordinada per Jaume Curbet, s’estructurava al voltant de Joan Paredes i Joan Carbó, i van aconseguir treure un regidor. La seva actuació dins el consistori va consistir en crear contradiccions a l’equip de govern. Internament, el col.lectiu es va anar consolidant i l’any 74 es va convertir en la secció local del Regrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Durant aquest any, també comencen a organitzar-se a Girona els partits CDC i CSC.

De mica en mica, Paredes i el seu equip van incrementant les actuacions crítiques i aconsegueixen generar una progressiva mobilització ciutadana. A principis del 75, aquest nucli del Reagrupament i altres sectors afins impulsen la creació de Justícia i Pau (JiP).

Cap a l’Assemblea Democràtica de Girona (ADG)

Unes setmanes abans de la mort de Franco, es van començar a fer les primeres trobades entre representants de diverses organitzacions per parlar de la necessitat de tirar endavant l’AC a Girona. Arran d’aquestes reunions, l’ADG començà les seves activitats, però l’assemblea plenària constituent no va tenir lloc fins al 4 d’abril de l’any 76 en una església de Salt, on es van aplegar cap a tres-centes persones.

L’historiador Josep Clara considera que la constitució provisional de l’ADG va ser per neutralizar el protagonisme de JiP i del Reagrupament. És cert que aquesta voluntat era present en algun dels impulsors de l’Assemblea, però hi havia altres factors d’ordre polític, contextuals els uns i referits a la realitat interna dels partits els altres, que també cal prendre en consideració. Jordi Creixans atribueix la creació de l’ADG a un canvi en la situació política. És a dir, quan es crea JiP, l’acció repressiva del règim encara es deixa sentir amb intensitat i una part dels sectors d’oposició gironins continuen considerant útil i necessari arrecerar-se sota organitzacions d’església. En canvi, a finals del 75 i sobretot a principis del 76, el context general ha canviat considerablement i la politització creixent exigeix uns nivells d’intervenció a què JiP ja no pot respondre. A més, cal tenir en compte tant la situació de feblesa de què partien els partits polítics, com l’actitud d’aquests mateixos partits cap a l’AC, que en alguns casos era de distanciament. CDC, per exemple, fins al juny de 1975 no decideix incorporar-s’hi.

El model organitzatiu de l’ADG constava d’un òrgan sobirà que era l’Assemblea Plenària, una Comissió Permanent que n’havia d’executar els acords i un Secretariat amb funcions tècniques i de coordinació, que s’havia de renovar cada trimestre. A la pràctica, però, es buscà l’operativitat, i això va fer que de reunions autènticament plenàries només n’hi hagués una, la constituent, i que fossin sobretot els representants polítics i les entitats, moltes de les quals giraven en l’òrbita dels partits, els qui impulsessin l’ADG.

Quant a les principals accions de l’ADG, F. Ferrer n’ha fet una relació. La primera campanya important va consistir en una recollida de signatures a favor de l’amnistia i una manifestació pels carrers de la ciutat. En els mesos següents, l’Assemblea va muntar actes i manifestacions, va participar en nombroses activitats reivindicatives, i es posicionà críticament davant múltiples aspectes generals i temes locals d’interès ciutadà.

La línia d’intervenció de l’ADG sempre procurava fer visible la necessitat de disposar de mecanismes democràtics per resoldre els problemes que s’anaven plantejant. L’objectiu era afavorir la conscienciació i l’organització de la població, i anar desgastant les bases de l’ordre franquista. Al llarg de la seva actuació, l’Assemblea va primar el vessant mobilitzador i la lluita ideològica per sobre de l’anàlisi política i l’elaboració d’alternatives, aspectes aquests darrers que assumien els partits en funció de la base social que pretenien representar. El primer i únic intent que hi va haver per plasmar una proposta que anés més enllà del vessant merament reivindicatiu fou en l’àmbit municipal. Aquest assaig es va iniciar entre el maig i el juny del 76, quan l’opció dominant encara era la ruptura democràtica. En aquest marc, es concebia la via municipal com un instrument per “engrandir l’abast de l’Assemblea” a fi que pogués “assumir l’ajuntament provisional democràtic en el moment de la ruptura”. Es proposava desenvolupar la proposta a partir de la campanya “Per una Girona nova”, amb la participació d’associacions de veïns i entitats, les quals haurien d’elaborar una crítica i una alternativa a la gestió municipal. El dia 19 de juny de 1976 es va fer una reunió de la comissió permanent de l’ADG per discutir-ho. Hi van assistir representants dels divuit col.lectius següents: Col.legi Universitari de Ciències, Escola Normal, AFIC, La Cavorca, PSOE, Associació de Veïns de Salt, PSUC, Guarderia Natzaret, Assemblea Democràtica de l’Institut, PSC(R), CDC, PTE, Grup de no alineats, Col.legi d’Aparelladors, BR, ADAG, Grup de Drets Humans i CSC. Els partits CDC i PSC(R) van manifestar desacords cap a la idea de provisionalitat que s’hi defensava i proposaren una reorientació dels plantejaments. El resultat fou la redacció d’un nou document adreçat a l’opinió pública, però la proposta no va arribar a desenvolupar-se.

La presentació pública del Secretariat de l’ADG fou després de la celebració de l’Onze de Setembre de 1976, que aplegà cap a 4000 persones a l’estadi del GEiEG. Els seus components eren Josep-Carles Boira (PTE), Xavier Corominas (BR), Joan Dolera (PSOE), Manuel Mir (EDC), Joan Miró (CUCG), Miquel Murlà (PSAN), Rafael Nadal (CSC), Lluís Pla (CDC), Josep Quintanas (PSUC), Guillem Ramos (Partit Carlí) i Esteve Vilanova (PSC-R). A banda dels citats, també van passar pel Secretariat, entre altres, Joan Saqués, Joan Vidal, Enric Ametller, Joaquim Espanyol o Just Casero.

El mateix mes de setembre, CDC i CSC van fer els seus primers mítings a Girona. El PSUC va haver d’esperar al maig del 77, ja que no aconseguia la legalització, i partits com ERC, PSAN o BR ni tan sols van poder participar com a tals en les primeres eleccions suposadament democràtiques.

El cant del cigne de l’ADG

En el marc de la segona sessió plenària de l’AC, celebrada el 29 de maig de 1977 a Barcelona, l’ADG va elaborar la “Declaració de Girona”, en què es reflectia la seva situació de crisi interna i la proximitat a les tesis de L.M. Xirinacs. Però quan es va aprovar aquest document ja hi havia organitzacions que havien deixat d’assistir a les reunions de l’ADG, concretament les forces que consideraven exhaurit el paper polític de l’Assemblea -CDC, PSUC i els dos PSC, entre altres-, a causa del canvi conjuntural i de les noves vies de participació que s’havien obert arran de l’aprovació de la “Ley de Reforma”, el desembre del 76.

L’estat de crisi profunda de l’AC ja era irreparable, i la seva dilució s’anà consumant en els mesos següents. J. Miró, recorda que en l’ultima sessió a què va assistir a Barcelona com a representant de l’ADG, “la meitat dels components de l’AC ja no s’hi van presentar, i tot i que es va aprovar continuar l’Assemblea i reconvertir-la en un moviment social, la impressió de fi de camí se’m va fer evident”. A Girona, explica, “el procés fou similar, a les reunions només venien independents, representants de grups extraparlamentaris i gent que havia quedat despenjada de l’activitat dels principals partits, i, de mica en mica, les reunions es van deixar de fer”. Damià Escuder fou un dels grans defensors de la continuïtat de l’Assemblea.

Més enllà de l’oposició antifranquista

A banda dels partits que provenien de l’oposició democràtica, hi havia els que havien sorgit de l’interior del règim, des dels que propugnaven la continuïtat més estricta fins als anomenats reformistes. Aquest últims acostaven el seu discurs al de certs sectors de l’oposició moderada i anaven assumint la via parlamentària.

A Girona, en un primer moment, és visible la desorientació dels nuclis econòmicament dominants a l’hora d’optar pel seu enquadrament polític, davant la manca d’un referent clar que els permetés continuar mantenint els seus nivells d’influència. Així, des d’Unió Catalana, integrada dins la “Unión Democrática Española”, que a Girona lideraven Joan Botanch, Pere Coll, Pere Ordis i Ferran Villalonga, s’impulsa a finals del 76 el Pacte d’Hostalric, que vol ser l’alternativa de dretes al moviment opositor provinent de la resistència antifranquista. Però no reïx. Després hi ha l’acostament d’una part d’industrials cap a Concòrdia Catalana, encapçalada per Joan Antoni Samaranch. A l’entorn d’aquest grup, s’hi comencen a moure persones vinculades a la Torras-Hostench, com Enric-Manuel Rimbau o Josep M. Sot, o empresaris com Tomàs Feliu de Cendra i Andreu Agustí, representants a la Cambra de Comerç i membres del consell d’administració del Banc dels Pirineus. Finalment, però, hi hagué una convergència força majoritària d’interessos cap al partit muntat pel govern espanyol, la UCD, una plataforma representativa de les diverses famílies del règim, dirigida per Adolfo Suarez i impulsada des del mateix estat. En aquest bloc dominant, s’hi anaren integrant els noms més representatius de l’empresariat de la regió de Girona, com Francesc Sitjas, industrial de la construcció i la metal.lúrgia; Josep M. Clua, hoteler i exalcalde franquista de Lloret; Lluís Duran, president de la Unió d’Empresaris d’Hosteleria, o el mateix Higini Torras Magem. En les primeres eleccions, el juny del 77, la llista de la UCD al Congrés l’encapçalava un alt càrrec franquista i membre del consell d’administració de diversos bancs, Joan Gich; i al Senat hi havia el segon alcalde franquista de Girona i membre de la Cambra de Comerç, Albert de Quintana.

L’inici d’una nova etapa

Les eleccions van donar la victòria als partits que provenien de l’antifranquisme. Del bàndol oficial, a Girona només va sortir Joan Gich. Del bàndol opositor, van ser elegits Joan Paredes i Ramon Sala, pel Pacte Democràtic (PD), i Rosina Lajo i Ernest Lluch, per Socialistes Catalans. I per al Senat, Pere Portabella, Salvador Sunyer i Jaume Sobrequés, de la coalició Entesa dels Catalans, que aplegava la majoria de forces d’esquerra; i F. Ferrer, de Democràcia i Catalunya, l’equivalent del PD.

S’obria una nova etapa al voltant de la idea de consens entre els partits parlamentaris, que portaria a l’elaboració de la Constitució espanyola i els estatuts. L’estratègia de l’oposició va desestimar la mobilització ciutadana com a forma de pressió, va centrar la seva acció política en el terreny institucional i va evitar desvetllar les nombroses contradiccions que envoltaven tot el procés. La nova línia política, que retreia la participació popular, així com la frustració de moltes de les expectatives que s’havien creat entre els nuclis compromesos van propiciar l’anomenat desencís.

Índex general de l’assaig
Aspectes de la transició a Girona
1. Introducció. El curt viatge
2. Els papers del Govern Civil, control i repressió
3. L’acció política
4. Lluita i organització obrera
5. Transició i església
6. Resistència i lluita cultural
*. Fonts utilitzades i bibliografia