Les dues grans vagues dels obrers de la construcció, els anys 1976 i 77, van ser uns dels esdeveniments que més van marcar el clima que es va viure a Girona en aquells moments de canvi. Aquelles mobilitzacions, però, no sorgiren del no res, sinó que eren el resultat d’un llarg procés de lluita i maduració de la classe treballadora en unes condicions socials i polítiques especialment adverses.

A Girona, l’any 1962, ja hi hagué un primer conflicte laboral important a Indústries Químiques i Tartàriques. Les reivindicacions obreres se centraren en la millora de les condicions de treball i el dret al descans dominical. Segons explica Xavier Corominas, historiador i exdirigent sindical, la forma de pressió que utilitzaren els obrers es basà en el treball lent, però la seva acció s’acabà quan van intentar fer una manifestació, ja que hi anà la Guàrdia Civil i desocupà la fàbrica. L’acció, en una situació d’aïllament social, se saldà sense que els treballadors aconseguissin reeixir en les seves reclamacions, amb el desmantellament de la feble base organitzada i amb l’acomiadament de nou treballadors, entre ells Pere Montalban, militant històric del moviment obrer.

De mica en mica, els diferents nuclis actius van superant el seu isolament. A finals dels anys seixantes, en un local de les Missioneres a Santa Eugènia de Ter comencen a celebrar-se reunions clandestines de sindicalistes demòcrates i militants de partits d’esquerra. Aquestes trobades servien per valorar la situació del moviment obrer i de la societat en general, afermar els vincles entre els treballadors i impulsar alguna acció reivindicativa. Per exemple, arran de l’explosió d’una caldera a l’empresa Grober que va matar quatre treballadors, el 29 de maig de 1970, CCOO va redactar i repartir una octaveta en què denunciava la situació que es vivia en aquella fàbrica de vuit-cents assalariats. S’hi criticava que no hi haguessin tècnics especialitzats, la incompetència dels quadres intermitjos i que s’hi paguessin els salaris més baixos de Girona.

A les Missioneres, també s’hi preparaven les eleccions a enllaç sindical, ja que l’estratègia de les dues forces obreres amb implantació a Girona, CCOO i l’HOAC, passava per utilitzar les estructures del sindicat vertical a fi d’erosionar-lo des de dins, i propiciar l’organització dels treballadors contraris al règim. Miquel Molledo, que havia treballat a la RENFE, afirma que ja a principis dels seixanta hi havia una polarització entre els candidats oficials i els qui, com ell, propugnaven una opció democràtica. I declara que, en aquells anys, ja van tenir les primeres victòries, sobretot en el Sindicat de Transports i Comunicació de Girona. Joaquima Tomàs, membre de l’HOAC que treballava a la Telefònica, es refereix al caràcter instrumental d’aquesta línia d’acció, “utilitizàvem l’entramat legal per prendre decisions il.legals, com ara fer una vaga. El nostre objectiu era tractar de rebentar el sindicat franquista per fora i per dins”.

L’any 72, militants de BR i CCOO impulsen la creació d’una Escola de Formació Obrera, en uns locals de la parròquia del Carme, però després d’un temps de funcionament acaba dissolent-se per motius partidistes. A finals del 73 existien, segons Corominas, nuclis organitzats de CCOO, com a moviment unitari de tots els treballadors, en els sectors de la Construcció, Metall, Telefònica, Banca i la primera comissió obrera d’empresa de Girona, la de Torras Hostench.

El gener del 74, arran d’una campanya contra les hores extraordinàries, el col.lectiu de la Torras va ser desmantellat per la policia amb la detenció de cinc treballadors i una estudiant. Un dels detinguts fou Manel Bonfill, avui regidor a Arbúcies i que llavors militava al PSAN i a CCOO. Segons explica, “després que llancéssim unes octavetes a la fàbrica, la policia va venir a casa meva i em va trobar documentació del partit. Em van tenir 72 hores a comissaria, on vaig patir tortures, i un mes a la presó, d’on vaig sortir mitjançant una fiança. A X. Corominas el van tenir tancat més temps, ja que l’acusaven de ser el cap de la comissió”. El primer de maig d’aquell any, CCOO va fer una octaveta denunciant l’operació repressiva i reclamant l’organització, lluita i unitat dels treballadors, pagesos, estudiants. mestres, assalariats i professionals contra l’explotació i la dictadura.

Durant aquell mateix any, a causa d’uns acomiadaments a la clínica Girona, un grup de treballadores afectades connecten amb J. Tomàs amb la intenció de recórrer judicialment contra la decisió de l’empresa. Això les fa entrar en contacte amb Agustí Figueres, defensor d’en Corominas i advocat laboralista de Barcelona, que accepta el cas i acaba guanyant el judici. Posteriorment, els treballadors conviden en Figueres a la reunió de les Missioneres per tal que els assessori jurídicament. I a partir d’aquestes relacions decideixen fer-lo venir un dia a la setmana a Girona per obrir-hi un despatx laboralista, primer va tenir la consulta en la parròquia de Sant Josep i després en un antic local de Presència.

L’augment de la conflictivitat, les vagues de la construcció

Arran de la crisi del petroli iniciada el 73, les decisions del govern espanyol en matèria econòmica es van supeditar a les necessitats polítiques, en el sentit que les mesures que s’impulsaven tenien un objectiu immediatista, aturar l’agudització de les tensions i la inestabilitat social. Aquesta estratègia contribuiria a disparar la inflació i el dèficit públic, així com una davallada dels beneficis i un augment de l’atur. Els Pactes de la Moncloa i altres acords posteriors es van limitar bàsicament a adequar els salaris a la inflació previsible, però sense afrontar cap de les reformes estructurals necessàries.

L’any 75, des de la Cambra de Comerç de Girona ja s’alertava el govern espanyol del procés recessionista i dels problemes en què es trobaven les empreses constructores i les indústries fabricants de material per a la construcció. Les causes d’aquesta inflexió tenien a veure tant amb l’augment del preu del petroli, com amb la inflació creixent en el sector. Una situació que es veia agreujava pel fet que la construcció era, dins el sector secundari, el subsector que concentrava més mà d’obra.

En aquest context de crisi i en un moment de creixement del cost de la vida, esclata la vaga de la construcció. El principal nucli dinamitzador va ser Blanes. En aquesta ciutat es va iniciar la mobilització i d’aquí van sortir els primers piquets cap a Girona i la resta de la regió. A Blanes, existia un important moviment obrer organitzat que s’havia anat consolidant a l’entorn de l’empresa SAFA. La seva dinàmica va possibilitar l’organització d’altres sectors obrers, com ara el de la construcció, que, tant a la franja costanera a causa del boom turístic, com a Girona, ocupaven un gran nombre de persones. De Blanes va sortir, per exemple, el dirigent del PSUC i CCOO, Francesc Frutos, un dels acomiadats en les vagues de SAFA, que va actuar d’enllaç amb els nuclis organitzats de Girona i Barcelona.

El 4 de març del 76, en plantejar-se la revisió del conveni de la construcció, els treballadors van presentar al delegat de la Unió Territorial la seva plataforma reivindicativa avalada per cinc-centes signatures, segons expliquen els historiadors Jordi Font, Miquel Aguirre i Jordi Busquets, autors d’un treball inèdit sobre la formació de CCOO a les comarques de Girona. La resposta del sindicat vertical fou negativa. I a partir d’aquí comencen les mobilitzacions obreres. El delegat provincial del sindicat vertical, José Segura, en un informe dirigit al governador civil li assenyala els principals impulsors de l’acció reivindicativa, “los promotores de este movimiento subversivo son: El enlace sindical de la Empresa Construcciones Gallart, D. Miguel Agúndez Moreno, y el ex-enlace sindical de la Empresa Zurita Hermanos de Blanes, D. Miguel Antequera Barbero, ambos destacados elementos de CCOO”.

La primera assemblea té lloc a l’església del Mercadal i aplega cap a mil persones. Es decideix començar una vaga el dia 8 de març, que a Girona i Blanes esdevé total. En els dies següents, hi ha diversos intents de negociació, però les propostes empresarials resten molt per sota de les reclamacions obreres. Es comencen a prendre mesures de sanció per part de la patronal, l’assemblea de treballadors es nega a pagar les multes. La vaga s’extén, les mobilitzacions eixamplen el seu abast i augmenta la repressió policíaca contra els caps obrers i els piquets. Finalment, el 8 d’abril se signa un nou conveni, però com que s’havia d’homologar a Madrid se’n retarda l’aprovació, i això fa que la vaga es perllongui uns dies més.

El Primer de Maig, els treballadors fan un acte a l’església de Sant Josep, s’hi demana la llibertat de Felip Martinez, obrer de la construcció detingut. El Govern Civil impedeix una manifestació. Arran d’aquests fets, s’imposen tres multes i es detenen nou persones. CCOO i l’ADG signen un document conjunt en què denuncien aquests fets.

Aquesta primera vaga de la construcció va introduir molts elements nous en relació al que havien estat fins aquell moment les accions reivindicatives obreres, i per tant adquireix una importància històrica evident. Es podria destacar l’alta participació, la durada de la mobilització, la coordinació interterritorial i el nivell organitzatiu assolits, la seva projecció pública i la solidaritat dels treballadors d’altres branques productives i de sectors de la població. Els tres historiadors esmentats, destaquen el paper que hi van adquirir les caixes de resistència, que, a part de cobrir les necessitats primàries, servien per mantenir i reforçar la vaga. També subratllen els trets derivats del seu caràcter autogestionari, amb la creació de comissions de control, recaptació i distribució, així com l’organització d’equips per anar a les botigues, fàbriques o bars a fi de contrarrestar la intoxicació informativa i explicar els autèntics motius de la vaga.

Després de l’acord de l’any 76, la conflictivitat en el sector no va desaparèixer. Certs aspectes del conveni no es complien i es vivia un estat d’agitació permanent, coses que ajuden a explicar l’origen de la vaga de l’any 77, que s’inicia a finals de març. A diferència de l’anterior, en què les reivindicacions i l’estratègia giraven a l’entorn de CCOO, en tant que organització unitària dels treballadors, en la segona vaga ja hi apareixen altres sindicats. Des d’un bon començament, en la zona Blanes-Lloret-Tossa, la vaga és pràcticament total, i de mica en mica s’hi van afegint altres poblacions. Tornen les assemblees multitudinàries a Girona. La patronal també pressiona. Des de Govern Civil s’impedeix als treballadors que utilitzin el pavelló per fer les assemblees i es practiquen diverses detencions. Representants de CDC, PSOE, PSC(C) i PSUC fan d’intermediaris entre el Govern Civil i els treballadors per afavorir la presa d’acords i evitar la repressió policíaca. Els obrers continuen les seves mobilitzacions, es manifesten i hi ha enfrontaments amb la policia a la plaça Catalunya. La conflictivitat porta a suspendre la processó de setmana santa. Finalment, després de dinou dies laborables acaba oficialment la vaga, però a la pràctica encara hi ha nuclis que la mantenen.

El comunicat final de la Coordinadora de la construcció, es refereix al no reeiximent de les seves reivindicacions econòmiques, “la patronal, el sindicato verticalista i Gobernación con sus fuerzas represivas, todos a una, se han ocupado mediante la ‘más variada represión’ de que no triunfáramos económicamente”. I també constata l’acció contra alguns dels obrers participants en la mobilització, “algunos compañeros han sido despedidos, Sitges Mira ha despedido a tres compañeros (José Mata, Pedro Gordillo, Antonio Castro) que llevaban años en la empresa. Este ‘señor’ (?) es uno de los máximos culpables y responsables de que no triunfáramos económicamente y le denunciamos como auténtico enemigo de la clase obrera. (…) A Lafuente y Maré, compañeros de la coordinadora, el gobernador les ha impuesto una multa de 10.000 ptas. a cada uno por pedir solidaridad en la calle al pueblo de Girona. Por su actitud represora y antiobrera, denunciamos al gobernador, Armando Murga, y al secretario de gobernación, Perales, y pedimos, una vez más, su dimisión”.

En aquesta vaga, la solidaritat també es va manifestar. Així, a part dels diners recollits mitjançant bons d’ajut entre la ciutadania de Girona, cal afegir-hi les aportacions dels obrers de l’HOAC, la Torras Hostench, la Nestlè o els de Figrorífics del Ter. Els actes del Primer de Maig al Pavelló d’Esports van ser prohibits.

De la continuïtat reivindicativa a la frenada

A part de les vagues de la construcció, cal destacar les mobilitzacions dels professors no numeraris; el febrer del 76 són els treballadors de l’empresa Standard; a la Telefònica també fan una vaga d’abast estatal i diverses accions reivindicatives. Més endavant esclaten conflictes laborals en els transports de viatgers, en el psiquiàtric de Salt o en el sector tèxtil, els treballadors del qual es manifesten a Girona. Es denuncia l’actitud antidemocràtica d’empresaris que mantenen forces de la Guàrdia Civil en l’interior de la fàbrica i subministren fitxes de treballadors al Govern Civil. Les jornades estatals de lluita també tenen una repercussió a Girona, per bé que globalment la seva incidència és petita. Per exemple, la vaga del 12 de novembre del 76 és seguida activament en la construcció i en alguns centres d’ensenyament, però és poc significativa en altres sectors. Al llarg del dia es practicaren diverses detencions i al vespre hi va haver un intent no reeixit de fer una manifestació. El desplegament policíac va ser important. El dia abans de la vaga, des del Govern Civil es va cridar alguns membres del Secretariat de l’ADG i dirigents obrers a qui es responsabilitzà del que pogués succeir l’endemà.

Després d’aquests mesos de mobilització i de lluita, que comporten un augment de l’afiliació i una consolidació dels principals sindicats, s’assisteix a una davallada de la participació. La nova conjuntura política va ser poc favorable al protagonisme de la classe treballadora i els sectors populars. Àngel Serradell, dirigent de CCOO de Girona, ho atribuïa als efectes de la política d’acords i consens amb la patronal i el govern espanyol que, a partir dels Pactes de la Moncloa, havien impulsat tant les direccions dels sindicats com les dels partits parlamentaris. “L’autorenúncia i els sacrificis que van exigir aquests pactes”, afirma, no van comportar “una millora en la situació dels treballadors, ja que només s’acompliren els aspectes més negatius (com la congelació de salaris) i van tenir l’efecte de generar la desconfiança dels obrers vers els sindicats”.

Índex general de l’assaig
Aspectes de la transició a Girona
1. Introducció. El curt viatge
2. Els papers del Govern Civil, control i repressió
3. L’acció política
4. Lluita i organització obrera
5. Transició i església
6. Resistència i lluita cultural
*. Fonts utilitzades i bibliografia