I. Noemí (la formosa)

Comarques de l’Hermon. Terres properes al naixement del Jordà, el riu sant de Jehovà. Vosaltres sou cantades com belles pel poeta sagrat i glorificades pels fills de Jacob.

Les aloses eleven els seus refilets al nítid blau del cel. Dels arbres els òptims fruits ofereixen al caminant la sucosa exquisida de la seva carn. Les aigües transparents d’una fontana besen la terra i es perden, serpentejant, entre els arbres. Un pastor fa sonar el seva flabiol. Algunes vaques devoren, amb lents cops de cap, les herbes tendres de les pastures. Una blanca caseta destaca d’un grup d’arbres, junt amb el polsós camí. I allà, al nord, s’aixeca la cima de l’Hermon com talaia que es veu des de lluny.

Asseguda a la porta, una dona vigila la feina dels esclaus que treballen al camp. Medita els dons que Jehovà li ha donat: té formosos fills, robustos; la seva hisenda progressa sota la mirada de Déu; les collites són abundants, el ramat pastura alegrement pels vessants del mont; el seu espòs es reverenciat com a Patriarca pel Poble. Ella es troba en la plenitud de la seva resplendent bellesa, i al seu pas tothom diu: «Formosa és, formosa és la dona d’Elimèlec.» I se sent joiosa. I canta lloances en honor d’Elohim: «Gràcies et siguin donades a Tu, oh Poderós Senyor de l’Univers. Perquè vas treure Israel d’Egipte. Perquè consoles el necessitat i beneeixes els qui creuen en Tu.» I la dona somriu a la seva felicitat.

Acabades les seves feines, els esclaus es reuneixen al voltant d’una gran pedra i mengen animadament. Pel camí, una caravana transita en direcció a Beth-Rechob. El sonor cant del gall trenca l’harmoniosa tranquil·litat de l’hora estival.

D’una pomera es desprèn un exuberant fruit i cau pesadament a terra.

II. Marà (l’amarga)

Terres del Desert de Moab. Blanques terres cremades pel sol de Palestina… La mà de Jehovà apartà de vosaltres la vida, terres condemnades a una perpètua aridesa, poblades de rèptils de fastigosa forma que tenen els seus habitatges a les vostres calcinades entranyes de mare ja estèril. El crit del xacal, la sinistra rialleta de la hiena vénen a torbar, de tard en tard, el silenci aclaparador que damunt vostra pesa. Cap a l’Orient, els leprosos, maleïts de Jehovà, eleven a vosaltres els crits inarticulats de llurs laringes malaltes, i la infinita tristesa del desert acreix amb la pestilència atroç de llurs llagues, amb la nauseabunda olor de la podrida carronya vivent. Allà, lluny, cap al Nord, es distingeixen els camps blavosos de Megiddo i els contorns vagues, imprecisos dels monts Gilboé.

Un camí nu de tota vegetació, polsós, encaixat en el descarnat desemparament del Desert, serpenteja entre les dunes arenoses. Per ell, en direcció a Betlem, hi van dues dones; una ja vella, es recolzà en un garrot; l’altra, jove i bella, vestida a la usança de Moab, té la lluminosa serenitat del cel del Natzaret. Llurs vestits són pobres, les sandàlies estan cobertes per la pols de molts camins. I la fatiga ha deixat petjada en el semblant de les dues dones.

Va declinant suaument el dia. Per Orient apunta el pàl·lid astre de la nit. De la veïna tolla arriba el rauc d’una solitària granota. I les dones es detenen en un petit oasi per descansar. Diu l’anciana: «Rut, esposa del meu fill Quelion. El Senyor et recompensarà el que per mi has fet. Però tu ets jove, jo vella; no tinc fills que puguin ser esposos teus. Segueix l’exemple d’Orfà, la teva germana, i torna a casa de la teva mare.»

Rut, la moabita, respon: «És en va que tractis de convèncer-me. On tu vagis, aniré. On tu habitis, habitaré. Guanyaré el meu aliment i el teu. I el teu Déu serà el meu Déu.» Diu ací, i l’anciana, escoltant aquestes paraules, l’abraça joiosament. I canta a Jehovà perquè no l’ha desemparat en la seva amargura: «El Senyor m’omplí de pesar. Però lloo el Senyor. Ell me’l donà, Ell me’l va treure. Sortí rica, torno pobra. Partí amb fills, ara els seus ossos blanquegen sota el sol de Moab. Tots em deien afortunada; em diuen tots l’amarga. Mes el Senyor no em desemparà. Ha tingut misericòrdia de mi, estrangera a la meva pàtria. Beneït sigui el seu Nom eternament.»

La nit regna sobre la terra; la lluna es reflecteix en les aigües del rierol que dóna vida a l’oasi; el vent mou, suaument, les altes copes de les palmeres. D’un grup d’elles surt una gasela; la llum de la lluna la banya delicadament; amb pas ràpid es dirigeix al rierol, mou amb nerviosisme les cames, mira amb timidesa el seu voltant disposada a fugir al més petit soroll… Mes el silenci la confia. Baixa, amb un moviment ple de gràcia, la seva bella testa, i beu de l’aigua llargament, amb fruïció.

III. Recol·lecció

Aquest any Déu es mostra pròdig amb el seu poble i els camps de blat rebenten pletòrics de fruit. Betlem celebra amb festes l’esplendor del do. Les mosses del lloc formen garlandes amb flors recollides dels veïns camps i s’adornen amb elles. Corren, salten, canten i riuen durant el dia; a la nit, reunides al voltant de les fogueres, dansen alegrement, mentre els ancians rabins de llargues barbes patriarcals narren velles històries d’Israel, fent ressaltar l’eminència d’Aquell que alliberà el seu poble del poder dels egipcis. I tant dels habitatges sumptuosos dels rics, com de les míseres barraques dels pobres, surten lloances en honor de Jehovà.

Als matins els homes es dirigeixen als camps i seguen el blat amb la falç. D’una barraca de les més pobres, surt una bella jove; amb pas ràpid va cap a un camp proper i sega el seu blat. És Rut, la moabita, que viu amb la seva sogra Noemí; la vesteix, li dóna de menjar i consola, pietosa, la seva tristesa. Tots els del poble l’estimen per la seva modèstia i bondat.

… Esdevingué que Booz tenia els seus camps al costat del de la Rut. Era l’home més ric de Betlem, propietari d’esclaus i de ramats, de pastures, d’extensos boscs, de fèrtils camps.

Un dia dirigia la tasca dels serfs. Veieren els seus ulls la Rut i el seu cor va abrasà d’amor per ella. Assegut vora el camí, contemplava absort la moabita. I aquesta segava el seu camp, i els cabells de la bella espigada eren besats gloriosament pel sol.

I Rut fou l’esposa del ric Booz. I l’ancià Eliboset, rabí de Betlem, home de molts anys i de gran saviesa profetitzà d’ella: «Pariràs un fill del teu marit; i serà tronc d’un llinatge il·lustre. Totes les gents t’enaltiran. I quan els segles oblidin el braç venjador de Jahel, la teva memòria perdurarà; perquè estimes Noemí i has conviscut amb ella i cobert la seva nuesa; perquè ets bona i socorres el necessitat; perquè la Bondat és la teva Gloria.»

Traducció de l’original en castellà de Pedro García Troya, alumne de 2n Batxillerat de l’IES Santa Eugènia. Supervisió de Dolors Vilamitjana i Carandell, professora del Departament de Català

Traducció del primer llibre de Salvador Espriu,
«Israel», escrit en castellà (1929), quan l’autor només tenia 16 anys

0. Espriu, escriptor precoç
1. Portada
2. Jahel
3. Ruth
4. El Santuari de Xiló
5. Abigail
6. Abisag
7. Magnificència
8. Jezabel
9. Bethulia
10. Abans de l’amor