I. Transferència
de l’Arca de l’Aliança del Senyor

En el mes de Etanim, en un dia solemne, es traslladà l’Arca de l’Aliança del Senyor, de Cariat-Jarim, on es guardava des dels temps de Saül, al temple que Salomó, el rei brillant, havia aixecat a Sió per glorificar el nom de Jehovà, Déu d’Israel.

Tingué notícia el poble hebreu del solemne acte i tots deixaren la frescor deliciosa de les figueres i l’or del camps de blat, per assistir a la cerimònia. Els carrers de Jerusalem engalanats amb flors, s’ompliren del trasbals remorós de la multitud en festa. Es concentrà la gent en els llocs per on ha de passar el festeig. Es veuen homes de totes les condicions d’Israel: els habitants de Tanac lluen llurs gorros grocs punxeguts; els pastors d’Accaron, de Manaim, de Get, vestits amb pells de camell, criden el preu dels formatges i llet d’ovelles. Seriosos Rabins tocats amb grans sudaris passegen lentament, discutint, drets, plens de sàvia arrogància, els paisatges il·luminats del Torà. També hi són els lascius habitants de Ramoth-Galaad, els que cultiven els plans d’Endor i de Meguiddó els feréstecs benjamites muntanyencs, els que neixen en les ardents planes de Kir-Moab. I al costat de les jueves de pas menut, transiten els avariciosos hebreus de nas afilat i els marins bronzejats d’Asiongaber. Vibra l’aire amb els crits de la multitud aplegada que espera l’arribada del Festeig.

Finalment, precedida per levites tocadors de gusles i dansaires sagrats avança, solemne, l’Arca, magnífica en l’abundància rica de l’or del Propiciatori, de l’or dels Querubins resplendents al bes del sol. És portada per Sadoc i Abiatar, Sacerdots. Emmudeix la multitud i llur pas és acollit per la reverent remor de tiares abatudes.

Lentament, l’Arca, passeja la seva riquesa per la ciutat estimada de David. Darrera d’ella, els sacerdots sacrificadors vessen la sang d’hòsties immaculades en holocaust a la Divinitat.

El seguici va desfilant amb tota la seva grandesa, una mica bàrbara, d’Israel. Passen els arquers reials; els genets, hieràtics sobre els seus cavalls; les fortes hosts, glòria d’una nació. Vistosos esclaus condueixen les muntures del Rei, engualdrapades ricament d’or i pedreria. Per últim, imponent en la seva majestat, rodejat dels seus generals i governadors, Salomó tanca el Seguici.

Salmodien els sacerdots, amb veus ronques, les pregàries del Rei Penitent. L’aire s’emplena de l’aroma fort de l’encens cremat; belles hebrees, d’ulls orientals, de cabell negre, diuen la glòria de Jehovà en les complicades posicions de les seves danses gracioses; la multitud crida, ensordidora, alabances al Poderós; tota la ciutat ressona de pifres, de sambuques de cròtals; s’amuntegaren homes i dones, en els pilars del Temple, proclamen els mercaders fenicis la qualitat suau de llurs teles; s’ofereixen al sol, en nuesa horrible i dolorosa, les nafres dels leprosos; algunes velles disputen, cruels, plenes llurs boques d’injúries mordaces… Mes brilla en aquell dia la riquesa de Salomó com brasa de llum, en entrar al Temple l’Arca Santa.

Perquè així és el seu regnat: lluminós com el besar del sol en la neu del Líban.

II. Belkis, reina de Sabà

Arribaven de tots els pobles a contemplar la grandesa i saviesa de Salomó. Perquè era savi. Més savi que el levita Heman, i que Etan Ezrahita, tan ple de saber, i que els “fills del Cor” Chalcol i Dorda, músics destres, hàbils a tocar i cantar. Coneixia els costums dels animals: el vol de les aus, l’arrossegar dels rèptils, els fúlgids moviments elegants dels peixos rendiren els seus secrets a la seva saviesa. Agradà el Senyor amb la seva lira sucosa en entonar el Cantar dels Cantars. Admiraren al món la profunditat serena dels seus Proverbis. L’Àrab, el Fenici, qui habita més enllà del Ganges, l’adorador d’Aruh Mazda, el visitaren i reconegueren la seva superioritat. Fins l’egipci, coneixedor de la filosofia, es trobà dèbil davant els seus ulls. I la seva fama omplí el món com el tro que fa cruixir el pinacle immarcescible de l’Hermon.

Reinava en les terres de Sabà, en les càlides regions del Desert, una dona cèlebre pel seu talent i la seva bellesa. Havent sentit la fama de qui és poderós a Israel, en nom del Senyor vingué a fer prova d’ell amb enigmes.

Fou amb un gran acompanyament: camells carregats de rics aromes, or sense fi, sedes, brillants, fustes oloroses, draps de blancor perfecta… totes les riqueses del seu regne foren reunides per la Reina, que Belkis es deia, i portades a Jerusalem per agradar el Rei. Aquest sortí a rebre-la amb els seus servidors. Havent proposat la reina els seus enigmes i després que Salomó hagué declarat ho que significaven, lloà, meravellada, la glòria del Rei. Digué: “Veritablement són les coses que ja havia sentit en la meva terra sobre les teves prèdiques i de la teva saviesa; i no donava crèdit als qui m’ho contaven fins que jo mateixa he vingut i ho he vist amb els meus ulls.”

“Joioses les teves gents i joiosos els teus serfs que senten sempre la teva saviesa! Beneït sigui Jehovà, el teu Déu, a qui has complagut i t’ha posat sobre Israel, i t’ha establert rei per a que fessis justícia i governessis amb equitat.”

III. Exaltació

Un gran banquet donà Salomó a la reina de Sabà. Assegut en daurat tron contemplava la bellesa i el sobirà talent de Belkis. L’envoltaven els seus dignataris:hi havia Azaries fill de Sadoc, sacerdot; Elihòref i Ahies, del llinatge de Sisa, secretaris; Josafat, el canceller, fill d’Ahilud; Banaias, el terrible fill de Joiada, general dels Exèrcits. Prop del tron, els qui gaudien del favor reial: Azarias, fill de Natan, de feréstega mirada, i Zabud, el de melosos somriures, el d’elegant consell, confidents del rei. I també hi havia Ahisar, majordom, i Adoniram, fill d’Abdà, que recollia els diners d’Israel.

La taula reial estava adornada d’or i de flors. Anaven els esclaus, d’un costat a l’altre, portant menjars d’una opulència incomparable: bous, moltons, aus, búfals, cérvols, cabirols… Belles dansaires trenaven arabescos complicats en els tapissos… I fou plaent a Salomó la bellesa de la reina de Sabà.

Bruscament, en finalitzar el banquet, irrompé en la sala un missatger ple de pols. I, prosternant-se davant la majestat reial, li confià la seva missió. Digué que l’esquadra que, partida d’Asiongaber, fou fins els mars ignots del Sud al comandament del fenici Hiram, arribava, desbordant or, de les comarques llunyanes d’Ofir, per entregar-lo al Rei.

Llavors Salomó somrigué amb ample riure de felicitat, perquè el seu regnat era, de veritat magníficament auri. Or li portaven els esforçats coneixedors de llenguatge misteriós i brillant de les estrelles, d’or eren les copes sagrades, les parets del Temple, les ales dels Querubins; el seu tron, la seva corona, el seu ceptre era també d’or… i també brillava l’or en els cabells fins de la bella de Sabà.

Traducció de l’original en castellà de Yissel Pineda i Dignoris Mateo, alumnes de 2n Batxillerat de l’IES Santa Eugènia. Supervisió de Dolors Vilamitjana i Carandell, professora del Dep. de Català

Traducció del primer llibre de Salvador Espriu,
«Israel», escrit en castellà (1929), quan l’autor només tenia 16 anys

0. Espriu, escriptor precoç
1. Portada
2. Jahel
3. Ruth
4. El Santuari de Xiló
5. Abigail
6. Abisag
7. Magnificència
8. Jezabel
9. Bethulia
10. Abans de l’amor