I. Cant al Jordà

Salut, Jordà, riu d’Israel, goig dels pobles que prosperen sota la mirada de Jehovà. Salut, riu que converteixes els ravals i erms de Palestina en trossos rics d’or dels camps de blat, brillants de matisos variats de flors. Tu solament posseeixes la gràcia encantadora de les fontanes, la tranquil·litat majestuosa dels llacs, l’assetjador ímpetu dels torrents, el color incomparable del mar. Rajades de gaseles, de ràpids cabirols, de búfals salvatges, vénen a apagar la seva set en la frescor verda de les teves aigües. A través de la teva límpida superfície pot veure’s el teu fons cristal·lí de riu sense secrets. És el teu curs suau, callat, semblant al pas de la dona hebrea, tan menut. Les oliveres i pomeres del camp de Megiddo treuen el cap a tu, contemplant-te amb agraciat somriure de núvia. Beses, esplendent, els pètals de les roses de Samaria. Ets senzill, sense estridències i la teva mateixa senzillesa és la teva glòria. Perquè ets gloriós, oh, riu!, ànima d’una nació; gloriós, i gran, i digne de lloances. Jutges, reis, guerrers, profetes, tota la història del poble escollit desfilà davant la teva impassibilitat serena de riu amic. Per això t’estima l’hebreu de llargues cabelleres, i nas corbat: per la teva senzilla grandesa, com la del vol de l’àguila, a la blava esplendor del cel de Sió. I el semita, en veure per primera vegada, després de llargs anys d’absència, la rient mansuetud de les teves aigües, diu amb suau plor en la veu: “Salut, Pare!”

II. Deliberació

Digué amb veu vehement Joiada, Summe Sacerdot de l’Altíssim, als homes que l’escoltaven: “Sentiu, ancians venerables de llargues barbes patriarcals, estigueu, oh esforçats homes, atents a la meva veu. Escoltin els Cels i la Terra les meves paraules. Sigui condensada la doctrina com a pluja, vessi’s la meva parla com a rosada, com a aigua sobre herba, com a plugim sobre gram, perquè invocaré al Digne de Glòria, al Dispensador de Poder; i Ell parlarà per la meva boca.

“Perfectes són les obres d’Elohim, i tots els seus camins, justs. Fidel és Déu i sense cap doblec, recte i poderós.” Crià tot d’existent; els estels del cel, les bèsties de la terra, els peixos del mar. Cuida d’aquell que construeix el niu del cuc que arrossega la seva vida sobre l’herba, de l’home que reposa en la botiga…

“La seva Glòria, com la del lleó; la seva Grandesa, com l’àguila que habita en el cim; la seva Saviesa, inabastable com les sorres del Desert.

“Ell és el vostre Déu. El Déu fort que us tragué de Gessèn. Derrotà a força del seu poder el Faraó i ofegà el seu exèrcit en el Mar. I heus aquí que tinguéreu fam i us socorré. Defallits estàveu de set i fou aplacada.

“I m’escollí a mi, el seu serf, perquè us digués ‘No pot el tigre competir amb el lleó, ni l’astor vèncer l’àguila, ni la maldat regnar sobre la terra perennement. Perquè el dolent troba el càstig que mereix per les seves accions’.”

“Acab, fill de Amrí, el que regna sobre Israel, ha fet el mal davant del Senyor més que tots els que van ésser abans d’Ell. Anà i serví Baal, i l’adorà. Erigit ha un altar al déu en el temple que aixecà a Samaria; perseguí els Sacerdots de l’Altíssim, i Israel seguint el seu exemple s’ha apartat del camí del Déu Veritable. I és la seva esposa Jezabel, la filla del rei dels sidonis, qui ha encadenat la seva voluntat, valent-se dels seus encants. Perquè és preciosa i bella dona. Bells són els seus ulls, de mirada ardent; bell el seu coll, sense cap joia; fines i blanques són les seves mans, que semblen d’alabastre. Entre totes les seves gràcies, la del seu caminar, suau, perfecte, matisat de moviments ondulants, com de serp. Sap vestir-se amb tots els encants de la luxúria, de la castedat i de la timidesa per agradar el Rei.

“Mes, satisfet han les iniquitats d’aquesta dona la clemència de l’Esperit Veritable. Els seus pecats clamen venjança davant els seus ulls, perquè escrit està: Qui adori els éssers d’un dia i se surti dels meus camins ‘que mori de Mort’.”

Interromperen el relat els notables. Digueren: “Sigui veritat sobre la terra i pereixin els enemics de Jehovà de mort violenta. Mes com morirà Jezabel?”

Prosseguí el Sacerdot: “Jezabel és una bruixa dolenta i perillosa. Per a les seves pràctiques màgiques, totes les nits, a la llum de la lluna, va a recollir herbes per compondre els seus filtres, a les ribes del Jordà. Aquesta nit uns quants dels nostres la seguiran i trobarà la mort a les nostres mans. Que així pereixin els que no creuen en Elohim.

“I quan l’Àngel de la Mort hagi estremit els seus membres fins l’últim espasme, anirem, i ens apoderarem d’Acab, i serem forts a Samaria. Serà destruït l’altar de Baal; Israel tornarà als camins per on caminaren els seus pares, i serà gran entre les nacions. Temeran els pobles, periran els seus enemics; mel i llet tindran i carn en abundància; brillarà la glòria de Jehovà, com el Sol brilla en un cel sense núvols. I llavors, el Riu, nascut de la fresca fontana, s’aturarà per escoltar-nos.”

III. La serp

La dona es complagué amb els seus moviments ràpids per cansar els homes que la perseguien corrent pesadament. La nit queia sobre la terra; la lluna il·luminava les ribes del Jordà. Dels marges selvàtics del Riu, arribava el mugit del búfal. I… se’n burlava la dona lleugera com una gasela, de la pesadesa d’homes.

Joiada es desesperà en veure que no podien atrapar-la. I clamava a Jehovà perquè no la posava en les seves mans. Bruscament, en un clar de selva envoltat d’espessos matolls, la dona deturà la seva marxa. Els perseguidors llançaren un crit de joiós triomf: “Beneït sigui Jehovà; aviat l’atraparem i no podrà escapar al nostre furor”. I, quan, rabiosos, anaven a caure sobre ella, es deturaren vacil·lants. La dona avançava, amb el pit nu, somrient, per trobar-se amb ells. Mirant-los fixament, amb la seva bellesa estranya i màgica, abaté llurs voluntats. I no van veure, pendents de l’encant dels seus ulls, com uns homes sortien de la malesa i queien sobre ells.

A un senyal de Jezabel, els servidors concloeren amb el Sacerdot i els seus somnis de glòria.

Un gran riure colpejà la nit. Jezabel celebrava el seu triomf.

Perquè així era ella: au i lleona, dona i serp… La serp d’Israel.

Traducció de l’original en castellà de Zineb Ghouzali i Jamila Abdessamie, alumnes de 2n Batxillerat de l’IES Santa Eugènia. Supervisió de Dolors Vilamitjana i Carandell, professora del Dep. de Català

Traducció del primer llibre de Salvador Espriu,
«Israel», escrit en castellà (1929), quan l’autor només tenia 16 anys

0. Espriu, escriptor precoç
1. Portada
2. Jahel
3. Ruth
4. El Santuari de Xiló
5. Abigail
6. Abisag
7. Magnificència
8. Jezabel
9. Bethulia
10. Abans de l’amor