I. L’ambaixada

Planes d’Engaddi, terres de Maon… Allà la terra és pobre en collites i els esbarzers i cards s’enganxen a les roques en una abraçada ofegada; disseminades per la planura algunes cavernes ofereixen al caminant la frescura temptadora de llur penombra; velles alzines emparen lleument la desolació del paisatge, tancat per la grandesa del Carmel i la tristesa infinita de Jam Hammelac. David, l’ungit pel venerable fill d’Anna, refugiant-se allà, amb els seus partidaris, fugint de Saül. I Maon fou morada de guerrers rudes i forts com les guerxes oliveres que cobreixen les vessants del Carmel.

…………………………………………………………

Nabal, ric calebita que té la casa al mont, celebra la festa de l’esquilada. Grups de moltons i ovelles cap al cim; i els serfs del calebita -grollers homes d‘ample nas aplanat, d’àvides cares famolenques- s’entreguen a la dura tasca sense descans, sota la mirada despietada i vigilada del cap. I als crits dels esclaus –crits mescla de panteix i suor viscós- s’uneix el tendre belar d’una ovella acabada de parir.

Sortint de la groga pal·lidesa de la sorra de Maon, uns homes es dirigeixen cap a l’habitatge del ric Nabal. Els contemplà una esclava, amb la mà portada cansadament a les seves parpelles. Sis n’atalaià des de la seva altura, i en reconegué els esforçats habitants del Desert. Qui va al capdavant és Abda, forçut i cruel lleó de la planura; el segueix Abisai, fill de Sarvia, el dels llargs flocs. I Llop Benjamí també hi és, sec i cremant com bardissa del Desert. Jaban de Masada va al seu costat, portant la seva pesada llança. Una mica endarrerit van Batuel, de Gerar, semblant a un guillot, grenyut i brut, i Achitofel, vermell i pelut com un boc…

I la dona corre a avisar el seu senyor. Nabal, assegut a la porta del seu habitatge, la escolta parlar amb fàstic. És un home gras, lleig, d’una repugnància de rèptil; els seus ulls desapareixen pels pèls greixosa de les seves galtes; els seus llavis tenen viscositat de llimac; la panxa es desprèn del seu cos com una bossa de pop. I augmenta l’aversió que inspira l’odi del seu riure ple d’amenaces.

Mentrestant, els homes del pla arribaren al cim de la muntanya. Havent divisat Nabal, s’hi dirigiren i parlaren així: “David, fill d’Isaí, és Lleó de Judà, poderós a Israel; el temen els filisteus perquè va vèncer Goliat. I ens envià a tu amb la següent ambaixada: ‘He estat aliat teu a la planura, defensàrem dels rondaires els teus ramats. Així doncs, et demano que entreguis quaranta de les teves ovelles, ja que jo i els meus homes passem gana i no tenim amb què satisfer-la’.”

Foren aquestes paraules com fuetades a la cobdícia de Nabal. Digué iradament: “No conec aquest lleó. No conec David, fill d’Isaí. Aneu, doncs, en mala hora.”

La còlera s’apoderà dels guerrers. Llavors Llop Benjamí digué: “No has volgut satisfer el seu prec. No vas donar pa al famolenc ni aigua al que va tingué set. Escolta les meves paraules: Tem la seva venjança i la dels seus homes. La teva hisenda serà destruïda; el teu bestiar passarà a poder de David; el teu cap serà tallat i el teu cos menjat per corbs.” Parlà així; i, amenaçant amb el bastó, marxà amb els altres.

Nabal contemplà estúpidament com s’anaven; després ple de vi i de sol, tancà els ulls i quedà pesadament dormit. I l’esclava que li havia avisat l’arribada dels guerrers, el mirà amb menyspreu mentre l’aire s’emplenava dels seus roncs. Després, apartant-se, contemplà com desapareixien els homes vessants del mont avall.

I lluny, cap a Adullam i a les terres de Soko, clacaven les cornelles en els barrancs,

II. Embruixament

Corria l’esclava cap al cim amb accelerada carrera, detenint-se només alguns moments per dirigir la mirada als homes d’aspecte ferotge que pujaven des de la torturada plana. Després, bleixant fortament, tornava a emprendre la marxa.

Aparegué a l’horitzó un àguila, sobirana senyora del vent. Per un instant es detingué a l’espai. Després, reprenent el seu vol majestuós, desaparegué, ràpida, cap al Sud.

… I arribà l’esclava a la casa del fill de Caleb. Trobà la seva dona, la bella Abigail, la dels ulls fetillers; envoltada dels seus esclaus, pentinava els seus cabells enriquits pel sol.

Digué la serva: “Senyora, el fill d’Isaí, el poderós del pla, puja, irat, cap a l’altura, per destruir la hisenda de Nabal, el meu senyor.”

Comprengué la dona el perill que amenaçava, i, inspirada per Jahvé, volgué evitar-lo. Manà que es matessin cinc moltons; preparà dos-cents pans de civada, cent coques de panses i dues-centes de figues; grans penjolls de la sarment que creix en els vessants del mont, dos cuirs de vi, sacs de farina, cinc espigues de blat torrat, blat de moro, oli… Els més variats menjars foren reunits apressuradament. I, muntada en un camell, sortí Abigail, seguida de la servitud, a la trobada amb David.

Trobà a aquest envoltat del seu exèrcit. Allà hi havia Amash, de Jafia, proferint amenaces; i Sèba, sortit de la riba del Mar Salat, vermell de còlera; i Joab, el dels consells mal donats i de mirar salvatge. També el fill de Sàrvia, Abisai, i amb ell, els homes que parlaren amb Nabal. I, darrere dels caps, l’ horda, onejant massa de gent embogida.

La dona, albirant David, descendí del camell, i, acostant-s’hi, s’abaté en la pols. Es llençà als seus peus i li digué: “Caigui sobre mi, senyor el càstig de la iniquitat del meu marit. Mes permet que la teva esclava et parli, i digna‘t a escoltar el que la teva serva et dirà.

“No facis, rei meu, t’ho prego, cap cas de la injustícia de Nabal; perquè és un insensat, i el seu nom indica la seva necessitat. Mes jo, la teva serva, no veié els ambaixadors.

“Ara doncs, Jehovà t’ha demanat vessar sang, ha detingut la teva mà. Té, et prego, aquest regal que et dóna la teva esclava i reparteix-lo entre la teva host.”

Seguí la dona: “Perdona’l, senyor, aquest pecat a Nabal, i si algun cop s’aixequés algun home que volgués atemptar contra la teva vida, serà guardada l’ànima del fill d’Isaí; i, al contrari, l’ànima de l’enemic sortirà de la vida com pedra llençada per fona.

“No hi hagi cap culpa en tu, i quan siguis cabdill d’Israel, recorda’t de la teva serva.”

Respongué David a Abigail: “En realitat, beneït sigui Jehovà Déu i beneïda tu pel teu consell. Que si no haguessis vingut, no hagués deixat gos en vida.”

I, prenent els presents, la deixà marxar, fent grans alabançes de la seva prudència. David veié com marxava i, en girar-se ella per saludar-lo, quedà el fill d’Isaí empresonat a l’encanteri de la seva mirada. Assegut en una pedra del camí, apartat dels seus homes, contemplà com desapareixia ella cap al cim. Després, a una veu, la horda es dirigí cap a les planes de Maon. Al lleó de Judea, el temut per Saül, havia guanyat una dona.

III. El Càntic

… Arribà aquesta, amb el seu exèrcit, a casa seva. Lluny, sobre Hebron, un grup de coloms passà, seguides pel milà. El sol descendia cap al seu ocàs, i, de tota la Naturalesa, en la calma augusta de la tarda estival, semblava sortir un càntic en alabança a Elohim.

Abigail, llavors, baixant del camell, congregà la servitud i, dels seus llavis agraïts, sortí el càntic que pronuncià el Llibertador en fugir de Faraon.

“Cantaré al Senyor perquè veritablement ha fet lluir la seva glòria i grandesa i precipità en el mar al cavall i al cavaller.

“El Senyor és la meva fortalesa, i l’objecte de les meves alabances, perquè Ell ha estat el meu salvador. El Déu dels ,meus pares a qui he d’enaltir. Aquest és el meu Déu, i publicaré la seva glòria.

“Jahvé es el seu nom. Jahvé és el seu nom de guerra, donat que Ell és Omnipotent.”

S’interrompé. Fins a ella li arribaren els roncs de Nabal. I el va odiar en la seva ànima. Després seguí: “… Aniré darrera d’ells, -digué l’enemic- i els atraparé, partiré les restes i s’afartarà de la meva ànima; desembeinaré la meva espasa, i els matarà la meva mà.

“Mes ¿Qui hi ha entre els fòrums semblant a Tu, Senyor?

“¿Qui hi ha semblant a Tu, tan gran en santedat, terrible i digne d’alabança i obrador de prodigis?

“Doncs guanyà el que confià en Tu.

“Per la teva misericòrdia T’has fet cabdill del poble que redimires i l’has conduït a força del Teu poder a la Teva santa casa.

“S’aixecaren els pobles, i s’encengueren en còlera; quedaren impregnats de dolor els habitants de Palestina.

“S’inquietaren els prínceps d’Edom; els valents de Moab s’estremiren, i es quedaren erts els habitants de Canaan.

“Mes el Senyor regnarà eternament sobre el mont de la Teva herència, sobre aquesta ferma casa Teva.

“Perquè donares fortalesa a la teva serva i li permeteres vèncer el Lleó.”

Acabà aquí el cant d’Abigail. Llavors, els serfs tornaren a envoltar-lo i els monts i les valls repetiren el seu crit: “Jahvé és el seu nom, Jahvé és el seu nom de guerra.”

I quan aquests hagueren alhora acabat, dirigides per Abigail, s’avançaren les esclaves i, proveïdes de nébels i panderos, ballaren cadenciosament a la llum morta de l’Ocàs. Una lleugera boira, nascuda a Ascalon, arribà fins a elles, embolicades com un vel subtil.

Traducció de l’original en castellà de Daniel Mora, alumne de 2n Batxillerat de l’IES Santa Eugènia. Supervisió de Dolors Vilamitjana i Carandell, professora del Departament de Català

Traducció del primer llibre de Salvador Espriu,
«Israel», escrit en castellà (1929), quan l’autor només tenia 16 anys

0. Espriu, escriptor precoç
1. Portada
2. Jahel
3. Ruth
4. El Santuari de Xiló
5. Abigail
6. Abisag
7. Magnificència
8. Jezabel
9. Bethulia
10. Abans de l’amor