La cohesió social s’ha convertit en un dels béns mes preuats per la majoria de ciutats del nostre país. Les dificultats actuals de crear vincles forts entre molts ciutadans entre si, i entre aquests i la col·lectivitat, ha entronitzat aquest concepte. Sabem que entre les causes de la manca de cohesió social hi ha el creixement sobtat de les poblacions en les ultimes dècades. Uns moviments socials que han violentat l’evolució natural de molts municipis introduint el doble problema de la despoblació i l’envelliment a les zones de procedència, i el creixement ràpid i desmesurat a les zones d’acollida. En tots dos casos sorgeix el desequilibri social. Un fet que ha originat en moltes ciutats, malgrat els esforços polítics, socials, laborals, educatius i assistencials, espais urbans discontinus, neutres i desarrelats.

Molts creuen que l’urbanisme municipal hauria de contribuir més a millorar la cohesió social. L’objectiu es encaixar els desitjos funcionals del municipi i de la ciutadania dins la normativa controlada pels organismes oficials en matèria d’urbanisme, habitatge, medi ambient, paisatge, aigües, geologia, agricultura, patrimoni, comunicacions, etc. Un control rigorós que es veu reflectit en un planejament urbanístic de notable si l’examinem en els apartats legal, funcional i mediambiental. Però si examinem aquest urbanisme segons la intencionalitat cultural, la identitat urbana i la cohesió social, obtindríem resultats pèssims.

Per a molts l’urbanisme actual hauria de preveure i potenciar més els processos culturals de localització i identificació dels ciutadans amb la ciutat i el territori. Tradicionalment aquest fenomen sorgia de manera natural a causa del creixement lent, mesurat i orgànic entre les persones, activitats, zones naturals, edificis, conreus… d’un mateix lloc. Aquest fenomen de localització tradicional creava, de manera lògica, profunds vincles de relació i enriquiment mutu entre els ciutadans i el seu entorn. Aristòtil entén per localització l’espai en què cada persona influeix i és influïda positivament per les persones i les coses que comparteixen un mateix lloc comú. Actualment l’urbanisme funcionalista, generalment definit pel lloc propi i el lloc geomètric, s’hauria de complementar en propostes de localització i de culturització de tot el terme municipal en conjunt. Tenim exemples de municipis catalans que han potenciat les seves característiques identitàries i territorials per crear entorns referencials forts entre persones i grups socials com un tot indissociable. La majoria són exemples d’urbanisme que es desenvolupen dissortadament en zones puntuals del municipi. Cal recordar la recuperació dels barris històrics com casos de potenciació de la carrega simbòlica que les diferents generacions han deixat imprès en el teixit urbà del passat.

Els barris vells rehabilitats mitjançant plans especials, a les ciutats de Barcelona, Girona, Lleida i d’altres poblacions catalanes, han aconseguit relacionar amb èxit la historia i la tradició de cada població amb l’actualitat i evidenciar als ciutadans la seva ascendència històrica comuna. També la identificació de singularitats naturals i geogràfiques preexistents és un segon camí de potenciació de valors identitaris. Fins i tot exemples de poblacions mes petites com Salt han trobat elements col·lectius d’identitat en la riquesa paisatgística de la riba del Ter i la recuperació de les deveses. En aquest cas les zones recuperades del riu acabaran influenciant, en el temps, bona part de la trama urbana i als ciutadans que hi viuen segons el planejament previst, etc.

L’urbanisme no solament ha de contribuir a la cohesió social amb el bisturí de les grans operacions de cirurgia urbana d’esponjament dels barris més problemàtics i congestionats, sinó amb operacions de prevenció com la recuperació de les identitats culturals del lloc. Un repte que comporta fer participar, en l’elaboració dels plans urbanístics, especialistes de la cultura urbana i territorial en totes les seves vessants històriques i futures. Una elaboració del planejament que hauria de continuar essent, per anar bé, de tramitació lenta. Una parsimònia justificada no tant per la lentitud de la realitat imposada per la burocràcia oficial, sinó pel treball esforçat dels urbanistes a l’hora d’investigar, concretar i incorporar amb lentitud, en l’ideari de cada pla urbanístic, la vertadera realitat, la saviesa del lloc, com el mitjà per cohesionar el desmembrat territori en el qual s’emmiralla la societat. [El Punt Avui]

Ramon Ripoll i Masferrer (la Cellera de Ter, 1958), és l’arquitecte que ha redactat el projecte de rehabilitació del Pont del Dimoni de Girona, presentat per diverses associacions. Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya i professor del departament d’Arquitectura i Enginyeria de la Construcció de la UdG; Ripoll és director de la col·lecció Arquitectura tradicional, de Brau Edicions