Un dels arguments més emprats per l’unionisme català i espanyol és que el procés sobiranista català és un desafiament a la democràcia espanyola i que divideix la societat catalana.

Anem a pams. El que planteja una majoria de la societat catalana és poder decidir, com a nació, sobre el seu futur. Poder escollir, en altres paraules, sobre quina ha de ser la relació que es manté (o no) amb l’Estat espanyol. Tal i com s’ha plantejat la doble pregunta del 9N apareixen tres opcions: la independència (el sí/sí); un federalisme/confederalisme per acabar de definir (el sí/no) i el manteniment de l’actual statu quo (el no).

Per tant, és una doble pregunta que permet expressar un ampli ventall d’opcions i que no margina ningú. No divideix perquè el que fa és permetre triar lliurement quina és la configuració del poder català que s’estima més oportú. El que divideix realment és no poder votar, el veure’s obligat a mantenir un statu quo no desitjat. Hi ha un grup molt ampli de la població que és humiliat al ser obligat a ser allò que no vol ser. I un grup més gran encara de catalans que se sent frustrat al no poder dir què vol ser quan sigui gran (català independent, català confederat, català content amb el que tenim actualment). Més d’un 70% de la població catalana vol votar i una xifra superior acceptaria els resultats de la consulta.

Si la democràcia espanyola es fonamenta en valors com la imposició, llavors és una democràcia incompleta, per no dir malalta. Si voler exercir un dret democràtic, demanat per la majoria de la societat catalana, és un desafiament a la democràcia, ho tenim ben clar. Aquesta democràcia no és ni justa, ni útil ni veritable.

El desafiament ve de lluny

Recordar la història recent és molt recomanable. El Parlament de Catalunya, l’any 2005, i per una àmplia majoria, va aprovar un nou Estatut (el de Miravet). Minuts després, PSOE i PP (el PPSOE, Zipi i Zape, el bloc dominant espanyol de la segona restauració borbònica), van començar un procés per a retallar-lo, amb històriques i histriòniques declaracions i comportaments de personatges com Alfonso Guerra i una simpàtica recollida de firmes per tot l’Estat espanyol dirigida pel PP, que jugava al perro catalán per guanyar vots. Recollir signatures en contra d’una llei aprovada per un parlament, segons sembla, uneix els pobles i no els separa. Una forma ben curiosa d’agermanar pobles.

La sentència de 2010 d’un Tribunal Constitucional caducat, amb baixa per defunció inclosa, i amb un grau d’intromissió política galàctic, va suposar el cop mortal definitiu de l’Estatut de 2005. I va marcar la fi d’un possible encaix federal de Catalunya a l’Estat espanyol.

La reacció d’una majoria de la població catalana a aquestes maniobres dels poders espanyols ha estat molt clara: manifestacions multitudinàries els anys 2010, 2012, 2013 i 2014, amb uns objectius reivindicatius que han anat creixent tant en intensitat com en profunditat. Cal esmentar aquí el gran ajut que ha suposat l’arribada al govern espanyol d’un PP dirigit per una persona de la talla política de Mariano Rajoy. L’únic punt del programa electoral que el PP sembla disposat a complir és el de la recentralització, el buidat de l’Estat de les autonomies i l’atac a la identitat catalana. Un veritable desafiament i una tasca hercúlia digna de millors causes.

Pors

El PP té por, molta por. El desgast de governar en un context de severa crisi econòmica, l’incompliment sistemàtic del programa electoral, una corrupció que sembla ser un element consubstancial de militar en el PP, han posat aquest partit contra les cordes.

I quan es té por es comença a actuar de forma impulsiva. Es proposen reformes electorals municipals que només tenen l’objectiu de mantenir-se en el poder o es porten al Constitucional qualsevol llei o proposta de votació en forma de consulta (tant a Catalunya com a Canàries). És la por de mostrar que, en qüestions importants, la posició del PP és minoritària. El PP, de fet, mostra de forma creixent una característica preocupant: imposa la seva visió quan té majoria (per exemple, la Llei d’Educació) mentre demana consens quan és en minoria (com al Parlament de Catalunya), reclamant alhora sentir-se perseguit i marginat (això últim li passa també a persones com Carme Chacón). Una postura hipòcrita per part del partit de Rajoy i de Sánchez-Camacho que, a més a més, prenen per imbècils els ciutadans catalans i espanyols. I que potser reflecteix que, per a aquest partit, la democràcia és una nosa en forma de tràmit que s’ha d’encarar obligatòriament cada quatre anys, i no quelcom que calgui cuidar i aprofundir en el dia a dia.

La caspa

Un altre gran argument de l’unionisme és que la proposta del sobiranisme català no interessa als catalans, i que el que cal és treballar els temes realment importants (que, per desgràcia nostra, no s’acaben mai de definir del tot).

Tal vegada per això el govern de Rajoy ha anunciat que pensa recórrer al Constitucional el decret català de pobresa energètica, que va ser aprovat ara fa prop d’un any i que permet no tallar durant l’època hivernal l’electricitat a les llars que no poden pagar-ne les factures. Els arguments que ha donat el PP per justificar la seva acció són d’una profunditat digna d’un pou de petroli situat al Mar del Nord. El primer és que és una competència estatal que, casualment, no han volgut regular. El segon és que discrimina les altres comunitats autònomes, que no tenen un decret que protegeixi els sectors més pobres de la població d’una situació de ser incapaç de mantenir en condicions tèrmiques adequades la llar. És a dir, en lloc de mirar que altres comunitats adoptin la legislació catalana o fer-ho directament com a govern estatal, s’esborra del mapa la norma catalana. “Antes muertos de frío que rota”, sembla ser que serà l’eslògan electoral del PP per al 2015. I, finalment, que la mesura afecta els resultats de les companyies elèctriques. Resulta tendre comprovar com el PP es preocupa més dels beneficis d’unes empreses que neden en l’abundància que no pas del benestar dels sectors més pobres de la societat espanyola. Potser el fet que un seient al consell d’administració d’una empresa del gas o l’electricitat està molt ben retribuït hi té quelcom a veure.

En aquest sentit, penso que tothom té dret a vetllar pel seu futur, però no a les esquenes de la ciutadania que et vota (o no) i que tu dius representar sempre, tant si tens la majoria d’escons com si no. I menys encara pots queixar-te llavors de situacions de desafecció o de desafiaments. Si més no per mantenir un cert nivell de decòrum és millor llavors estar-se ben calladet.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia del Ter i professor del Departament d’Economia de la UdG