«Hic sapientia est. Qui habet intellectum, computet numerum bestiae: numerus enim hominis est: et numerus eius est sescenti sexaginta sex.» (Apocalipsi, 13,18)¹

Cristòfor d’Eleusis i el «Llibre de l’Última Revelació»

El Llibre de l’Última Revelació és també conegut com Apocalipsi de Ciutat de X o Apocalipsi de Cristòfor, dit l’Eleusita. Un llibre maleït per alguna raó no pas gaire clara (possiblement per què a l’Església mai li convingué que el llibre fos conegut o estigués a l’abast del gran públic, ni com un component apòcrif dels Evangelis). Va ser escrit per Cristòfor d’Eleusis, un eremita grec, que per un temps fou veí d’Empúries. A la seva joventut, l’Eleusita havia fet viatges de comerç per la Mediterrània que el portaren moltes vegades, amunt i avall, de la costa emporitana a Jerusalem i altres indrets dels voltants, com Corint, Alexandria i Cartago. Segons la tradició i el poc que els savis saben sobre la personalitat de l’autor, es diu que, probablement en el període dels anys 50-70 AD, el Llibre de l’Última Revelació va ser escrit a la Meda Gran, en un retir improvisat a l’efecte. Cristòfor l’Eleusita fou cridat a profetitzar a més gran glòria del Senyor, molt poc després de la seva conversió al cristianisme. Escrigué el llibre durant els seus anys d’ermitatge, que va portar a terme amb gran dedicació a l’illa del Montgrí. Per enllestir tant important tasca fou ajudat per tot un estol d’àngels, si ens hem de creure el que diu la biografia apòcrifa -i no pas gaire completa- de l’Eleusita. Per tant, l’escrit en qüestió ha d’ésser previ al mateix Apocalipsi de Sant Joan. Els entesos conjecturen que una còpia d’aquest treball emporità devia arribar -tard o d’hora- pot ser portat pel mateix autor, a l’illa de Patmos², fins a les mans de Joan, el deixeble estimat. Pensen que és quasi segur que l’evangelista s’inspirà en L’Última Revelació de Cristòfor per escriure el relat que ara és a dins la compilació apocalíptica canònica. Es degut a aquestes poc conegudes circumstàncies històriques que l’Apocalipsi de Sant Joan i el Llibre de l’Última Revelació s’assemblen tant. En certs paràgrafs ambdós llibres són idèntics, tal com succeeix amb la cita que encapçala aquest escrit.

El nombre de la Bèstia

Un altre assumpte és el del significat del nombre de la Bèstia. Degut a la possibilitat d’adjudicar a un text ambigu moltes i diverses interpretacions, hom pot trobar un bon ventall de resultats quan investiga la literatura relacionada. Hom pot experimentar-ho, per exemple, en els comentaris del Beato de Liébana³. Tal com aquests es troben escrits a mà en el Beatus del tresor de la Seu de Ciutat de X: allí es descriuen vuit interpretacions alfabètiques del nombre 666. Entre elles, val a dir-ho, s’hi conjecturen la de la Serp i l’Anticrist. Amb el pas del temps i les càbales superposades que un es pot imaginar, alguns consideren la xifra 666 -fins i tot- com una representació numèrica del Dimoni.

Res més allunyat de tot això. Segons els erudits, el nombre 666 correspon a sis lletres de l’alfabet hebreu, que traduïdes a la grafia romana -més entenedora- dirien: NRN KSR. Aquesta pràctica de connectar nombres i lletres ha estat molt emprada fins a l’adopció de les xifres dites aràbigues, que per cert tenen un origen hindú. En els escrits hebreus, com en altres escriptures semítiques, les vocals són suprimides. El resultat de la interpretació de l’acròstic anterior és senzill: Neró César. El nombre de la Bèstia seria, doncs, la representació de Roma, emprant el nom de l’emperador que feia estralls en els dissortats cristians d’aquells temps. El nombre 666 és -per tant- la representació de l’Imperi, de la bèstia que devorava el poble dels fidels.

El Pont del Dimoni

En arribar a aquest punt, presento a la vostre consideració, algunes idees que es poden crear del no-res dins les nostres ments quan, il·luminats pel nom d’aquest periòdic-e [eldimoni.com], l’associem amb una construcció ciutadana que pertany a la història de Santa Eugènia de Ter, també per extensió a Ciutat de X. Es fàcil ara connectar nostres pensaments amb el Pont del Dimoni. De ponts dits del Dimoni n’hi ha molts per la nostre terra i més enllà. Alguns encara estan drets i serveixen per passar d’una riba a l’altre, per connectar la vida social entre les terres separades per un riu. Però a Santa Eugènia de Ter, el Pont del Dimoni, degut als avatars del creixement de la ciutat, descansa esquarterat en el Cementiri.

Encara queda el record del seu emplaçament sobre el Güell, però les pedres -temps era temps- dormen, descansen -ens diuen els que es preocupen pel pont- en una més o menys ordenada pila, en el lloc on molts també reposen -esperem- que en pau.

Recentment, a part d’altres desficis ciutadans, com ara els relacionats amb la Devesa, en El Dimoni de Santa Eugènia de Ter es recullen diverses notícies, interpel·lacions, respostes i propostes sobre el Pont del Dimoni. El seguiment de totes aquestes coses escrites, algunes fins i tot s’han transferit cap a i des de les pàgines dels diaris de Ciutat de X, ens ha de portar envers altres reflexions encara més interessants.

En primer lloc val a dir que és molt lloable que alguns ciutadans es preocupin per quelcom així: per una peça arqueològica centenària que dorm un somni desestructurat que dura varies dècades.

Aparentment, una situació així no fereix pas massa la sensibilitat de qui hauria de vetllar per la conservació del patrimoni arquitectònic de Ciutat de X. Si no vaig errat, algú va intentar moure el pedram cap al dipòsit municipal i alguna reacció, suposo que ciutadana, va aturar el transport. Crec recordar haver llegit quelcom al respecte. Però encara és més interessant la reacció dels responsables del trasllat avortat, que ignoren el fet i fan com si res hagués passat. Encara és més interessant recordar les declaracions, abans de les eleccions, d’un membre de certa organització, que per bé o per mal, no obtingué pas gaires bons resultats, en el sentit que ells (o ell) sempre havien (-a) posat entre les seves prioritats la reconstrucció de la peça històrica. Vaig quedar bocabadat quan ho vaig llegir.

L’Imperi Consirós: una paradoxa parroquial

Però em penso que tot això no és més que una mostra local del funcionament de l’administració d’aquí en particular i em temo que de tot arreu en general. Els responsables de Ciutat de X no entenen perquè uns ciutadans desconeguts es preocupen d’un afer que a ells no els pot ni els deu preocupar tant. Altrament, el Pont del Dimoni, ja seria reconstruït i no hi hauria cap problema d’aquest gènere pendent, ni òbviament cap discussió.

Em temo que aquestes qüestions no volgudes, promogudes pels ciutadans, amoïnen els nostres representants, però no pas en gran mesura. Com que el problema es petit, pot ser considerat un punt inútil en el llibre on hi ha escrites les coses grans. El col·lectiu que reclama la reconstrucció no és pas gaire nombrós i no hi ha molts impediments per creuar el que queda del Güell al llarg de l’anomenada frontissa. Per què preocupar-se, doncs? Direu, direm pot ser tots junts: quina actitud més curiosa!, per dir quelcom que no pugui ofendre a ningú.

Més enllà del Pont del Dimoni

Reflexionant a continuació més enllà de l’assumpte del Pont del Dimoni, podem indicar altres afers, pot ser tan o més importants, que semblen abocats a gaudir de cap mena de resposta per part de l’administració. L’aigua del Ter i tot el que hi ha entorn a aquest assumpte, que preocupa amb raó als usuaris de la ribera, és un bon exemple, triat entre altres possibles punts importants d’una llista abastament llarga. També es parla molt de sostenibilitat i entre tots hem creat una mega-ciutat que, entre altres qualificatius admissibles, la podem anomenar insostenible. Es parla de sequera i de futures restriccions a la xarxa d’abastament aquàtic i sorgeix la sorpresa entorn al fet de que ja fa molt de temps la distribució del líquid element te fuites de molta consideració. I no vull enredar més la troca esmentant les contradiccions i la desinformació que acompanyen les discussions entorn del canvi climàtic.

Els problemes d’infraestructura, que si afecten a nuclis urbans sense pes no tenen cap consideració ni ressò, es clar que en l’àmbit de BCN es vesteixen de drama èpic. Però això no és més que un resultat obvi de la llei que fa el pes polític directament proporcional a la quantitat de població. A més població, més interessos de tota mena, més despeses de qualsevol caire, més impacte, naixement de problemes quasi insolubles i més ressò mediàtic. BCN és i serà un forat negre on desapareix i es fondrà el finançament de Catalunya sense aturador. La conseqüència és que els microproblemes tendeixen a ser considerats inexistents per l’Imperi o esdevenen bons candidats a l’oblit, inconsistents pot ser també, per tant es resoldran: dissolts tard o d’hora en el líquid oceà del temps.

Però tot Imperi sembla tenir-ne un altre que l’envolta. Així podem considerar-nos ciutadans més o menys comprimits dins una construcció feta de capes successives d’estructures, que tendeixen a fer cas omís, excepte en cas de òbvia necessitat, dels problemes que sorgeixen en els estrats interiors.

Hi ha una altre consideració a fer. Els responsables de les capes externes imperials, diguem dels mecanismes concèntrics de poder, quan parlen de Catalunya -es un dir- volen significar sense cap mena de dubte BCN. De la mateixa manera que els responsables del govern de l’Estat, quan diuen España volen significar la majoria de les vegades Madrid.
Probablement, quan els nostres governants a Ciutat de X posen a les seves boques el nom sagrat de la vila que hem triat per viure, tan si ho diuen de tant en quant o amb més freqüència, quasi mai volen dir Santa Eugènia de Ter, però.

Es la conclusió paradoxal a la que arribem, quan de nou llegim tots els escrits acumulats sobre el Pont del Dimoni i la seva reconstrucció.

Ramon Carbó-Dorca, per a eldimoni.com
Ciutat de X, Setmana Santa de 2008 AD

¹«Aquí hi ha saviesa. El que tingui enteniment que compti el nombre de la bèstia, perquè el nombre de l’home i el de la bèstia es sis cents seixanta sis.»
²Illa grega molt petita del Dodecanès, a l’Egea, davant la costa de Cària, al sud de Samos, on fou desterrat Sant Joan, tradicionalment suposat autor de l’Apocalipsi o Llibre de la Revelació (dels esdeveniments de la fi del món) inclòs en el Nou Testament canònic.
³Beato de Liébana; Comentario al Apocalipsis. Llibre VI, 355-385. Vegeu l’edició a l’abast: Biblioteca de Autores Cristianos. Madrid (2004).

El Pont del Dimoni: haiku votiu (i addicional al 666)

El Pont ha volat!
Que fa un pont diabòlic?
Fer-se fonedís.