Pujo a la màquina. La porta és aparentment compacte, però s’obre fàcilment davant el meu pas. Dins és una bombolla de negra solitud, preparada per anar on jo vull: aquí, allí, abans, després, més enllà, dins del punt on res es mou i tot gira entorn de l’ésser i el no-res… allí on tothom voldria ésser i ningú ha estat… on els nusos del temps s’entortolliguen en la triple corona de foc… allí, on el camí es pot seguir sense trobar entrebancs: ni final ni començament, just una cinta monodimensional que tothom pot recórrer per sempre, si vol… o pot.)

(M’aturo. La màquina em deixa sortir sense entrebancs.) És una tarda de primavera lenta, els arbres i les mates dels jardins i les voreres insinuen verds tremolosos; l’aire és lleuger, ple de perfums indistingibles, el cel blau clar, sense núvols… Els camps que hom pot copsar entre els carrers, estan delineats amb precisió, al carbó o a la punta seca… l’horitzó esdevé esfumat, com per portar la contraria a l’estat general.

Truco a la porta de la casa de Santa Eugènia, camí de tornada de Can Moratones, desprès de visitar el lloc on el meu pare treballa. Ell és allí sempre, dia rera dia, amb horari precís, de rellotger, de rellotge posat a punt; com les petites màquines que, de tant en tant, veia arreglar, fascinat, pel noi de Can Quera, que era davant per davant de ca meva, tocant a l’Onyar. (Fa temps que va emprendre un viatge precís, sense retorn.) Una lupa col·locada a l’ull, un monocular protuberant de baquelita negra, que lluny d’ésser estri de noble, era encastat a la faç de proletari, esperant destí millor. Era sempre així: s’aixecava el meu pare, sempre a la mateixa hora, per arribar sempre puntual. Nevés o plogués, fes fred o calor, tant era. Després, arribava a l’hora de dinar i se’n tornava cap a la Rodona i arribava a punt, n’estic segur, i tornava a casa, sempre preparat per escoltar la radio abans de sopar. Abans d’anar a dormir al pis de dalt, després d’escoltar la radio… endebades, molt abans de que el govern feixista emprés l’alta tecnologia de l’època i ens donés un soroll neguitós (XKRRRERRKT-XRRQTRRRRAKTY…), escoltàvem Radio Espanya Independiente… abans d’anar a dormir, al pis de dalt de la casa penjada sobre l’Onyar…

Això… (la màquina s’arrecera en el temps perdut dels racons dels records…) truco a la porta. Surt la mare de l’Emília. Sempre m’havia impressionat la mare: una còrpora immensa, comparada amb el meu cos adolescent, esquifit… una dona de cabells molt blancs, immutable, sempre la record igual a ella mateixa: gran, amable, inescrutable,… dient: l’Emília és a baix, al soterrani, pica fort a la porta, ja saps… Merci, jo deia, fins aviat… Anava al soterrani, girant el cantó del carrer, baixava uns graons, trucava a la porta fort i l’Emília obria… Era, cert, una còpia jove de la seva mare. Tal com la recordo ara (fora de la màquina): excepte que ella feia uns gests amb les mans que mai havia vist fer a la seva mare. Gests amb els polzes, com si encara treballés el fang, com si difuminés el negre de carbonet sobre el paper… (Ara que em ve a la memòria, dins de la màquina: no recordo haver-la vist riure mai.) La veig somrient, sorneguera, no esclatant de riure mai, però… Em feia passar a dins. El paisatge soterrani era el caos organitzat. Hi havia tot el que on hom esperava d’una artista. Un noi de casa ben endreçada (un ésser de ment organitzada de científic a mig fer) esperava trobar el caos rampant a casa d’una artista. I mai em va fallar l’esperança. Al bell mig del remolí de coses i estris variats, entre el polsim de terrissa o els trossos de vidres de colors, hi havia vitralls a mig fer o peces de ferro retorçades, triangles oxidats pel voler de l’artista… hi veieu petites figures de fang que, després, pot ser, serien transformades en bronze polit o patinat de verd malaquita… hi veieu pots plens de pinzells, potets de pintures de colors salvatges: groc rampant, vermell sanguini, verd maragda, blau de lapislàtzuli… I ella m’explicava, després, quan ja s’havia acomodat a la meva presència, els seus projectes, en què estava treballant ara… un nou vitrall, una nova escultura, una nova sèrie de paisatges negres i depressius… (que la seva mare, quan li va plaure i per entretenir-se de les hores mortes, va recrear, pot ser, amb tant o més geni que la pròpia Emília…) Llavors, arribava el moment en el que, quasi sempre, em deia l’Emília que em faria un retrat. Mai me’l va fer, però.

Això sí: va passar el temps, ens anàvem fent, fins i tot quan eren les festes de Nadal i jo venia per Girona a passar-les. Em convidava l’Emília a ca seva o anàvem a festes de Cap d’Any, que li agradaven molt, tant com jo les trobava avorrides. Recordo, com si fos ara, una d’aquelles festes (aturo la màquina, baixo a l’altre temps… ningú s’adona del fet). Tothom balla i allí em trobo amb les coneixences de l’Emília, amb les que mai havia connectat, però que tenia vistes pels carrers de la ciutat. Ballo (és un dir: sempre he estat un ballador pèssim) amb dues dones, no sé si a la mateixa festa o en dos anys distints (la màquina no és molt precisa, el temps s’esfuma endebades en el viatge, com en els paisatges de l’Emília). Una és jove i juga a ésser l’enfant terrible, versió casolana. L’altre és de l’edat de l’amfitriona. Una deu ésser ja madura i l’altre, probablement, ja s’ha ajuntat amb l’Emília en el continu on s’entortolliguen les serps del temps…

(I ara… jo pujo a la màquina, de nou, l’esfera de negror il·limitada, es mou sense moviment. Fins aquí, fins abans, fins sempre…)

Ramon Carbó-Dorca, des de Wondelgem (Bèlgica) per a eldimoni.com

:: DEL MATEIX AUTOR
> París blues (per a l’Els)