La ciutat és un dels millors invents de la humanitat per ajudar a viure millor. La seva evolució històrica ha progressat en dos objectius socials fonamentals: millorar els serveis urbans oferts i augmentar el nombre de ciutadans privilegiats que es beneficien d’aquests serveis. Això que es pot explicar en tres línies, han hagut de passar tres mil anys per aconseguir un aprovat alt a les poblacions del nostre país. Un progrés que s’ha realitzat gràcies a molts sacrificis, treballs, revolucions i imaginació per assolir el nivell de benestar urbà que tenim a l’actualitat. Però l’esforç major ha sigut destronar els privilegis històrics d’alguns ciutadans i fer que totes les persones, per igual, puguin gaudir dels avantatges de la vida urbana.

El més interessant d’aquest progrés urbà és el salt qualitatiu que han experimentat les nostres ciutats, en els últims trenta anys, amb l’arribada de la democràcia. Això s’ha aconseguit gràcies a uns governs municipals que han realitzat una tasca important per dotar les poblacions de les infraestructures socials, assistencials, esportives i culturals indispensables per a la vida actual. Després de materialitzar aquest lloable inflament dels serveis socials, que ha comportat alhora l’inflament dels costos econòmics, se’ns presenten dues qüestions evidents. El primer interrogant gira al voltant de la crisi econòmica i de com fer sostenibles els serveis municipals en el nou marc d’austeritat. El segon interrogant versa sobre la crisi d’idees en la planificació urbana del futur i de com definir polítiques millors i més barates que el simple desarrollisme il·limitat de serveis.

Respecte a la planificació urbana del futur, fa temps que molts estudiosos pronostiquen que la ciutat ha de superar els enfocaments generalistes i donar entrada a l’expressió, cada vegada més particular, dels col·lectius i les persones que la integren. Tothom sap que superar l’encaix de la ciutat amb la societat en general i aconseguir l’encaix de la ciutat amb els col·lectius particulars, que poden enriquir el bé comú, obre un camp de possibilitats immens. Un enfocament que assegura tant la relació de l’espai públic amb tota la població, com la relació de l’espai urbà amb els grups socials concrets. Aquest plantejament té dificultats de gestió tant per la complexitat sociològica de les nostres poblacions, com pels precaris mitjans polítics i tècnics disponibles. En aquest cas és evident la dificultat de ¿com respondre a aquestes necessitats sense perdre el sentit d’unitat de la ciutat?, o bé ¿quin ha de ser el marc polític adequat de discussió?, i sobretot, ¿com ha de ser el nivell de participació dels tècnics? Tres qüestions que es fonamenten en conceptes irrenunciables com el sentit del bé comú, l’acció política justa i el llenguatge arquitectònic auster i adequat.

Últimament els mitjans de comunicació s’han fet ressò de múltiples intents de participació dels ciutadans en el disseny de la ciutat. Entre els exemples més discutibles podem recordar la participació dels veïns en la concreció funcional de la plaça Lesseps i l’avinguda Diagonal de Barcelona. Per altra banda, entre els casos més ben resolts, hem d’esmentar situacions de participació ciutadana en la definició funcional d’espais urbans de gran qualitat urbana. En aquest casos exemplars s’ha respectat sempre la complementarietat de les responsabilitats dels ciutadans, dels polítics i dels tècnics, evitant superposicions en les competències de cada una de les tres parts. Entre aquests exemples de bona planificació urbana, en què s’ha tingut en compte la iniciativa de grups de ciutadans, trobem propostes com: anelles per a vianants en els intransitables entorns urbans, bosses d’aparcaments prop dels barris històrics de difícil accés, senzills parcs urbans lúdics i històrics de temàtiques pròpies de cada indret, o bé la reconstrucció d’elements històrics de gran rellevància veïnal. També trobem projectes de: millora funcional de les monòtones illes urbanes, simbolització de barriades despersonalitzades, jerarquització funcional de vials sense cap valor urbanístic, o major racionalització de barris saturats de trànsit. Entre els exemples més atípics hi ha: neteja d’espais naturals periurbans oblidats funcionalment, auditoris populars oberts a grups iniciàtics, espais d’exposicions de baix cost i d’alta multifuncionalitat, etcètera.

La llista de propostes és inacabable de la mateixa manera que és inacabable el nombre de necessitats de petit format dels grups de ciutadans desatesos. Una situació que demostra que el futur de les polítiques municipals passa per donar, cada vegada més, respostes particulars a l’actual heterogeneïtat social. Una tendència avalada per l’augment dels col·lectius de ciutadans actius que volen expressar-se, de manera raonada, per reivindicar la creació de nous espais urbans. Un fenomen social a l’alça que ha de trobar, durant el desenvolupament de les legislatures municipals, els canals de materialització i que els grups polítics haurien de preveure i treballar en els programes electorals durant el període de la seva elaboració. Per exemple ara és un bon moment per fer-ho quan les eleccions municipals es troben a tocar de calendari. [El Punt]

Ramon Ripoll i Masferrer (la Cellera de Ter, 1958), és l’arquitecte que ha redactat el projecte de rehabilitació del Pont del Dimoni de Santa Eugènia de Ter, presentat per diverses associacions. Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya i professor del departament d’Arquitectura i Enginyeria de la Construcció de la Universitat de Girona, Ripoll és director de la col·lecció Arquitectura tradicional, de Brau Edicions