Bon dia a tothom, familiars, companys, amics i amigues de l’Antònia Adroher i d’en Carmel Rosa.

En nom del Col·lectiu per a la Igualtat de Girona, em plau profundament dirigir-me com a portaveu a totes les persones presents.

Encara que siguem en aquest escenari, el Cementiri de Girona, penso que veritablement és un bon dia. I ho és perquè es compleix el desig de l’Antònia i en Carmel, manifestat en el seu moment de que les seves cendres fossin dipositades en aquest espai de la nostra ciutat. I en una tomba molt concreta, al costat de una tercera persona, en Dídac Tarradell, que va ser el primer amor de l’Antònia i una de les primeres víctimes de l’aixecament feixista del 1936 a Girona. Ella ha volgut descansar eternament aquí, fent un triangle que va més enllà de la mort, tots tres varen ser militants del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), tots tres revolucionaris. En Carmel recolzà sense dubtar-ho la iniciativa de l’Antònia.

A l’Antònia i en Carmel, hem tingut el gran privilegi de coneix-se’ls, d’estimar-los, de gaudir converses, de riure, de celebrar trobades, inauguracions i homenatges diversos, sovint amb tots dos presents.

Ara crec que es tracta senzillament de fer un acte de justícia envers d’ells, acompanyar-los fins on volien ser-hi i reposar en pau.

De l’Antònia i en Carmel s’ha escrit i documentat força les seves vides, jo només voldria llegir-vos en aquests moments alguns paràgrafs del llibret de la biografia de l’Antònia Adroher -publicat l’any 2002^*– que recullen moments de tots dos plegats:

«Una trobada fortuïta pel carrers de Toulouse, determinarà un nou gir en la seva vida, amb en Carmel Rosa, militant del POUM, exiliat com ella…, es troben i es saluden, es miren i es somriuen.

En Carmel, era un company del POUM, ell, temps enrere vivia a Barcelona, es coneixien d’algunes reunions on havien coincidit, feia un any i mig que s’havien vist, el dia que iniciaren el camí de l’exili. Des d’aleshores no es separaran mai més. Iniciaren la vida plegats i des de llavors continuen junts en l’actualitat.

Amb en Carmel començaren un nou periple de les seves vides, difícil per totes les circumstàncies que els envoltaven. Vivien com tots els refugiats modestament, però amb molta dignitat, guanyant-se la vida amb les feines que podien i amb la por i les precaucions que calien perquè eren refugiats il·legals, sense papers.

Així de la cruel dictadura franquista, van passar a viure les conseqüències de la no menys cruel i sanguinària dictadura nazi amb les penoses conseqüències de la II Guerra Mundial.

El POUM en l’exili continuà la lluita contra el franquisme, els contactes entre els seus militants afavorirà una mínima organització i reagrupament de les seves forces. Un sector participarà més directament en la resistència francesa… l’Antònia i en Carmel participaran més en l’ajut amb el grup “dels Maños” col·laborant molt activament en el passatge de fronteres clandestí, a la Cerdanya. Subministraven refugi i llocs de contacte a França i a la zona pirinenca catalana ajudant a l’evasió de persones i proporcionant documents falsificats.

En el seu llibre, La llavor dels somnis, consideren que el Maig del 68, a París, va ser: “El motor de grans transformacions, d’una societat que estava anquilosada, la fi de l’autoritarisme en les famílies i a la universitat i el naixement d’una societat més tolerant i permissiva, així com un gran salt endavant de la emancipació de la dona”.

El 1977, l’Antònia i en Carmel tornen a Catalunya després de 38 anys d’exili. A darrere queda el retrat d’unes vides mogudes per uns ideals i que alhora ens han ajudat a la societat present a conèixer la vertadera història social del nostre poble, persones com ells han estat el testimoni directe d’una història que convé no passar pàgina, no oblidar, senzillament perquè no es torni a repetir.

Ells havien estat i són uns lluitadors revolucionaris, havien lluitat per una transformació radical i profunda de la societat. La lluita per recuperar la democràcia amb la que es troben ara no anava per aquest camí, els hi sembla que recuperar les llibertats tant necessàries no contemplava aquesta transformació profunda que representaven els seus ideals, l’essència de les seves vides.

L’Antònia pensa, mira i somriu, somriu amb alegria, amb amabilitat i dolçor i quan parla, les seves paraules sempre són bondadoses, d’agraïment, de complicitat amb qui té al davant seu. Del seu posat es llegeix, la gran persona que ha estat sempre, amb un tarannà molt singular, atenta, implicada i compromesa, conseqüent, optimista, solidària i lluitadora, amant de la justícia social i de les llibertats pròpies i col·lectives, no és gens estrany però la seva elecció de vida al costat d’en Carmel.

Ara l’Antònia porta una vida molt senzilla, molt austera, com sempre l’havia caracteritzat, tothora acompanyada, al costat del seu marit, en Carmel que l’estima i la mima com un veritable company i amic del que no t’allunyes mai.»

Bé, per a totes les persones del Col·lectiu per a la Igualtat, l’Antònia, com a dona ens és un referent molt clar. Ella va actuar com una dona emancipada, anticipant-se al seu temps, va lluitar com a mestra per uns valors republicans, va creure en l’educació com el primer camí per a transformar i construir una nova societat, on la coeducació era l’eina que permetia no discriminar les nenes dels nens. Tot considerant els mateixos drets i deures pels homes i les dones.

La seva aportació a la història del nostre país i el seu tarannà lluitador al costat d’en Carmel, els ha fet imprescindibles, pels seus ideals, per creure en la revolució que transforma i per la coherència amb que van actuar. Uns ideals i una coherència de la que mai van abdicar, que els va acompanyar fins l’últim moment.

Estic segura que avui, aquí, som moltes les persones que tenim en la memòria el compromís infatigable de l’Antònia i en Carmel, la seva bona disposició a participar tant en actes públics com en converses particulars amb mestres, estudiants, historiadors, periodistes… Amb ganes, amb entusiasme, amb generositat, amb esperit crític i amb bon humor, ells sempre hi eren quan se’ls requeria, sempre van fer de la seva veu testimoni de la història i consciència per al present, per això som tants avui aquí perquè persones com en Carmel i l’Antònia no s’obliden, es porten a dins, s’estimen…

I ara, com a fruit de la seva voluntat i tossuderia i de l’acord entre la família i l’Ajuntament, tornen a aquesta ciutat que ja fa anys, després d’un llarg exili, van recuperar i els va recuperar, a aquesta ciutat que se’ls ha fet seus amb tot honor i orgull. Benvinguts a casa, Carmel i Antònia, descanseu en pau al lloc on vau escollir, us hi acompanya tot el nostre reconeixement i afecte.

Salut, companys, amics i amigues… Moltes gràcies per ser-hi.

Puri Molina és veïna del barri de Sant Narcís, mestra i pedagoga;
i forma part del Col·lectiu per la Igualtat de Girona
Text llegit per l’autora al Cementiri vell de Girona, dissabte 30 d’abril de 2011

^*Antònia Adroher i Pascual. Aproximació biogràfica. Ideals, revolució i coherència. 2002. Puri Molina

:: QUIM CURBET
> Oferiu flors als lleials que fracassaren