L’any 1973 l’escriptor vilanoví Oriol Pi de Cabanyes va publicar una novel·la que havia merescut el premi Bertrana: Oferiu flors als rebels que fracassaren. Més enllà dels mèrits literaris de l’obra, que els té, el llibre ha quedat en l’inconscient periodístic del país com un referent a l’hora d’utilitzar-lo per a tota mena d’articles, com és el cas del meu, que en realitat pretenen parlar de coses ben diferents del que volia originalment l’autor.

Avui -dissabte, 30 d’abril-, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig.

Les flors són fràgils, com també ho són els records i potser per aquesta raó avui uns quants ens reunirem al Cementiri vell de Girona per rebre les cendres de l’Antònia Adroher i d’en Carmel Rosa, que per fi descansaran al costat de les d’en Dídac Tarradell, dirigent del POUM que va ser la primera víctima antifeixista a Girona del moviment de juliol de 1936. Tots ells foren rebels de mena, però no van fracassar per la seva rebel·lia sinó precisament per la seva fidelitat.

En Carmel, l’Antònia i molts altres van ser fidels a la República i als valors de l’esquerra revolucionària, uns conceptes que ara ens queden molt lluny. 75 anys són molts, sobretot pels que prediquen l’oblit, un oblit esbiaixat que dibuixa ombres just allà on els interessa. Però avui uns quants els recordarem i farem homenatge a la seva fidelitat, perquè un país no pot viure només del seu present, som fruit d’una decantació de segles, som tots els que han estat i, avui que n’és el temps, els oferirem flors perquè és el nostre deure recordar-los. [Barretades · Diari de Girona]

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions