El matrimoni és una gran institució.
Si t’agrada viure en una institució, és clar.
(Groucho Marx)

Desig

El nostre matrimoni no anava bé i vam viatjar a Turquia amb l’esperança de redreçar la situació. En un mercat de la Capadòcia, la Laura va encapritxar-se amb una llàntia a la qual el propietari del negoci –per justificar el seu preu desorbitat– atribuïa propietats màgiques. Vaig comprar-la a desgrat, però pensant que potser aquell seria el primer pas per bastir la reconciliació definitiva.

A la nit, mentre em rentava les dents, vaig espiar la imatge de la Laura reflectida al mirall. Ajaguda al llit, fregava la llàntia amb les mans, amanyagant-la d’una manera gairebé lasciva. Jo glopejava aigua quan va sobtar-me un espetec: la llàntia havia ejaculat un núvol violaci que, adoptant una forma vagament humana, surava en l’aire lligat encara al broc per un cordó umbilical de fum.

L’últim que vaig veure va ser la Laura conversant amb aquella presència difusa. Mai no sabré quins van ser els altres dos desitjos.

Infidelitat

Aquell matí, a l’oficina, va envair-me l’olor familiar del perfum de la Clàudia, la meva dona. Tinc bon olfacte, i amb una passejada per la planta en vaig tenir prou per localitzar la procedència. Em vaig acostar a aquell jovenet de cara granelluda i, recolzant-me sobre la seva taula, vaig ensumar-lo. No era només el perfum de la Clàudia: la pell d’aquell sòmines desprenia l’olor corporal inequívoca d’ella, se n’havia impregnat; hi reconeixia la fortor peculiar de les seves aixelles, l’agror dels seus fluxos íntims, el lleu matís floral de la crema facial que diàriament s’aplicava per allisar el cutis. Segur que si forçava el nas (però per això m’hauria d’haver apropat més al pobre cretí, i la idea d’acostar-m’hi em repugnava) i rastrejava la seva americana, descobriria indicis de l’ambientador afruitat amb el qual ruixem el rebedor de casa; en els pantalons, detectaria traces de la pudor fumada de la llar de foc de la sala d’estar; i en la camisa, la fragància de l’abrillantador del parquet del dormitori. I a partir d’aquí no costaria gaire deduir la successió cronològica d’esdeveniments: en el trajecte des de la porta d’entrada fins al dormitori, la Clàudia va despullant al noi: el desempallega de l’americana, que amb les presses rellisca del penjador i cau desmanegada sobre el paraigüer, els pantalons són llençats desgavelladament sobre el sofà de pell, i la camisa rebregada –li falta algun botó, arrencat per la impaciència– és abandonada sobre el terra de la nostra habitació. Només a última hora es desfà de la roba interior, que es confon entre els llençols embullats i que després –ja assadollats els instints, consumat l’intercanvi de fluids, apaivagada la passió adúltera– els costarà de localitzar: “Mira que si el teu marit ensopega amb això!”, comentarà ell sostenint entre dos dits els calçotets retrobats, rient, rient-se de mi, d’aquest company de feina que ara, amb el nas alçat damunt el seu escriptori, identificava totes les olors delatores, les proves irrefutables del delicte. Ja ho he dit abans: tinc bon olfacte.

– Hem de parlar –li vaig dir.

Em mirava amb una innocència estudiada, i aparentava una indiferència que, de tan exagerada, l’inculpava. Tindria poc més de vint anys, aquell galifardeu esquifit i poruc; jo sóc corpulent i reforço la musculatura cada dia en un gimnàs. Va ser un combat desnivellat: vaig deixar-lo mig estabornit en el magatzem, sagnant pel nas, renegant (“Què t’he fet, malparit?”, somicava), però sense voler admetre la seva falta (ja els conec, jo: sempre neguen la culpa i s’emparen en una ignorància impostada).

La mateixa actitud combativa va adoptar la Clàudia quan vaig arribar a casa. Era tard –m’havia entretingut bevent al bar– i em rosegaven les ganes d’atonyinar-la, de demostrar-li que a mi no em podrien prendre el pèl impunement. Ella, però, en veure que entrava fent tentines va escridassar-me. Els insults van redoblar-se quan va saber que m’havien tornat a fer fora de la feina: “Ets un cony de ximple gelós!”, xisclava. Va tancar-se al dormitori –el cop de la porta va fer retrunyir les parets de la casa– i vaig haver de passar la nit dormint la borratxera al sofà, el mateix sofà que testimonia, amb la fortor tènue però inconfusible que desprèn, les hores que ella s’hi passa refregant-s’hi amb els seus amants. Perquè és clar que la Clàudia m’és infidel. Encara no ho he pogut demostrar, però el nas m’ho diu.

Vodevil

Encara em movia amb un vaivé entre les cames d’ella, quan vaig sentir la clau furgant el pany de la porta de casa: la meva dona! Amagar l’Alícia, encara nua i tremolosa, dins l’armari era un recurs d’emergència, però d’una eficàcia avalada per la tradició del vodevil clàssic. Al cap d’una estona, aprofitant que la meva dona es dutxava, vaig obrir la porta de l’armari perquè l’Alícia en sortís: ja no hi era. Vaig escorcollar el moble, però només vaig trobar-hi roba i penjadors. L’armari s’havia empassat la meva estimada.

Ja m’havia resignat a la pèrdua d’aquella noia amb qui havia forjat un futur esperançador, quan una nit va despertar-nos un grinyol. De la porta dreta de l’armari va aparèixer, pàl·lid i estossegant, un home despullat. La meva dona va ofegar un crit: “Pasqual!”.

Ara, consumat el divorci, cada nit, pacient, faig guàrdia assegut al llit. Sé que algun dia tornarà.

Califòrnia

Ai, l’amor! Al nostre primer estiu vam escapar-nos al Cap Nord. Ens abraçàvem per fer-nos passar el fred i bevíem glops de vodka d’una petaca. A l’alberg ens estimàvem sota edredons de plomes i per sopar ens fèiem servir salmó aromatitzat amb fonoll a l’habitació. Encegats per l’idil·li, impermeables al mon exterior, amb prou feines sabíem apreciar la bellesa del paisatge, les nits sense lluna, il·luminades per un sol perenne.

L’estiu següent vam fer un safari a Tanzània. Dúiem un guia bantu que ens va ensenyar algunes paraules en swahili i que ens muntava la tenda de campanya en acabar la jornada. Recordo els ulls entelats dels lleons, una mirada més avorrida que la que mostraven quan ens els miràvem des de la sala d’estar de casa a l’hora de la migdiada; i recordo el pelatge de les zebres –que, sense el llustre de la pantalla d’alta definició, semblava brut i aspre–, un rinoceront malferit que arrossegava la banya, i una tribu massai que sacrificava un bou en un ritual. A la nit, els mosquits ens torturaven i la xafogor era insuportable. Discutíem sovint, pels motius més banals (una motxilla mal endreçada, els cordons trencats d’una bota, una fotografia inoportuna). Per reconciliar-nos acostàvem els sacs de dormir i, com bèsties famolenques, ens refregàvem la pell enganxosa.

Per les vacances de l’any passat vam visitar Tokio. ¿És la proximitat en el temps el que fa que d’aquest viatge en recordi fins els detalls més insignificants? El reflex metal·litzat que projectava l’edifici de l’hotel sobre el paviment, el gravat –una geisha amb un vano a la mà– que penjava de la paret de recepció, el conserge cerimoniós que parlava un anglès embarbussat, el paisatge nocturn de rètols lluminosos amb ideogrames recargolats com cucs, els fluorescents d’un sushi-bar on sopàvem cada nit, els bastonets de bambú que feien joc amb els bols d’arròs lacats de negre. I els retrets, els crits, les llàgrimes de cada nit.

Aquest any jo volia visitar la costa oest dels Estats Units. No ens vam posar d’acord: ella s’hi negava. Per raons que desconec, s’entestava en tornar a Escandinàvia. Al Cap Nord! Me n’hi he anat tot sol, a Califòrnia.

Pòsit

Recordo que cada matí, després d’esmorzar, el meu pare examinava el pòsit de la tassa de cafè per esbrinar com li aniria el dia. Se’l mirava des de diferents angles, amb les celles arrufades, molt seriós, i acabada l’exploració deia “d’acord” o “entesos” o “correcte”, com si conversés amb aquells residus granulosos. Llavors s’ajustava el nus de la corbata, ens feia un petó a la mare i a mi i, visiblement alleugit, sortia cap a la feina. Mai no marxava contrariat, i enteníem que els auguris eren sempre, invariablement, falaguers. Però un dia, després de la inspecció ritual de la tassa, va esbufegar i, descordant-se el botó superior de la camisa, va dir: “Aquest pòsit em fa mala espina”. La mare, amoïnada, va suggerir que anés al metge. Però ell, pàl·lid i desencaixat, va declarar: “És el destí. No hi podem fer res!” Des de la meva habitació, vaig sentir que es barallaven, i aquella tarda el pare va anar-se’n per sempre. L’endemà, un amic de la mare va venir a viure amb nosaltres.

M’estimes?

Va dir-me que no, que no m’estimava, però jo ja les conec, les dones –les negacions que són afirmacions encobertes, les maniobres subtils per reclamar més atencions, les indirectes, els subterfugis–, i per això la vaig continuar galantejant amb incansable tenacitat. No contestava les meves trucades de telèfon, però jo sabia que aquella era una estratègia tàcita per animar-me a perseverar, a no defallir. I quan sortia, altiva, del portal de casa seva, fingia no veure’m per esperonar-me a seguir-la, i poder exhibir, arrogant, una independència que l’enorgullia. Quan va trepitjar histriònicament la rosa que li vaig regalar per Sant Jordi –”Això no pot continuar així!”, va etzibar-me–, volia manifestar el seu rebuig a una simbologia buida, i insinuar que l’amor s’ha d’erigir sobre fonaments ferms i no pas sobre tronades llegendes populars. El dia que va bufetejar-me al bell mig del carrer –l’anell de compromís va descriure una paràbola i va anar a topar contra l’aparador d’una carnisseria– va ratificar-se la meva teoria: vaig entendre que per ella l’amor vertader no acceptava almoines, era insubornable, i en això jo no podia estar-hi més d’acord. Estàvem fets l’un per l’altre, i així li ho vaig declarar. “Deixa’m tranquil·la!”, va ser la seva resposta, que només podia entendre’s com una engrescadora confirmació: a la seva manera sibil·lina em demanava tranquil·litat per pensar-hi, per dedicar un temps a la reflexió que precedeix les decisions transcendents. Al seu interior es lliurava un combat entre el desig que l’abocava als meus braços i el neguit per refermar la seva autonomia. Això explica que un vespre, al restaurant xinès on vaig trobar-la sopant amb un jove de cabells rinxolats, em cridés: “No vull veure’t mai més!”. Tota una declaració d’intencions d’algú que vol reservar un racó per la intimitat, un recer de vida privada. Qualsevol altre home, amb menys coneixement de la psicologia femenina, hauria interpretat aquelles paraules en un sentit literal. Jo no sóc tan obtús, i la nit que vaig entrar al seu dormitori (encara conservava una còpia de la clau de l’apartament) i vaig sorprendre-la sota les natges pàl·lides i vigoroses del ganàpia rinxolat del restaurant xinès, tampoc no vaig amoïnar-m’hi gens: era evident per l’expressió entre distant i ensopida d’ella, que s’hi havia enllitat a contracor, per posar a prova la solidesa dels meus sentiments, així que vaig dir-los: “Aneu fent, que jo ja marxava”. Però no tots els homes tenen la meva perspicàcia ni una visió de la realitat tan ponderada: abans no creués la porta, el dels rínxols m’agafava pel coll i vam embolicar-nos en un baralla de la qual el noi va sortir-ne mal parat. Quan ella va aparèixer, nua i histèrica, cridant “assassí, assassí!”, vaig voler donar-li la raó: ben mirat aquell sòmines que jeia ensangonat sobre l’estora tenia tota l’aparença d’un delinqüent (se’n podia haver triat un de més seductor per aquella pantomima!). Però la ment d’algunes dones no sempre és previsible, i són capaces de portar fins les últimes conseqüències el joc de la seducció i la litúrgia dramàtica dels fulletons. Vaig haver de posar-hi fi, perquè una cosa és que ella m’estimés amb bogeria, i una altra aspirar a un final propi d’una tragèdia shakespeariana. No pretenia desfigurar-la, però com que ella ja m’havia clavat el ganivet de cuina al braç –amb una embranzida digna d’un crime passionnel–, el tret va desviar-se’m i se li va endur mitja cara. Estic segur que si hagués pogut pronunciar unes últimes paraules –però la mandíbula ja li penjava com el pèndol d’un rellotge de paret– el monòleg hauria estat un bell homenatge a la nostra dissortada història d’amor.

La bona confitura

I
Ella

Trosseja les fruites, les ensucra, hi afegeix un raig de suc de llimona i ho fa bullir tot a foc lent. Quan la barreja espesseix, l’aboca dins els pots esterilitzats, els tapa i els deixa refredar. Guarda les confitures ben arrenglerades sobre les lleixes del rebost, convenientment etiquetades i catalogades per gustos: és una dona meticulosa.

II
Ell

Manté la torrada en equilibri sobre la punta dels dits, mentre amb un ganivet alça una onada recargolada de mantega. Unta la torrada amb precisió quirúrgica, fins a deixar tota la superfície uniformement emblanquinada. Llavors hi col·loca quatre turons de melmelada al damunt, amb el dors de la cullereta els aplana, i forma una pel·lícula fina que difumina el blanc del fons i que procura estendre fins a les vores del pa: és un home meticulós.

III
L’altre

Decanta el pot i deixa que vessi. Li empastifa el coll, els pits, la panxa, el melic. Quan és ben llefiscosa, comença a llepar-la, a poc a poc. Amb la punta de la llengua ressegueix el rastre dolç de la pell i, llaminer, no s’atura fins a deixar el cos ben net: és un amant meticulós.

Abduït

Per què s’empescava una història tan absurda? S’estava al bell mig de l’habitació, parlant apressadament, quequejant, i movia els braços, histriònic, tremolant de manera massa exagerada per resultar creïble: era un mal actor. La narració, esquitxada dels tòpics més deplorables, mencionava un brogit eixordador i un resplendor al cel, fenòmens que l’havien obligat a aturar el cotxe al marge de l’autovia. Jo me l’escoltava estirada al llit, i responia amb monosíl·labs desganats: tenia son i em guanyava la indignació. Va acabar referint-se a la inevitable aparició d’uns homenets verds –Déu meu: havien de ser verds!– i a una pèrdua oportuníssima de la consciència –que l’eximia d’entrar en detalls que de ben segur haurien desbaratat la farsa–. “I ja no recordo res més!”, va afegir per rematar el seu relat. Feia llàstima. Quines excuses! Vaig decidir que l’endemà faria les maletes, camí d’una nova vida. Però no va caldre, perquè en llevar-me ell ja havia marxat. Al seu lloc hi va deixar un rastre ennegrit amb fortor de socarrim: mai no li he perdonat que per donar versemblança a les seves fantàstiques invencions, fes malbé els llençols que ens havia regalat la mare pel casament.

Esvaniments

L’Armand la visitava cada nit. La primera vegada, a la Carlota li va costar reconèixer al seu marit difunt en la imatge de l’intrús que apareixia escarxofat al sofà d’orelles: se’l veia esllanguit i pàl·lid, ell que sempre havia estat un home vigorós i galtavermell. La inèrcia de la rutina va fer que dubtés si servir-li la tassa de xocolata que sempre es prenia abans d’anar a dormir. Però va recordar a temps que l’Armand era mort, i potser l’espectre es prendria aquell oferiment com una provocació, una mofa del seu estat ectoplasmàtic. Així que va decidir ignorar-lo i es va retirar sense dirigir-li la paraula. Passada una estona, la visió ja s’havia volatilitzat.

D’ençà d’aquell dia, cada mitjanit un núvol vaporós sobrevolava el sofà d’orelles i prenia la forma de l’Armand. “Ja se’n cansarà”, pensava la Carlota, desafiadora. Però era tan metòdic en les seves aparicions com en tot allò que havia fet en vida: cada nit s’estava assegut, inofensiu, ben quiet, amb la mirada perduda a l’infinit –com si no tingués esma per intervenir en assumptes terrenals–, i passada una estona es fonia amb la mateixa discreció que havia aparegut.

Com que no era una presència particularment molesta, la Carlota, que era una dona pràctica, el deixava fer. Anava molt enfeinada: la mort és sempre un trasbals, i es passava el dia reorganitzant els espais, buidant els armaris, tornant a distribuir els mobles, planificant unes reformes al pis que ara, sense l’oposició de l’Armand, finalment podria emprendre. La roba del difunt va anar a parar a beneficència; va desempallegar-se de totes les andròmines que ell, infatigable col·leccionista d’objectes inútils, havia anat acumulant; es va desprendre de llibres, de fotografies, de feixos de cartes, de tot el llast de futileses que solen acompanyar la vida de les persones i que testimonien la seva existència.

I amb el pas dels dies, a mesura que les seves pertinences desapareixien, la figura de l’Armand també es tornava més difusa, fins al punt que ara costava distingir-lo. Només si s’hi apropava molt, la Carlota podia percebre una silueta titil·lant, esprimatxada, que s’aferrava amb obstinació a aquella existència transparent. “Mort i tot m’has de fer la guitza”, remugava la dona.

El dia que un drapaire va endur-se el sofà d’orelles, la Carlota va convidar el Gustau a sopar. A mitjanit l’Armand ja no va aparèixer. Van fer un brindis pel futur que se’ls oferia.

Subterfugi

L’Anna s’escarrassava dia i nit buscant proves de la infidelitat del Joan: només així podria allitar-se amb l’Ernest sense remordiments.

Joc de mans

Per començar el joc, s’aferra a la barra metàl·lica vertical, de ben amunt. Després cal estar a l’aguait, observar, esperar la presa adequada. Defuig tant les mans grosses de dits rodanxons, com les ossudes i escardalenques. Les que li semblen brutes, les obvia. Es fixa en les ungles: desconfia de les d’aspecte negligent –amb ronya incrustada o l’esmalt escantellat– i descarta les mig mossegades –amb repelons que es vinclen com joncs a la riba d’un riu–. És una feina minuciosa, ingrata. Però ell és un caçador tenaç.

Només quan troba una mà atractiva que subjecta la barra, inicia la maniobra. Els sotracs del vagó faciliten el lliscament, i justifiquen –sense desvetllar sospites– la lenta trajectòria descendent de la mà, que avança per la barra amb la parsimònia d’un cargol arrossegant-se enciam avall. El primer contacte és sempre una sorpresa: la temperatura, el tacte i la consistència de les mans són imprevisibles! També ho són les reaccions: hi ha mans que accepten la proximitat, la consideren inevitable –l’estretor de l’espai, l’amuntegament de viatgers en les hores punta– però aprofiten algun viratge violent per allunyar-se; altres mans rebutgen el toc més subtil, i s’aparten ofeses, com si haguessin rebut una descàrrega elèctrica.

Però fins avui, cap mà no havia consentit un contacte tan prolongat.

És una mà de dits prims, acabats en ungles punxegudes i rosades. Al primer frec, en lloc d’esmunyir-se, la mà ha buscat l’abraçada, i el caçador s’ha trobat sobtadament embolcallat per la pell sedosa del palmell. Les dues mans viatgen així encavalcades, alienes a les sacsejades del comboi i al tumult que s’origina a cada parada. Durant un dels moments de confusió, ell aprofita per espiar a la propietària d’aquella mà intrèpida: una noia rossa, de trets nòrdics i pell blanquíssima, d’una fragilitat que desmenteix l’audàcia dels seus amanyagaments. La noia manté la mirada perduda en la foscor mòbil de les finestres, amb un posat absent, però les ungles li esgarrapen dolçament el dors de la mà. En aquesta carícia inesperada ell hi endevina la promesa d’una aventura, el final de tants anys desesperançats, de jocs puerils per combatre una timidesa incorregible, d’insatisfaccions. Ara caldrà parlar-li, una conversa intranscendent primer, banalitats per trencar el gel. Llavors potser concertaran una cita. Encara són dos desconeguts, però aviat intimaran i es donaran l’un a l’altre, s’estimaran.

Mentre rumia les primeres paraules que li vol adreçar, la mà de la noia s’aparta –ell nota la seva humida de suor, després d’estar-se arrapada al metall de la barra tanta estona–. Deu haver arribat a la seva estació. La noia no li dirigeix cap paraula, però abans de sortir, amb la destresa d’un prestidigitador, deixa lliscar alguna cosa dins la butxaca de l’americana. És una targeta perfumada, que ell llegeix mentre baixa a l’andana, a la parada següent. Un nom i un telèfon. I una llista de serveis amb tarifes molt assequibles.

L’estaca

No és fàcil clavar una estaca. De primer caldrà sacrificar alguna peça de mobiliari que tinguem a mà: la pota d’una cadira o d’una taula ens poden valer (jo vaig optar per estellar un secreter –que sempre m’havia fet ràbia– a cops de destral).

Això per començar. Però només som als prolegòmens. Després buscarem una superfície sòlida sobre la qual treballar la fusta. Fer-ho sobre el terra és incòmode i podríem malmetre’l; descartarem també bases massa toves o flexibles. Un tronc o un tauló farien el fet (jo vaig servir-me de la taula de cuina que utilitzo per trossejar aliments).

Col·locant la peça de fusta dreta, practicarem uns talls longitudinals d’esbiaix, i amb un ribot anirem rebaixant la superfície per aconseguir la forma cònica, aerodinàmica i afuada, que afilarem fins que quedi ben punxeguda (jo vaig acabar polint-la amb una llima: sóc perfeccionista).

Bé, ja tenim l’eina. Per comprovar-ne l’eficàcia l’acostarem al palmell d’una mà, amb cura. Escombrarem les restes d’encenalls escampats pel terra (no costa res ser polit) abans de pujar al dormitori (la Camil·la dormia un son plàcid i havia perdut aquella pal·lidesa delatora). Farem el cor fort, no ens deixarem enganyar per les aparences. Endavant.

No és fàcil clavar una estaca, ja s’ha dit. Primer localitzarem el punt exacte, la intersecció de dues rectes imaginàries: una horitzontal que uneix els dos mugrons, i una vertical que s’enfila des del melic fins la tràquea. Aquest és el punt exacte. Hi deixarem reposar la punta esmolada i amb l’ajuda d’un estri pesat (jo vaig emprar un corró de cuina) descarregarem un cop sec, procurant que la trajectòria no se’ns esbiaixi i causi un sofriment innecessari. L’estaca, si ha estat ben confeccionada, llisca vencent la resistència dels ossos i traspassa el pit.

La tradició literària ens parla d’esgarips d’ultratomba, d’una desintegració en pols. Però la Camil·la va dessagnar-se, ben quieta, els ulls desorbitats, atònits, com si fos innocent, com si mai no m’hagués xuclat l’energia, la sang, l’ànima.

I què explicaré ara als policies?

Doppelgänger

He après a desdoblar-me. En principi és una habilitat molt convenient: cada matí, mentre em dirigeixo a l’oficina, puc estar-me encara una estona mandrejant al llit, i quan m’incorporo a les meves obligacions, unes hores més tard, ja trobo la feina de la jornada embastada. Al llarg del dia em dedico a diverses tasques simultàniament, sense haver de delegar les obligacions a cap subordinat incompetent: puc atendre a dues visites alhora, dinar al restaurant mentre al despatx continuo dictant la correspondència a una secretària, o anar al gimnàs tot assistint a reunions, juntes o comissions. La meva eficiència m´ha guanyat l’admiració dels meus superiors. Cap al tard, acabo de revisar els darrers informes mentre el doble va a l’escola a recollir els meus fills, i sé que quan arribi a casa ja hauran sopat i seran a punt d’anar-se’n al llit. Però també sé que després d’acotxar-los, entraré al dormitori i trobaré la meva dona dormint, satisfeta: una nit més, l’altre se m’haurà avançat.

Gramàtica

Li agrada llegir frases curtes. Quan n’ensopega amb alguna de massa llarga, en arribar al final ja no recorda com començava, i l’ha de rellegir un parell de vegades per copsar-ne el significat. Per aquest motiu ella detesta les frases llargues. Li agraden curtes. Si obrir un llibre ja demana un esforç, agraeix que l’autor tingui la deferència de valdre’s d’un estil planer, i que el text aparegui sembrat de punts i comes que, com les engrunes de pa d’aquell conte infantil, ajuden al lector a no extraviar-se en el bosc. La retòrica l’enfarfega. Per això és una lectora apassionada de revistes de decoració i de safareig, que alleugeren la feixuguesa dels textos alternant-los amb fotografies de colors brillants.

No és d’estranyar, doncs, que si algú en una conversa s’estén en explicacions innecessàriament complexes, ella deixi d’escoltar-lo: l’avorreix atendre un discurs allargassat i buit. Quan parla, tendeix a fer servir frases breus, entenedores. S’expressa amb un llenguatge precís, sintètic, que li permet transmetre el missatge que vol comunicar de manera efectiva. A ningú sorprèn que tingui una preferència malaltissa pels imperatius: “Calleu!”, crida als fills quan es barallen, o “Deixa’m estar!”, li etziba al seu home quan no li ve de gust correspondre als requeriments íntims.

Per això, quan va voler una piscina va demanar-ho al marit sense circumloquis (els detesta) i ell, que sempre es deleix per complaure-la, va respondre: “Posem fil a l’agulla” (té la mania –enutjosa– de recórrer a les frases fetes). Dies després, un grup d’obrers es reunia al jardí per començar a excavar-lo. Des de la gandula del porxo, ella escoltava els homes feinejar. Va viure setmanes turmentada per la sintaxi barroera dels paletes, que entretenien la jornada laboral amb renecs, acudits grollers i un anecdotari sense fi.

Enllestida la piscina, va contractar un jardiner per escarificar i adobar la gespa malmesa pels obrers. Amb el jardiner es va entendre de seguida: era un noi sorrut, amb una agradable inclinació pels monosíl·labs. Al llit, el seu laconisme s’accentuava i només emetia esbufecs i sons inarticulats. Acostumada a la loquacitat del marit, celebrava haver trobat un company de coit tan eixut i que cultivés tan poc el refranyer. Dolçament li corregia els barbarismes i els col·loquialismes, i s’entendria quan rebia els seus correus electrònics atapeïts de faltes d’ortografia.

En contrast amb la commovedora malaptesa lingüística del jardiner, l’advocat que va tramitar el divorci s’embrancava en discursos espessos, plens d’un lèxic tècnic que ella no es veia amb cor de seguir. Hipnotitzada per la pantomima del lletrat –movia les mans com si espantés mosques i alçava un dit admonitori per remarcar un perill o un entrebanc– només va intuir que havien arribat a un acord quan va sentir al seu marit dir: “Són faves contades”.

Si hagués estat lectora de novel·les romàntiques –però ja s’ha parlat més amunt dels seus gustos literaris– hauria intuït que la nova vida amb el jardiner era efímera: els jardiners, com altres professions que comporten visites a domicili (lampistes, butaners), són personatges circumstancials que desapareixen de l’escena quan han desencallat la trama. Generalment venen amb intencions lúbriques, i un cop assadollats els instints fan mutis.

Així que ara un silenci beatífic plana per tota la casa. No hi ha jardiner, ni paletes, ni marit, ni fills. Només sentim el cruixir d’algú que passa els fulls setinats d’un setmanari.

Caiguda lliure

Un desengany amorós l’havia dut al terrat d’aquell edifici de vint-i-tres plantes. No podia viure sense ella. No podia, no. Va enfilar-se a la cornisa i, amb les cames ben juntes, el tronc vinclat cap endavant i els braços amunt –ben estesos, com si hagués de vèncer la resistència de l’aire–, flexionant molt els genolls –era bon nedador– va llançar-se al buit. Va ser un salt magnífic, elegant, d’una dignitat encomiable donades les circumstàncies. El cos va experimentar l’anomenat “moviment uniformement accelerat”, fins estavellar-se de cap contra el paviment.

El primer que va fer en adonar-se que la patacada no havia estat fatal, va ser comprovar que no hi havia testimonis: si ja era penós l’espectacle de treure’s la vida en públic, més vergonyós li semblava protagonitzar un suïcidi frustrat. Encara preguntant-se què podia haver esmorteït la caiguda, va tornar a pujar a l’àtic. Aquesta vegada va saltar sense floritures ni ambicions estètiques, un salt funcional, rutinari, però novament va aterrar il·lès sobre el carrer. Ho va provar tres vegades més abans de tornar-se’n cap a casa, entre desconcertat i indignat: costava tant prendre resolucions com aquella, que el fracàs suposava un trastorn enutjós.

En els dies següents va descobrir que tenia les venes immunes al tall dels ganivets més esmolats, que les bales eren incapaces de penetrar la seva pell, que les metzines –fins i tot ingerides en dosis abusives– li provocaven a tot estirar lleugeres indigestions, i que la inhalació de gasos tòxics el submergia en una deliciosa sensació de benestar. Abatut, va haver d’acceptar l’evidència: tenia súper-poders.

Allò era un contratemps, però més que lamentar-se’n, va posseir-lo un rampell d’optimisme: es va embotir en un vestit ajustat de lycra, aerodinàmic, d’un blau extremat, i va comprar-se una capa vermella llampant. Cada dia sobrevolava la ciutat, com un sentinella. La seva presència era temuda pels delinqüents i celebrada pels defensors de la justícia. Els diaris referien minuciosament les heroïcitats amb la prosa pomposa i emfàtica reservada a les grans gestes.

La resta de la història, ja la coneixem.

Una esposa decent

Havia decidit aprendre hipnosi per poder fer amb la seva dona tot allò que ella sempre li negava, però aquella nit, encara entre els llençols, satisfet, assaborint les últimes engrunes d’un plaer complet i inesperat, va desdir-se’n.

Aleshores va sentir la veu d’ella que li deia: “I ara despertaràs i no recordaràs res”.

Efluvis escardalencs

Es passava les nits escrivint per no haver de dormir amb la seva dona.

Abans de casar-se mai no havia escrit res. Lector voraç de diaris esportius, era indiferent a la literatura i només durant les vacances d’estiu es permetia la lectura ocasional d’alguna novel·la de moda (que rarament acabava). Així que la primera nit que va deixar a la Lurdes sola al llit, incapaç de suportar els seus roncs i esbufecs –sovint acompanyats de puntades de peu inconscients–, va asseure’s davant l’ordinador i, sense saber per on començar, va dedicar-se a teclejar frases absurdes, repetitives, acudits grollers i sense gràcia. Quan se’n va cansar, el sol envaïa l’estança i ja sentia la Lurdes que deambulava per la cuina. En nits successives va provar d’embastar arguments amb més solta, però s’encallava a l’hora de trenar les històries, els personatges li sortien insípids, els diàlegs, encarcarats i inversemblants, i la narració, atapeïda de tòpics, no fluïa.

A aquest primer període creatiu, va seguir-ne un altre dedicat a l’assaig. Omplia folis on exposava opinions que mirava d’argumentar i defensar davant detractors imaginaris. Però tot plegat li reclamava recerca de dades, documentació, i un rigor racional que el superava, i una nit, desenganyat, va decidir inaugurar una nova etapa com a poeta.

De poemes no n’havia llegit mai, però sabia que calia deixar els renglons a mig acabar –d’allò en deien “versos”– i que no s’havia d’articular cap història coherent, ni aturar-se en descripcions fatigoses, ni expressar o justificar idees: aquells avantatges eren notoris! N’hi havia prou deixant que les paraules “desvetllessin la seva pròpia força” (això va pensar-ho en un rampell d’inspiració i va prendre’n nota de seguida) i així consumia les nits a la recerca d’adjectivacions impensables i sorprenents, capbussat en diccionaris buscant la paraula més recòndita. No haver de dependre d’una significació, facilitava la tasca, i quan no sabia com acabar un vers, el deixava interromput, suggerint, ocult entre línies, un misteri que desafiava la sagacitat dels lectors. Va especialitzar-se en versos breus, secs i solemnes. Incomprensibles.

I un dia va relligar el feix de fulls, va encapçalar-los amb un títol convenientment críptic –Efluvis escardalencs– i va enviar-ho al concurs que convocava una editorial. El premi va sobtar-lo. La fama –modesta, tractant-se de poesia– va durar poc, el temps suficient per conèixer a una poetessa amb la qual compartia inquietuds intel·lectuals i biològiques.

Van anar a viure plegats. Curiosament, la crítica no ha vinculat aquesta circumstància amb el silenci absolut que va seguir a Efluvis escardalencs, ja que el nostre autor ja no ha escrit mai més res des de llavors.

Egocèntric

Que el món és mal·leable i es doblega a la meva voluntat, és una evidència: quan cada matí surto cap a la feina, jo sé que la casa i tot el seu contingut –dona, fills, objectes– es deforma, es desinfla i s’acaba esvanint, encara que, absurdament, se’m vulgui fer creure que en la meva absència tot segueix allí, movent-se, fent vida independent. Mentre condueixo, el paisatge, en aparença sòlid i compacte, en realitat es va desvetllant a mesura que avanço: la carretera s’obra camí entre un magma informe del qual sorgeixen els arbres, els edificis, els semàfors, un món a la meva mida que, un cop he passat, torna a esfumar-se (i si mirés pel retrovisor veuria com tot recupera la seva condició fantasmal, però mai no ho faig: presenciar aquest enderrocament quotidià seria tan esgarrifós com la visió dels engranatges dels decorats en una representació teatral). També el meu despatx es reconstrueix a diari poc abans d’arribar-hi jo, per això no sempre trobo les coses tal com les vaig deixar el dia anterior, i he d’escridassar a les secretàries, que es reencarnen davant meu, elàstiques i servils, disposades a atendre les meves sol·licituds abans de retornar a la naturalesa ectoplasmàtica que adopten quan abandonen la meva òrbita. I els clients, per molt que s’entestin en deixar entreveure en algun comentari marginal una vida activa fora de la meva presència, sé que es fan fonedissos quan travessen la porta del despatx i només recuperaran la corporeïtat quan em tornin a visitar.

Però és ben cert que la rutina ens acostuma als miracles més prodigiosos, perquè ¿no era previsible que, algun dia, per un excés de ductilitat, els elements que configuren el meu entorn no acabarien d’emergir del tot? ¿Quina estranya lògica m’impulsava a confiar que, en tornar cada vespre de l’oficina, tot romandria tal com estava al matí? Això reflexionava aquesta nit quan a casa no hi he trobat la dona ni els fills. Només una nota, breu i expeditiva, enganxada a la nevera amb un imant.

Triar

Jo dubtava entre el carpaccio de salmó i les albergínies farcides, mentre ell s’entossudia en una apassionada declaració d’amor, que em semblava francament fora de lloc. Per fer-ho més persuasiu, va fer lliscar una capseta daurada damunt les estovalles fins a tocar la vora del meu plat, tot preguntant-me: “Vols casar-te amb mi?”. Jo, sense desviar la mirada del menú, vaig xiuxiuejar-li entre dents: “Si us plau, Alfred: ara no és el moment”.

M’agrada el carpaccio de salmó, però sempre n’espatllen el sabor quan l’amaneixen amb grans de mostassa; les albergínies farcides és un dels meus plats preferits, encara que sovint m’inquieta el farciment que hi entaforen. El dilema, no cal dir-ho, em capficava, però l’Alfred em distreia amb els seus escarafalls amatoris i no permetia concentrar-me, em dificultava l’elecció.

Una vegada feta la tria –vaig decantar-me per les albergínies– les coses van complicar-se encara més havent d’escollir el segon plat. Perquè mentre l’Alfred feia un detallat inventari del nostre festeig –exhibint una memòria pròdiga en dades que jo, si he de ser sincera, ja havia oblidat–, tornava a veure’m en una nova disjuntiva: les costelles de cabrit o el lluç a la basca. Ell rememorava el dia que ens vam conèixer, els passejos pel parc, el primer petó; jo, el gust de la salsa verda del lluç que cuinava l’àvia Itziar, i em deia que, considerant que difícilment en aquell restaurant podrien superar-la, potser caldria decidir-se per les costelles. Així que quan l’Alfred va preguntar-me, en un to innecessàriament teatral: “Tu encara m’estimes?”, vaig respondre-li sense pensar-m’ho gens: “Res de lluç: les costelles són l’opció més segura!”.

Per sort, mentre el maître prenia nota de la comanda, l’Alfred discretament va enretirar la capseta que de manera tan inoportuna m’havia ofert, però quan encetàvem el primer plat va reprendre la insistent salmòdia galant. Tal i com havia temut, el farciment era repugnant (una capa espessa de beixamel emmascarava un sofregit matusser), i les albergínies eren amargues com les remembrances dels dies de felicitat compartida que l’Alfred s’obstinava a recitar per amenitzar-me el sopar. Les costelles de cabrit també van decebre’m: la carn amagava tendrums de greix i la crosta de l’arrebossat era massa oliosa. “Quin fàstic!”, vaig exclamar (inoportunament, l’Alfred evocava amb una indelicadesa imperdonable, la nostra primera relació sexual).

A aquelles alçades de l’àpat era clar que m’havia equivocat en cada elecció, i les postres em van abocar novament al mal tràngol d’haver de triar: ¿mousse de xocolata o sorbet de llimona? Després de rumiar-m’ho, vaig escollir el sorbet i l’Alfred, immers ara en un silenci esquerp, va dir que només prendria un cigaló de rom (“Ben carregat”, va reblar, sorrut). Del sorbet val més no parlar-ne i de la resta de la vetllada, tampoc. Encara a última hora, un cambrer va presentar-nos l’enèsima alternativa –”¿Pagaran en efectiu o amb targeta?”– just quan, tímidament, gairebé esporuguit, l’Alfred feia aparèixer de nou la capseta daurada. Però sobre aquella disjuntiva, sí que jo ja no tenia cap dubte.

Mantis

Hauria d’haver desconfiat des de la nostra primera nit, quan em va dir, gemegant, que volia tenir-me dins. Aleshores, confós i inexpert, no em vaig alertar. Quan vam anar a viure plegats, es va dedicar a engreixar-me amb estofats, fricandós i altres guisats, i sovint m’acaronava complaguda la corba prominent de l’estómac dient: “Així m’agrada, reiet”. Tampoc llavors, ingenu, no vaig sospitar res: que celebrés la meva incipient obesitat hauria d’haver-me posat sobre avís! Amb el temps, les frases aparentment innocents –en forma d’insinuacions disfressades de luxúria– delataven les seves intencions ocultes.

Aquell dia vaig veure fatalment confirmades les meves temences quan va trucar-me a l’oficina i, amb una veu delerosa, gairebé lasciva, em va etzibar: “Per celebrar el teu aniversari, aquesta nit et menjaré sencer”. Vaig tornar a casa encongit, tremolós, una bèstia camí de l’escorxador. Vaig actuar en defensa pròpia, senyor jutge.

Xocolata desfeta

Cada diumenge, de bon matí, l’Eulàlia es lleva per fer xocolata desfeta. Mentre s’escalfa la llet, trosseja la rajola de xocolata negra amb una mà de morter. Quan la té ben esmicolada, l’aboca a la llet que fumeja. Remena l’olla amb una cullera de fusta i pensa en l’Eduard.

Va ser el dia del seu primer aniversari de casats, quan ella, juganera, va servir-li al llit un bol de xocolata desfeta per esmorzar. Ell va celebrar tant la sorpresa, que des de llavors cada diumenge l’Eulàlia va acostumar-se a dur-li la safata amb una tassa de xocolata acabada de fer i mitja dotzena de melindros. Amb les parpelles enlleganyades i la pell de la cara encara lluent, l’Eduard repenjava l’esquena al capçal del llit, es nuava un tovalló al coll, i sucava els melindros amb fruïció. Com que era un home perfeccionista, sovint feia comentaris crítics: “aigualida”, o “massa espessa”, o “embafadora”, o “poc dolça”. En acabar, agraïa l’esmorzar amb un eructe de satisfacció.

El ritual va entrar a formar part de la vida matrimonial i els pocs diumenges que ella s’endormiscava o es llevava tard, ell la renyava: un diumenge sense xocolata no era un diumenge, protestava. Podria argumentar-se que aquella obligació domèstica era una forma subtil d’esclavatge, de dominació, però els hàbits que repetim durant molt de temps, rarament passen pel sedàs de la raó.

Quan la xocolata arrenca el bull, l’Eulàlia l’enretira del foc i omple una tassa. Llavors s’aclareix la gola, acumula saliva al paladar i, planant damunt el líquid espès –com un bombarder que sobrevolés l’objectiu abans de la descàrrega letal–, deixa anar la munició. Un delicadíssim cordó umbilical de bava connecta els seus llavis amb la superfície. El gargall, escumós, sura sobre la negror de l’oceà de cacau. El dissol fent remolins amb una cullereta i somriu.

Postals

A la primera postal hi havia l’Estàtua de la Llibertat. Al revers, amb una cal·ligrafia inequívocament femenina (arrodonida, amb uns anells perfectes, minúsculs, levitant sobre les “is”), dues frases: “Tinc moltes ganes de veure’t. T’estimo”. Cap signatura, cap remitent. Ell no coneixia a ningú estiuejant a Nova York; tampoc no sabia de ningú que l’estimés. Convençut de la confusió va llençar la targeta a la paperera, i va oblidar-se’n fins que tres setmanes després en va rebre una altra amb un nou missatge: “Et trobo a faltar. Un petó”.

La postal –que mostrava una panoràmica aèria de Piccadilly Circus– portava la seva adreça i el seu nom, però enlloc no s’hi podia llegir el nom de la noia que l’enyorava. Aquesta vegada va decidir conservar-la –una anècdota per explicar als amics– i va penjar-la amb un imant a la nevera, pensant que ser estimat –encara que fos per una desconeguda– era sempre reconfortant.

Inevitablement, a mitjan juliol va arribar la tercera postal –una magnífica vista de la Tour Eiffel–, al dors de la qual, amb aquella lletra que ja li era familiar, s’hi llegia: “Ens veurem aviat? Una abraçada”. Allò va inquietar-lo: ¿què havia passat entre Londres i París que justifiqués una nota tan lacònica? ¿I quin sentit tenia el signe d’interrogació? ¿És que dubtava que es veurien properament? ¿I per què acomiadar-se només amb “una abraçada”? ¿On eren les promeses d’amor i els petons del passat? Incapaç d’esbrinar què havia provocat aquell distanciament, va sentir el fibló de la gelosia: sospites, recels i pressentiments tèrbols no el deixaven dormir.

Però no havia passat ni una setmana que ja rebia una nova targeta postal, amb unes paraules francament alarmants: “Hem de parlar”. Al darrera, la imatge de la Sagrada Família indicava que la noia ja havia arribat a la ciutat, però la nota insinuava la voluntat d’un trencament i confirmava la seva temença: l’existència d’un altre home. Amb ràbia va esquinçar les postals que encara guardava –”¿Què t’has cregut?”– i mentre llençava els bocins a la bossa d’escombreries va cridar, ben digne: “Tu i jo hem acabat!”.

Jordi Masó Rahola, de la Roca del Vallès, va guanyar el primer premi del 6è concurs de narrativa convocat per l’Associació de Veïns Sant Narcís i el Punt de lectura de Sant Narcís – Club de lectura Sant Narcís amb l’obra Vint-i-dos microrelats de desamor. El finalista d’aquesta edició 2011 del premi va ser Damià Bardera Poch per l’obra Uns anys de propina i altres contes