tant se val

La primera vegada que el vaig veure en acció, em pensava que em prenia el pèl. Deunidó si em vaig espantar. Havíem anat al bosc a caçar bolets. Solíem baixar amb dues cistelles plenes i els veníem a la plaça del poble, just davant del campanar de l’Església. Ens els pagaven bé. Quan vàrem créixer, però, ja no ens en van deixar vendre més. “Ara ja sou massa grans”, ens va dir l’alcalde. Però nosaltres en vam continuar venent fins que la policia ens va posar una multa. La mare que els va parir: a casa em van fer treballar tot l’estiu per pagar-la i al meu amic, en Genís, el van castigar dos mesos sense sortir de casa. El seu pare era molt estricte, i la seva mare deien que no hi tocava. Pel poble corria que s’havia casat estant embarassada i que era mig bruixa. Es veu que de tant en tant passejava per la muntanya i s’abraçava als arbres i udolava. Una vegada, en arribar a casa seva, la vaig veure a l’era parlant amb el gos. Li deia coses a cau d’orella i el gos vinga a moure la cua. En veure’m, l’animal va bordar i ella va fer com si res. Després el va deixar anar i immediatament va escopir a terra. Va dir alguna cosa en veu baixa, com si resés, i amb el peu va enterrar l’esgargaix.

Suposo que en Genís ho va heretar de la seva mare. Estic segur que ella també parlava amb els morts. “Calla!”, em va dir aquell dia mentre caçàvem bolets. Mig espantat, vaig callar i ell va tancar el ulls. Va començar a dir coses sense sentit, i al cap de poca estona, varen començar les convulsions. Va caure a terra. Li sortia espuma de la boca. N’hi sortia molta. Era fastigós. Per sort, les convulsions van parar i vaig intentar reanimar-lo. No hi vaig ser a temps: mentre m’hi acostava, de sobte va obrir els ulls, es va alçar com si l’haguessin enrampat i em va dir: “Aquí, aquí, és aquí!” Amb el dit índex assenyalava a la base d’un arbre i, quan ja va haver assenyalat prou, es va agenollar i va començar a gratar-hi. “Ajuda’m, collons!”, em va dir de terra estant. Jo també vaig agenollar-me i vaig començar a gratar-hi. Li volia preguntar què coi buscàvem, però no m’hi vaig pas atrevir. Ningú s’hi hauria atrevit, us ho ben asseguro.

Als pares els vaig dir la veritat, però no em van voler creure. Recordo que la mare em va dir exactament això: “Si continues dient mentides, et passaràs la resta de la vida en un manicomi, com l’oncle”. Ben bé no sabia què era un manicomi i no havia vist mai l’oncle, però no devia ser un lloc gaire agradable. A l’alcalde i a la policia els vam dir que l’havíem trobat gairebé sense voler: “mentre caminàvem buscant bolets hem vist una cosa que sortia de sota terra i ens hi hem acostat…” Tothom s’ho va creure. Van exhumar el cadàver –o el que en quedava– i durant una setmana al poble no es va parlar de res més. “Va ser en Fidel…”, em va confessar en Genís mentre baixàvem per anar a avisar la gent del poble. No vaig ser capaç ni de preguntar-li com ho sabia. Vaig restar en silenci i vaig seguir caminant. En veure que no li deia res, en Genís em va preguntar si encara érem amics. Jo vaig fer que sí amb el cap, no gaire convençut, tot s’ha de dir.

Tampoc no n’estava gaire, de convençut, quan el vaig trucar a casa seva, després de més de deu anys de no veure’ns. Jo havia marxat del poble en acabar els estudis obligatoris i ell s’hi havia quedat. I encara hi era. Tot i que em va saber greu, em vaig estimar més fer la meva lluny del poble, i no es pot pas dir que m’hagi anat malament. Però la vida, ja ho diuen els més savis, de tant en tant juga males passades i a mi se’m va morir el pare abans que ens poguéssim reconciliar. La mare em va dir que pocs dies abans d’anar-se’n a l’altre barri – em va sorprendre que fes servir aquesta expressió –, el pare li havia confessat que li sabia molt de greu tot el que havia passat entre ell i jo. I va afegir que, si no havia fet res per arreglar les coses, era pel seu orgull. “Ja el coneixies”, em va dir per telèfon poc després de l’enterrament, amb un lleuger to de retret. Jo li vaig respondre que potser no, que no el coneixia. “No diguis bestieses”, em va replicar, “com pots dir que no coneixies el teu pare…” No vaig voler insistir-hi. En el fons, potser el problema era que ell i jo ens assemblàvem massa, potser sí.

En despenjar el telèfon, li vaig reconèixer la veu de seguida. No sabia ben bé què dir-li i, després de presentar-me –no em va reconèixer–, li vaig preguntar si tenia mòbil. Em va dir que no, que n’hi havien regalat un per reis però que no l’havia fet servir mai. I després d’una pausa, va afegir amb to burleta: “Tu ja saps que no estic fet per a la vida moderna…”, i es va fer un silenci força incòmode. Vaig tornar a recordar, un cop més, aquell dia a la muntanya caçant bolets: les convulsions, el pi, tots dos gratant a terra… Vaig recordar també el dia que la policia, acompanyats de l’alcalde i el jutge de pau, varen entrar a la casa d’en Fidel per endur-se’l. Van esbutzar la porta i el van trobar ben mort enmig del menjador, assegut en una cadira, el cap despenjat, tirat enrere, i els braços caiguts a banda i banda. Diuen que va morir amb la boca ben oberta, com si en l’últim moment hagués volgut agafar aire, “molt i molt d’aire”. En més d’una ocasió, vaig preguntar a en Genís si sabia per què en Fidel havia fet el que havia fet. Només em va dir que en Fidel era una bona persona i que sempre havia fet el correcte.

Mentre pensava en tot això, vaig adonar-me que feia estona que ningú no deia res. Finalment va ser ell qui em va preguntar com m’anava tot. Li vaig respondre que bé, que no em podia queixar. Em va dir que no havia pogut assistir a l’enterrament del pare. Li sabia greu. No sé si va fer referència al pare per facilitar-me la feina, però el cert és que li ho vaig agrair. Vaig aprofitar per fer-li saber el motiu de la trucada. Va escoltar-me atentament i, un cop vaig haver acabat de parlar, em va dir que no podia ajudar-me. “Però per què, Genís, per què?”, vaig replicar-li, una mica desconcertat. “Ja fa temps que no parlo amb els morts”, va respondre ell. No m’ho podia creure. El coneixia prou bé per saber que m’estava dient la veritat. Però no m’ho podia creure. Li vaig demanar sisplau que, de tota manera, m’acompanyés al cementiri.

Potser no li hauria d’haver demanat que m’hi acompanyés. Al capdavall, feia més de deu anys que no ens vèiem i, ben mirat, què en quedava, de la infantesa, dels bolets, dels records… De camí cap al cementiri, vaig explicar-li la relació que havia tingut amb el pare els últims anys i el turment que em suposava no haver-me disculpat. “De vegades ens pensem que tenim tot el temps del món”, vaig reflexionar en veu alta. En Genís es va limitar a fer que sí amb el cap. Estava canviat, molt canviat. Abans de marxar del poble, m’havia confessat en més d’una ocasió que volia convertir-se en un escriptor famós. No li ho havia dit a ningú, ni tan sols a la seva mare. “Ni tan sols a ella, que és l’única persona que m’entén en aquest món”. Recordo perfectament que em va dir això. Mai no li vaig voler explicar tot el que deien al poble de la seva mare. La majoria de gent li tenia por. Jo també, és clar. Deien que l’havien vist sacrificar conills i garses enmig de la muntanya les nits de lluna plena. Ningú no se li acostava, i, per sort, ella tampoc no feia cap esforç per acostar-se a la gent.

Poc abans d’arribar al cementiri, li vaig preguntar si encara escrivia. Em va respondre amb una altra pregunta: “Te’n recordes, d’aquell escrit?” Sí que me’n recordava, sí, però em vaig fer l’orni. “Tant se val –va lamentar-se–, ara ja no té importància”. Vaig suposar que ja no escrivia, o, com a mínim, que havia perdut les ganes de convertir-se en un escriptor famós. No negaré que sentia curiositat per saber què li havia passat durant tot aquell temps perquè hagués deixat de sentir els morts i hagués deixat també d’escriure. Però no tenia cap dret a preguntar-l’hi. De fet, potser tampoc no tenia cap dret a intentar pertorbar la pau del pare. Però ho necessitava, necessitava saber que estava bé fos allà on fos, i que em perdonava. Sobretot que em perdonava.

redempció

Avui he anat al gimnàs a nedar. Piscina climatitzada. Quan he sortit de l’aigua, he recollit les coses i he fet via cap als vestuaris. Un cop als vestuaris, he obert l’armariet en què havia guardat la roba, me l’he enduta i l’he desada al banc. Tot seguit he tret el xampú de la bossa, he agafat la tovallola i m’he anat a dutxar. Sempre m’hi estic força estona, sota la dutxa. Ja des de ben petit, quan jugava a futbol, sempre era l’últim de sortir del vestuari. Era lent per dutxar-me i encara ho era més per vestir-me. M’hi he estat deu minuts ben bons, a les dutxes del gimnàs. I en sortir-ne, quan he arribat al banc on tenia roba i bossa, resulta que m’hi trobo una altra bossa de fer esport, just al costat de la meva, de color negre. Dono un cop d’ull al meu voltant i m’adono que hi ha lloc de sobres. No entenc per què la gent posa les coses als bancs que ja estan ocupats. Què faig? Em vesteixo amb només la meitat del banc? Canvio de lloc la bossa que no és meva? Me’n vaig a un altre banc?. No és la primera vegada que em passa una cosa així, i ja n’estic fins als collons. La gent és l’hòstia…

Finalment em resigno a canviar de banc, com sempre. No hi ha dret. Faig un parell de viatges ràpids fins al banc del costat. Encara em queden les sabates i els mitjons. Just en el moment d’ajupir-me per recollir-les, torço una mica el coll cap a la dreta, escuro la gola i escupo dins la bossa d’aquest grandíssim fill de puta –mai no m’havia alegrat tant d’estar refredat. M’he quedat a gust. Em sento realitzat. Però no us negaré que estic una mica nerviós per si se n’adona i em descobreix. Per això m’afanyo a vestir-me. Quan ja quasi estic, veig que s’acosta algú. Em faig el distret i segueixo vestint-me. No ho puc evitar: he de mirar-lo per veure-li la cara. Giro el cap dissimuladament i sento com es trenca alguna cosa dins meu. És retardat. Amb prou feines pot manipular la cremallera de la bossa i, mentre hi busca les coses, li cau la baba. El primer que penso és que, sisplau, la baba li caigui a dins… Per sort, no s’ha adonat de res: ha agafat la gorra, els taps de les orelles i ha fet via cap a la piscina. Tenia una cama força més llarga que l’altra i caminava de tort, com si ballés a destemps, i una cicatriu gruixuda a l’esquena. M’hi he fixat mentre em posava un dels mitjons. En sortir del vestuari, he decidit que ho escriuria.

uns anys de propina

La meva àvia va tenir el privilegi de morir al sofà de casa. Era un dia de cada dia, a la tarda, a mitjans octubre. El pare em va trucar i em va dir: “S’ha mort l’àvia”. Vaig ser dels primers d’arribar-hi: estirada al sofà del menjador, freda, rígida, blanca, amb els braços creuats… Vaig pensar que era la primera vegada, en molt de temps, que no li ballaven les mans. Mica en mica, va anar arribant la resta de la família i gent del poble. El gos no va dir res.

A mesura que la gent entrava per donar-nos el condol, poc que s’ho esperaven trobar-hi l’àvia. Semblava una espècie de broma de mal gust. Alguns, en veure el cadàver, miraven nerviosos al seu voltant, com si algú els estigués filmant a traïció. D’altres, no sé si per la inèrcia del moviment o senzillament per morbositat, s’hi apropaven amb cautela i l’observaven neguitosos. “Pobra Antònia”, solien sentenciar.

L’enterrament va ser l’endemà, a primera hora de la tarda. Primer la cerimònia a l’Església. Després, el cementiri. L’avi ja feia dos anys que hi era. També va ser el pare qui em va trucar aleshores. “S’ha acabat”, em va dir en aquella ocasió. Va morir a l’hospital, a mitjanit, alçant els braços per agafar aire. Sempre ens havíem pensat que seria ella la primera de marxar. L’avi es mereixia un temps de propina. Ell més que ningú. De jove havia fet la guerra i els últims anys se’ls va passar cuidant l’àvia. Se’l veia deprimit, capficat, ni tan sols tenia ganes d’anar al cafè.

El trobo a faltar. La meva germana està convençuda que un dels gats que tenim a casa, en Dumbo, és la reencarnació de l’avi. El vam recollir del carrer poc després de la seva mort. Quan dorm, fa els mateixos sorolls que feia l’avi. És xafarder i tot el dia volta pel poble. Camina a poc a poc i et mira com si et volgués explicar alguna cosa. I té un coll curt i rabassut, típic de la família Bardera. El pare no en vol sentir ni a parlar, de reencarnacions. Li sembla una falta de respecte. I no m’estranya…

En Dumbo corre per casa i pel poble al seu aire. Entra i surt sense demanar permís a ningú. Menja si té gana –i si no té gana, també– i dorm quan està cansat. No té xicota i regna sobre els altres dos gats que tenim a casa. L’àvia també la trobo a faltar, però d’una altra manera. No crec que es reencarni. N’estic convençut. Ella va morir en pau. Va morir al sofà de casa –quieta i rígida com estava, em vaig adonar que era la primera vegada a la vida que no la veia tremolar.

i li vaig fer adéu amb el braç

Quan era petit, al poble hi havia un nen amb una cama ortopèdica. Tots el coneixíem, però cap de nosaltres no hi havia parlat mai. No jugava ni a amagar, ni a lladres ni policies, ni res de res. Amb prou feines sortia de casa. També hi havia un gos abandonat, que vivia de la caritat de la gent i li faltava una cama. El poble és així. Sempre m’havia pensat que el gos i el nen eren amics. Qui no s’ho hauria imaginat… És més, em pensava que el nen era el propietari del gos. Ningú no em podia negar que s’assemblaven, era evident. Però les evidències de vegades fallen i el dia que vaig agafar el gos en braços i el vaig portar fins la casa del nen de la cama ortopèdica, em va obrir la porta la seva mare, que devia estar fent el dinar perquè duia un davantal força brut i anava esperrucada. La mare del nen, sorpresa de veure’m allà palplantat, em va preguntar què hi feia, a casa seva!, amb un gos en braços. “Senyora –li vaig contestar ben orgullós–, he vingut a portar el gos al seu fill!” L’animal, un autèntic petaner, que no era gaire gros però deunidó si pesava, va aixecar el cap i va bordar una mica. “Miri, miri, com mou la cua de content!” Però la mare del nen, en comptes de felicitar-me i donar-me caramels o alguna cosa que s’hi assemblés, es va posar a plorar com una nena petita. “Com una magdalena”, que hauria dit l’àvia. S’eixugava les llàgrimes amb el davantal brut i jo, pobre de mi, m’anava mirant el gos, que de tant en tant movia la cua i inclinava una mica el cap, com si demanés disculpes. Només li faltava plorar. Quina pena que feia… En fi, com que no sabia ben bé què fer –no era una situació gens fàcil, us ho ben asseguro–, vaig deixar-lo anar a terra, a poc a poc i amb molta cura, només faltaria. En tocar de potes a terra, l’animal va començar a saltar amunt i avall com un autèntic beneit dins una camisa de força. Vaig recollir un pal del terra i li vaig tirar ben lluny. Ni es va immutar. Va continuar amunt i avall fent saltirons amb la llengua fora, com si cacés insectes voladors. Se’l veia feliç. “Miri, senyora, miri, que content que està de tornar a casa…” Però ella, en comptes de calmar-se, encara va plorar més. I vinga plorar. I com que no parava, vaig decidir girar cua, en silenci. Vaig anar tirant enrere lentament, sense deixar d’observar-la. “Que aprofiti!”, recordo que li vaig cridar quan ja era un bon tros lluny. I en dir-li això, un cop ja alliberat, vaig alçar la vista i el vaig veure allà, amagat rere la finestra, observant els saltirons del gos. Quin espectacle. Vaig fer-li adéu amb el braç, fins i tot em vaig posar de puntetes. “T’he portat el gos!”, vaig cridar rialler, “No cal que em donis les gràcies, ja ens veurem algun dia!” I vaig tornar cap a casa satisfet, a bon ritme i marcant el pas, com si estigués a la mili, amb la bona acció del dia feta i el gos tot darrere.

una copa d’anís

Quan vaig deixar els estudis, vaig començar a treballar en un bar. S’hi estava bé: bon horari, bona gent, tenia temps lliure… El problema era que no cobrava. I tampoc no vaig estar mai assegurat, tot i que em pensava que sí. Obria el bar de bon matí, al migdia me n’anava a casa, i al vespre ja hi tornava a ser. Era el bon temps i, quan sortia de treballar, agafava la moto i me n’anava fins a l’Estartit. Aleshores tenia una novieta que venia sempre amb mi. Li agradava anar amb moto, i això era important. Però no us volia explicar ben bé això. Jo, com tots els treballadors, tenia un jefe. Un jefe viciós, per ser més exactes: tabac, alcohol, menjar i, sobretot, màquines escurabutxaques. Amb la dona no anaven gaire bé. Tenien un fill petit, que tampoc no anava gaire bé, pobret. De vegades el portaven al bar i el nen es passava tot el matí assegut en una cadira veient la televisió. Era en Miquelet, encara me’n recordo. La dona del jefe solia venir a les nits, un cop jo ja havia marxat. Però de tant en tant coincidíem. M’explicava unes quantes misèries, jo l’escoltava i sempre arribàvem a la conclusió que allò no podia seguir d’aquella manera.

No sé què hauria passat, si hagués cobrat a temps. Potser encara hi seria, tot i que el bar ja no existeix. I em sap greu que haguessin de tancar. En guardo un molt bon record. Jo era l’únic treballador, però de tant en tant –els dies de mercat, per exemple– el jefe, en Miquel, feia venir alguns dels seus amics perquè m’ajudessin. Si us he de ser sincer, em feien més nosa que servei, però què volies dir-los. En general, eren gent acabada, amb històries molt estranyes tot darrere. Només us diré que venien a ajudar-me perquè devien algun favor a en Miquel. Deunidó. N’hi havia un, per exemple, un moro que sempre tenia les ungles brutes, que dormia a dalt del bar, en un llit atrotinat, amb un matalàs rosegat per les rates i un habitacle que feia pudor de fregit. No n’he tornat a saber res més, d’ell. No era un mal home, en absolut, però sempre anava brut i li faltaven la meitat de les dents. En fi, ideal per servir en un bar…

N’hi havia d’altres. El millor de tots era en Manel, que de fet és el vertader protagonista d’aquesta història. Aquest sí que era un bon home. Sempre que em quedava sense canvi, ell me n’anava a buscar. Ens enteníem bé. I una vegada que em vaig quedar sense cafè –sense cafè!– perquè no hi havia diners per pagar el comerciant –i el jefe havia desaparegut–, no sé com s’ho va fer però me’n va portar dues bosses. “Aquí tens el cafè!”, recordo que em va dir tot desant les bosses a la barra. “Gràcies, Manel”, vaig dir-li jo, i li vaig servir una copa d’anís. Sempre bevia anís. Anís del Mono. Suposo que bevia massa. Però mai no es posava agressiu. Com a molt, quan ja havia begut més del compte, començava a somicar i constantment em demanava perdó. Jo sempre li deia que no l’havia de perdonar de res, però ell estava convençut que havia de demanar-me disculpes. Què volies dir-li…

En Manel vivia dins un cotxe, un Peugeot 505 de l’any de la picor, com el que tenia el meu avi quan jo era petit. El dia que em va explicar on vivia, no se’m va ocórrer res més que preguntar-li de quina marca era el cotxe. “Peugeot”, em va dir, i em va preguntar: “El vols anar a veure?” Vam anar-hi plegats, un cop vaig haver enllestit la feina. No sé si era pitjor aquell cotxe o l’habitació de l’altre treballador. Em va dir que ell també hi havia dormit, en el llit de dalt del bar, però que no volia abusar de la confiança d’en Miquel i havia decidit traslladar-se al cotxe. “I quan de temps t’hi vas estar?”, vaig preguntar jo, encuriosit. “Tres anys”, em va respondre. “I ja hi pots dormir aquí dins?”, li vaig tornar a preguntar tot assenyalant el cotxe. Mala pregunta. Es va limitar a arronsar-se d’espatlles i vaig entendre que la visita guiada s’havia acabat.

Un dia de cada dia, un d’aquells dies que el bar estava gairebé buit, ell assegut al tamboret i jo darrere la barra, em va fer cinc cèntims de la seva vida. De la seva antiga vida, vull dir. Reconec que moltes vegades havia estat temptat de preguntar-li-ho, però no ho vaig fer. Sorprenentment, va ser ell mateix qui, entre glop i glop d’anís, em va començar a explicar que havia tingut diversos supermercats a l’Estartit i que havia fet molts diners. “Sobretot als estius”, em va dir amb un somriure amarg. Evidentment, no n’hi quedava cap. Se’ls va quedar tots la dona, em va confessar. Però no li sabia greu. Encara n’estava enamorat i encara estava més enamorat de les seves dues filles. “Potser coneixes la petita?”, em va preguntar lleugerament emocionat. Em va dir el seu nom: “Cristina Freixas”. “Ni idea, Manel”, vaig contestar jo. Però no es va donar per vençut. Va treure la cartera i me’n va ensenyar una foto. I va resultar que la coneixia. Havíem anat al mateix col·legi, si bé no havíem parlat mai. Feia un curs menys que jo i, tot i que no li vaig fer saber a en Manel, sempre m’havia semblat una noia poc interessant, anodina. Abans d’ensenyar-me la foto, m’havia dit que era rossa i molt guapa. Era rossa, sí, en efecte, però no era gaire guapa. Eren pastats.

Precisament aquell estiu la vaig veure. Aquestes coses passen. Devia ser un divendres. O un dissabte. En sortir de la feina, vaig agafar la moto i me’n vaig anar fins a la plaça dels bars de l’Estartit. Mentre m’esperava per jugar al futbolí, la vaig veure asseguda en una terrassa. Estava amb un parell d’amigues que no havia vist mai i vaig pensar que seria un bon moment per anar a conèixer-la. Vaig agafar la cervesa –aleshores bevia cerveses– i em vaig dirigir cap a la seva taula. Sorprenentment, ella sabia com em deia. Resulta que tenia una amiga que em trobava molt guapo. En dir-m’ho, em vaig posar vermell i tot. Li vaig proposar que me la presentés i ella em va dir que ja ho faria. “Collonut”, vaig contestar jo. Les altres amigues somreien i de tant en tant rosegaven la palla dels combinats. Finalment, em vaig presentar com calia i els vaig fer un parell de petons a cadascuna. La conversa estava animada i vaig pensar que seria un bon moment per parlar-li del seu pare. Mal fet. En treure el tema, ja vaig veure que tot allò no li feia gens de gràcia. “Bé, –em vaig excusar–, em toca entrar al futbolí”.

“Manel –li vaig dir al cap d’uns dies–, he conegut la teva filla, la Cristina. És molt guapa”, vaig mentir. Em vaig esperar a dir-li un cop s’hagués pres, com a mínim, un parell d’anissos. Era el consell que m’havia donat en Miquel només d’entrar a treballar: “Si has de parlar amb algun client d’un tema personal, espera que s’hagi pres, com a mínim, un parell de copes. T’ho diu un vertader professional”. Mai no vaig acabar de saber si era un vertader professional de la beguda o de l’hostaleria, però en qualsevol cas vaig seguir el seu consell. En dir-li-ho, va alçar la copa perquè li emplenés i em va confessar que feia més de dos anys que no la veia. També em va dir que la trobava a faltar, i que tot el que li estava passant era molt injust. Certament, a mi també em semblava molt injust tot el que li estava passant. Vaig servir-li un altre anís, tot i ser conscient que no tardaria gaire a somicar i a demanar-me perdó.

Al cap d’uns dies, vaig tenir la brillant idea d’ajuntar pare i filla. Vaig comentar-ho a en Miquel, el jefe. A ell no va semblar-li gaire bona idea. “Deixa-ho córrer, fes-me cas”, em va aconsellar. Abans de moure fitxa, vaig decidir tornar a anar a la plaça dels bars de l’Estartit per veure si la trobava. Vaig anar-hi dijous, i res. Divendres, res de res. Però el dissabte sí que hi era, asseguda a la mateixa taula de l’altra vegada. Vaig aprofitar un moment que s’havia quedat sola i vaig anar a parlar-hi. Li vaig fer saber que el seu pare la trobava molt a faltar, i que tenia moltes ganes de veure-la. Em va preguntar si havia estat el seu pare qui m’havia obligat a dir-li tot allò. “Obligat?”, vaig preguntar sorprès, “Però si és un tros de pa…” Em va dir que el seu pare no era qui semblava ser. “Què vols dir?”, vaig tornar-hi jo, encara més sorprès. “Deixa-ho córrer”, recordo que em va dir. Tothom volia que deixés córrer coses. No hi havia dret. Pobre Manel…

Vàrem quedar que em presentaria la seva amiga –la que em trobava guapo– i que no li parlaria més del seu pare. Vaig estar-hi d’acord. Quin remei. Però em va saber greu. Molt de greu. Se’m trencava el cor cada cop que veia en Manel allà a la barra, trist, decadent, alcoholitzat… Com podia ser ell una mala persona? No, era impossible. Fins i tot la meva xicota d’aleshores, la que li agradava anar amb moto, em va dir que se’l veia un molt bon home. Ja sóc conscient que al capdavall era una opinió més, però és que la meva xicota d’aleshores sempre veia la part negativa de la gent. De seguida intuïa “la parte oscura”, que deia ella. Sort que ens ho vam deixar córrer…

En fi, vaig deixar de treballar al bar a mitjans setembre. A tall d’anècdota us puc dir que, quinze anys després, el jefe encara em deu vint mil pessetes de les d’abans, que no em penedeixo d’haver-hi treballat i que en Manel ja fa temps que és mort. Es va penjar. Primer es va vendre el cotxe i després es va penjar. Me’n vaig assabentar de casualitat i tard, molt tard. A la seva filla no l’he tornada a veure i, si us he de ser sincer, no sabria què dir-li si la veiés –potser li preguntaria si coneix alguna noia que encara em trobi guapo. El record que tinc del seu pare és el d’un home trencat, sense present ni futur, com un tros de fusta esquinçat enmig d’una bassa de fang. Poc abans de deixar de treballar al bar, un matí es va presentar en un estat lamentable. No vocalitzava, brut, mal vestit, mirada absent, les ulleres trencades i un reguitzell de baba a banda i banda de boca.

“Manel! Manel!”, li cridava el jefe tot sacsejant-lo. I jo, no sé ben bé per què, no em vaig poder aguantar el riure. Vaig haver de sortir fora al carrer a desfogar-me. Mai més no he tornat a riure tant. No us sabria dir amb certesa si m’ho vaig passar bé o malament rient d’aquella manera. Els atacs de riure de vegades són traïdors. Veure un home de més de cinquanta anys en aquell estat em va fer molta gràcia, i no sé ben bé per què. Semblava un nen petit mig subnormal. El van fer asseure sol en una taula, tal i com feien amb en Miquelet, i li van encendre la televisió. També li van servir cafè amb llet. Però no va servir de res, ni tan sols va tocar la tassa. Jo, de tant en tant, passava pel seu costat i no podia evitar de riure altra vegada. Tota l’estona repetia la mateixa paraula –que no recordo quina era–, i amb els braços creuats es balancejava, ara endavant, ara endarrere, una cadència monòtona i lenta, semblava que no s’hagués d’acabar mai. Ja cap al migdia, poc abans que me n’anés a dinar a casa, va començar a fer la pipa. I aquesta és l’última imatge que en tinc.

Sitting Bull

Un dels meus grans traumes –no és cap secret– ha estat haver d’anar de colònies. De colònies amb el col·legi, de colònies amb els de catequesi, de colònies a l’estiu perquè no m’avorrís… Mentre alguns –no sé si la majoria– s’ho passaven bé i sempre s’hi volien quedar uns quants dies més, jo ho passava francament malament. Recordo un estiu, per exemple, que els pares em van obligar a anar a un campament suposadament indi. Sitting Bull, es deia. Evidentment, allò d’indi no en tenia res. Només les tendes en forma de triangle isòscel·les i un forat a terra que servia de lavabo. Mentre t’ajupies per cagar-hi, les mosques et pessigaven el cul. Ens havíem de dutxar en una bota gegant amb aigua podrida i sempre ens donaven arròs per menjar, a totes hores i a tots els àpats. I els coberts no els rentàvem mai. En una ocasió, ens van fer anar fins a la platja caminant, set quilòmetres xino-xano amb un sol que estellava les pedres i sense cantimplora. Això sí, aquell dia vaig aprofitar per dutxar-me.

I mireu si tinc mala sort, que em va tocar el segon torn de campament, la segona quinzena de juliol, la qual cosa volia dir que el forat a terra que servia de lavabo ja estava ple de merda. Cagarros de tots colors i mides, malgrat menjar tots el mateix: arròs. Encara sort que de ben petit el pare m’havia ensenyat a cagar a l’aire lliure i aprofitar les males herbes per eixugar-me el cul. El problema, però, és que jo he sortit a la mare i tinc tendència a anar fluix de ventre. Des de ben petit que ja em vaig haver d’acostumar a fregar una bona estona. Ara bé, si us he de dir la veritat, no recordo si hi vaig defecar gaire vegades, en aquell lavabo. Sempre m’ha costat molt cagar als lavabos aliens i aquell no només era aliè, sinó hostil: mentre estaves en plena feina, era molt probable que algú entrés i et descobrís mig eixancallat i amb un grapat de mosques tot darrere. Una vergonya. Sí, ja sé que costa de creure i sembla que exageri. Però no, no exagero: poc després de marxar jo, Sanitat va tancar el campament.

El dictamen de les autoritats, però, no va servir per deslliurar-me de les colònies. Els pares, si bé en un primer moment ja van veure que allò de fer l’indi no em convenia, em van continuar obligant a anar de colònies als estius. “Ves-hi que t’ho passaràs molt bé”, em deien sempre. I, evidentment, no m’ho passava bé. El pitjor de tot, ja us ho he dit, era l’hora de cagar. Mai no he anat a cap casa de colònies en què hi hagi un paper de vàter com Déu mana i les portes tanquin correctament. En una altra ocasió –aleshores deuria tenir set o vuit anys–, amb el co·legi vam anar de colònies. Aquella època tothom em tenia per un noi tímid, callat, respectuós. I ho era, o si més no ho semblava. Doncs bé, les colònies que duraven tres dies i dues nits, en principi no havien de ser gaire problemàtiques: amb una mica d’esforç i buidant abans de sortir de casa, podies estar-te sense cagar el temps que fes falta. Però no sé què em va passar, que ja hi vam ser pel tros. Ja us he dit que tinc tendència a anar fluix de ventre. A mitja excursió a la muntanya, me’n van venir ganes. Si estàs assegut i te’n vénen ganes, fas el cor fort i ja està. Però com vols aguantar-te quan has de caminar! És impossible…

Vaig fer saber al noi que aleshores m’acompanyava que m’estava cagant. Li vaig dir tal qual: “M’estic cagant”. I ell, en comptes d’animar-me a aguantar fins que arribéssim a la casa de colònies, em va aconsellar que cagués allà mateix. “Fes-ho al costat d’aquest arbre”, em va dir, “Tu tranquil que jo ja et tapo”. No ho veia gens clar. L’amic em repetia, una i altra vegada, que no em descobriria ningú i que m’afanyés. Una decisió difícil. I com més temps passava, pitjor, perquè la resta del grup tard o d’hora marxarien i jo no volia pas tornar sol. Finalment, després de molts dubtes i pressions per part del meu company, vaig decidir baixar-me pantalons i calçotets. Vaig ajupir-me com si fos una nena pixant –una nena pixant!– i, sense haver de fer gaire esforços, va començar a sortir el cagarro. El vaig veure i tot, com sortia. Malauradament, però, a mitja cagada vaig sentir el xiulet de la senyoreta que ens avisava que era hora de tornar. El malparit del company, en comptes de quedar-se al meu costat i tenir paciència, em va manar la pressa: “Corre! Corre! Que se’n van i es fa fosc!” I jo, encara a mitja feina, cames ajudeu-me a pujar-me pantalons i calçotets altra vegada. I, a sobre, un altre nen que corria per allà em va veure i es va riure de mi. Fill de puta.

Vaig baixar de la muntanya ben cagat. I tot just era el segon dia. Quina pudor. I quan em posés el pijama, què? Ens havien distribuït en habitacions de vint persones i, per tant, seria difícil que no em descobrissin. Finalment vaig decidir canviar-me dins el sac de dormir i no treure’m els calçotets. Va funcionar. No vull ni imaginar-me què hauria passat si algú m’hagués vist amb tota aquella merda enganxada al cul i a les cames. Suposo que en el fons sóc un supervivent. De tot se n’aprèn. De fet, un cop ja vaig ser més gran, em va tocar anar a unes colònies de futbol durant dues setmanes a l’estiu. No m’ho vaig pas passar malament, tot el contrari. Sorprenentment, m’ho vaig passar mig bé i tot. Però vaig tenir problemes amb el meu aparell digestiu: Cagarrines –no podia ser d’una altra manera… El meu cul va esdevenir un autèntic aspersor. I, tot i estar-hi lleugerament familiaritzat, després d’un entrenament no vaig arribar a temps al lavabo de l’habitació. Coses que passen. Anava amb un banyador d’aquells llargs i no portava calçotets. Mentre corria cap al lavabo, la merda em va començar a baixar per la cama. Quina via que en feia. Sort que no hi havia ningú en aquell moment. Més o menys com en el conte d’en Pulgarcito, vaig deixar un rastre de merda líquida des de la meitat de l’habitació fins al vàter. Això sí, no va venir cap ocell a netejar-ho. Em vaig dutxar en un obrir i tancar d’ulls i, en sortir de la dutxa, vaig llançar el banyador per la finestra, amb tanta mala sort que va quedar penjat a les branques d’un arbre. Sort que era el primer dia que me’l posava i la gent no sabia que era meu…

En fi, suposo que en el fons sóc un paio amb sort. I he de reconèixer que cagar-me a sobre m’ha servit per aprendre a dissimular, a madurar. No és gens senzill haver d’anar cagat pels llocs, us ho ben asseguro. Ja fa anys que no vaig de colònies. I ni tan sols m’agrada viatjar. Sempre que algú em convida a passar un cap de setmana fora, li explico que no puc cagar en els lavabos aliens. Alguna vegada m’han aconsellat que vagi a veure el psicòleg. Es veu que m’ajudarà a superar els traumes i se suposa que, superant-los, podré fer vida normal. No sé ben bé a què es refereixen amb això de fer vida normal. He conegut molta gent que no està disposada a cagar fora de casa. I no sembla pas que, per això, estiguin condemnats a fer vida anormal. Estic segur que ells, igual que jo, no acaben d’entendre aquesta mania que té tothom de defecar a qualsevol lloc que no sigui casa seva.

Damià Bardera Poch, de Viladamat, va ser el finalista del 6è concurs de narrativa convocat per l’Associació de Veïns Sant Narcís i el Punt de lectura de Sant Narcís – Club de lectura Sant Narcís amb l’obra Uns anys de propina i altres contes. El guanyador d’aquesta edició 2011 del premi va ser Jordi Masó Rahola per l’obra Vint-i-dos microrelats de desamor

Presentacions realitzades del llibre Fauna animal de Damià Bardera Poch

Girona: dijous 10 de novembre de 2011 (20.30h), Casa de Cultura (aula B), amb les intervencions de Francesc de P. Mestres (editor); Lluís Bosch Martí (pintor); i Lluís Muntada (escriptor).

Torroella de Montgrí: divendres 2 de desembre de 2011 (20.30h), Bar La Sala, amb l’exposició de les il·lustracions originals del llibre i les intervencions de Maria Teresa Calabús (llibretera); Àngel Rodríguez (poeta); Anna Blanch (dissenyadora); i Josep Lambies (periodista). Us hi esperem, hi haurà cava (del bo).

Fauna animal, de Damià Bardera Poch, és un llibre dividit en dues parts asimètriques. Seixanta contes breus i un imaginari comú: el del món rural, atàvic i el del món contemporani, violent i tendre, grotesc, semisalvatge, tel·lúric. Relats sorprenents, alguns d’ells cruels, d’altres tristos, irònics. Relats amarats d’un realisme de tall expressionista i acolorits amb el sarcasme, intensitat i irreverència característics de l’autor. Ras i curt: fauna animal. Il·lustracions de Kenneth Russo, Lluís Bosch Martí, Anna Blanch Oliveras, Clara Jané Forch, Toni Ferrer, Gabriela Zea Nadal. [El Cep i la Nansa Edicions]