Passat ja el guirigall de les Fires de Girona, amb tot el que té de bo i, per què no dir-ho, de dolent o no tan bo, em ve al cap que es va parlar molt dels xuixos de Girona i de can Castelló. Si no recordo malament, deien que aquesta gustosa pasta o llaminadura, tant se val, la va introduir a casa nostra un pastisser francès que va romandre a la ciutat passada la Guerra de la Independència.

Em ve al cap el record d’aquells temps en què, treballant ja i jugant a futbol amb el Girona, la Lola, cuinera de ca l’Argadà, on menjàvem una bona munió d’amics, em tenia preparat de postres -jo he estat sempre un xic llaminer- una copeta de moscatell i un xuixo que, encara calent, havia portat de la xurreria de can Revuelta. I no hi havia dia que me’l pogués menjar sencer. Sempre hi havia algú, l’Aldecoa, en Comas, el meu germà Albert, en Salvador de can Fider, i fins i tot en Lluís Pujolràs, a.c.s., es barallaven per arribar els primers a picotejar aquella peça punxeguda per cada cap, de color de teula mig cremada, farcida d’una crema groga com els rovells dels ous de les gallines de pagès, i folrada d’un sucre gruixut i blanc com un glop de llet.

Em va agradar el que van dir del xuixo però no que atribuïssin a Girona la paternitat i sobretot continuació de la peça de pastisseria. I m’atreveixo a fer-vos una pregunta. Què diríeu que venen en un lloc anomenat cal Xuixo? No cal pensar-ho gaire per assegurar que a aquella pastisseria la pasta més emblemàtica és aquesta… el xuixo. I la pastisseria és a les Planes d’Hostoles.

En Josep Alabau Simón, fill de cal ferrer del poble, va néixer l’any 1903 a les Planes. Com que no volia continuar amb la feina de casa seva, de molt jovenet va anar a treballar a can Trias de Santa Coloma de Farners, juntament amb el seu amic i col·laborador Paco, i més tard van anar a fer pràctiques a can Negre de Girona. Segurament fou aquí on en Josep aprengué la tècnica de fer xuixos.

La guerra, com sempre, esgarrià les inquietuds i la voluntat de prosperar de molta gent i concretament d’en Josep, que va haver d’anar a lluitar al front. En tornar es va establir de pastisser i alternava aquesta feina escassa entre setmana en un poble, de més o menys mil cinc-cents habitants, amb la de carter.

Jo recordo en Josep a l’estació del tren d’Olot a les Planes, classificant la correspondència que arribava amb el tren de les tres de la tarda i més tard movent la seva còrpora, petita però gruixuda, carretera amunt fins a arribar al poble carregat amb una grossa cartera de pell marró plena de cartes i diaris que quasi arrossegava per terra.

Els diumenges, en sortir de missa de vuit, anàvem a menjar una pasta i beure un gotet de barreja per matar el cuc i esperar el migdia. A cal Xuixo feien els més bons i coents caragols de tota la contrada, que remullàvem amb un fresc got de vi gasificat que anomenàvem Butano. Perquè, això sí, passar per cal Xuixo era obligatori ja fos per esmorzar, fer el vermut o jugar una partida de manilla, precursora de l’actual botifarra. Per la finestreta quadrada de la porta que separava el bar de l’obrador, molt sovint vèiem la cara vermella d’en Jep Xuixo, així li deia la gent, fent una ullada al personal que prenia el vermut o jugava a cartes. Molt sovint s’arribava fins al taulell i feia un glopet de vermut o vi -ara bé, sempre batejat amb un raig de sifó, amb cura que part del gas anés aigüera avall, i tornava a l’obrador tot xino-xano arrossegant els peus als quals quasi arribava el llarg davantal blanc que sempre portava per treballar.

En morir en Josep, el negoci el va portar el seu gendre i ara, des de fa uns quants anys, en Ramon, el seu nét, ajudat pel seu pare, Ramon, i la seva mare, Paquita. Les tècniques han canviat, els productes cada dia són més sintètics, els forns i cuines, amb més calories però a cal Xuixo de les Planes encara conserven aquell savoir-faire i la qualitat d’aquella gent i els productes d’abans inspirats en el mestratge d’en Jep Xuixo.

Qui es podria pensar que les primeres proves que va fer en Josep foren escalfant la paella de l’oli per fregir els xuixos a la fornal de la vella ferreria?

Amb tot això no vull menysprear ni la qualitat ni la presència dels xuixos que es fan a la ciutat de Girona, però sí fer esment que l’única casa que porta el nom de les postres en tot el nostre país és cal Xuixo de les Planes. I si no, feu la prova, pugeu un dia al poble i no pregunteu per la pastisseria, feu-ho per cal Xuixo. Em restareu per sempre agraïts.

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de Can Gibert del Pla