Encara que avui dia popularment se’ls coneix amb aquest nom, de cent -100 de les antigues pessetes- no en tenen res, ja que la cosa més barata costa 0,75 € o sigui, l’equivalent a unes 125 de les unitats monetàries ja desaparegudes. Per altra banda, la gran majoria d’aquestes botigues estan regentades per gent d’ètnies, cultures i colors ben diferents de les de fa un o dos anys. És per això que molta gent ja no diu, com temps enrere: me’n vaig al todo a cien a comprar tal o tal cosa. Ara diuen, o diem: me’n vaig al xino… I és que el 90% dels antics tot a cent estan regentats o controlats per petits homenets i donetes de baixa estatura, color entre blanc farinós i groc esmorteït i ulls que, amb prou feines, per petits i mig tancats, en deixen veure el color. Homes i dones que deixen sortir de la seva boca, com si fos una escopeta de repetició, tot un seguit de monosíl·labs que, amb prou feines, la gent del seu poble veí podria ajuntar-los i formar una frase comprensible.

Sempre, com que habitualment els locals són petits i plens fins a tocar el sostre de materials de les més variades utilitats i procedències, s’hi veu gent trastejant per entre els munts de roba, ceràmica, paraigües, maletes, pilotes, sabates, etc. etc. etc. made in Taiwan, Corea o Xina. I el més curiós del cas és que no es tracta de clients. De cada deu persones que hi ha a l’establiment, sis o set són empleats de la botiga que, amb les mans darrere l’esquena com un ocell dintre una gàbia, caminen i caminen pels estrets passadissos amb la mirada fixada en les mans i butxaques dels compradors, no fos cas que amaguessin alguna cosa.

Si vas a un Xino ves-hi amb temps per perdre buscant els productes o compra el que bonament trobis als aparadors. Si no saps si hi ha un producte o has de demanar on és, igualment pots passar-hi un parell d’hores fins a treure’n l’entrellat, si és que el treus. M’explicaré. Quasi al costat de casa, a Can Gibert del Pla, hi ha una botigueta on encara es pot llegir un rètol de Todo a cien i que només entrar pots demanar a la noieta de darrere el taulell o la seva mare, que l’ajuda -en castellà o català, tant li fot-, si té per exemple piles petites d’1,5 volts. Mentre despatxen o cobren a un altre client, amb el cap t’indiquen el camí a seguir per trobar el que demanes o amb veu clara i precisa et diuen: estan penjades a l’últim prestatge darrere els cubells de plàstic. I la compra del producte pot durar com a màxim cinc o sis minuts.

Qüestió d’ous

Divendres passat, la dona va recordar -mentre fèiem aquella horeta de passeig diari- que caldria comprar una segona ouera (recipient de plàstic per guardar o transportar ous) ja que els fills i néts s’han enllaminit amb els ous que cada setmana anem a buscar a la Pruenca de Cogolls. La que tenim ja a casa va sortir d’uns magatzems dels anomenats xinos i com que en aquell moment passàvem per davant mateix, vam entrar decidits a comprar aquella segona unitat. Decididament vam fer via cap al lloc o aparador d’on havia sortit la nostra primera compra amb la desagradable sorpresa de comprovar que no n’hi havia cap. En un espai d’uns vint-i-cinc o trenta m² hi havia potser mitja dotzena d’homenets i donetes d’ulls petits i esparracats que seguien amb curiositat el nostre anar i venir, per entre els articles, buscant l’ouera. En no trobar-ho ens vam adreçar a un d’ells i la meva dona, potser pensant que en castellà l’entendrien millor, li va dir: Taper para poner huevos que estaba aquí… Aquí? Huevos? Va remirar tot el que nosaltres ja havíem repassat i ara estic segur que no sabia ni què volíem ni el que ella buscava. Finalment es va adreçar a la dependenta de la caixa, va engegar la metralleta carregada amb aquelles bales monosil·làbiques, i ens fa senyal perquè la seguim. Així ho vam fer fins que es va plantar davant un prestatge i fent una reverència i aixecant el braç ens va assenyalar el lloc on hi havia… un aparell de ràdio amb CD i mp3! Va somriure a l’estil d’aquell prestidigitador que ha fet sortir un conill del barret i que amb un voilà finalitza el seu número de circ i amb una petita reverència va tornar al seu lloc de vigilància. Per educació i sense riure vam sortir al carrer.

Una cinquantena de metres més avall hi ha un altre xino. Hi vam entrar i vam fer la mateixa pregunta a una de les moltes personetes que vigilen, no que tot estigui el seu lloc, sinó que ningú s’emporti res. Taper? Huevos? Un momento. Mentre ella anava a preguntar pel que nosaltres buscàvem la dona va trobar la maleïda ouera al mig de porrons, nines de drap, paraigües i pilotes. Eureka! En encaminar-nos cap a la caixa, va aparèixer la dependenta acompanyada d’una altra. En veure que ja portàvem l’ouera a les mans va somriure i va dir a la primera: No huevos… hielo.

Haig de confessar que vaig estar a punt d’explicar-los que aquell estri de plàstic no era per fer glaçons de gel sinó per posar-hi els ous. Però com els dic ous? Egs? Oeuvs? Tant se val, per un moment i pensant que els primers mots que aprens d’un idioma diferent del teu són els que serveixen per definir les parts baixes, vaig estar temptat d’assenyalar amb el dit el meu baix ventre i anar repetint: Poner huevos… huevos. Ara me n’alegro, de no haver-ho fet. M’exposava que em portessin al lloc on venen els calçotets.

… i l’himne espanyol

Osti tu!… He fet un parèntesi per escoltar la proposta de lletra de l’himne nacional espanyol. Realment sembla feta per José María Pemán o el que va escriure el Cara al sol o Prietas las filas. Bufa! I què en faig jo ara d’aquell Visca Espanya, penjat en una canya… ?

I em pregunto: cobrarà drets d’autor el que ha escrit el text?; hauran de passar per Operación triunfo els components de les seleccions nacionals espanyoles?; s’ha escrit algun altre text i qui ho ha fet?; t’agrada i el vols?

Envia un SMS a Himne Sí / Himne No al núm. 69 o truca al 6969696969 (trucada de franc per als Sí; i a 400 €/minut per als No).

Moralitat: Si la canya cau, Espanya adéu-siau.

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de Can Gibert del Pla