Xevi Xirgo, una persona menuda només pel què fa a l’alçada, afable, treballador, amb molta curiositat i amb un gran sentit de la ironia com ho demostren els articles que publicava en El Punt, ha estat recentment un dels protagonistes de l’actualitat comunicativa, ja que amb l’absorció de l’Avui per part d’Hermes Comunicacions s’ha convertit en el director d’aquest diari. A banda de periodista, una de les seves cares més poc conegudes és la de professor associat a la Universitat de Girona.

Joel Medir (JM): Vostè és professor associat de la Universitat de Girona (UdG), què el motiva a dedicar-se a l’ensenyament?

Xevi Xirgo (XX): Sobretot el fet de tenir contacte amb gent més jove perquè són possibles futurs lectors. També t’ajuda a veure a venir coses que potser si no hi estiguessis en contacte no les veuries a venir. Crec que puc aportar l’experiència de més de vint anys en el món del periodisme.

JM: Què en pensaria de la implantació d’una facultat de periodisme a Girona, tal com s’hi ha compromès Anna Maria Geli, la rectora de la UdG?

XX: Si es fes periodisme, molts gironins s’estalviarien de viatjar i canviar de ciutat. Una altra cosa és que s’implanti bé, amb seny i alguna peculiaritat que haurien de tenir els estudis a Girona.

JM: Vostè és fill de Cassà de la Selva, on s’edita la revista Llumiguia, quin futur hi veu a aquest tipus de premsa local?

XX: Jo veig molt de futur a la premsa local, tampoc cal oblidar que vinc d’El Punt, que és periodisme de proximitat. Al final, tots els mitjans acabem parlant de les mateixes notícies. Però hi ha una notícia, de primer ordre, que durant molts anys s’ha tendit a considerar de segona o de tercera divisió que és la notícia de proximitat. Aquest és un camp que no és incompatible amb interessar-se pel què passa a l’Iran o l’Iraq.

JM: El veiem sovint al camp de futbol, s’ha plantejat mai fer periodisme esportiu?

XX: No, suposo que per fortuna per als lectors, perquè només en sóc aficionat. A més a més, a poc a poc, t’has d’anar especialitzant cap a algun camp que a tu t’agradi molt i jo en premsa esportiva no hi entenc.

JM: A part del futbol, quines altres aficions té?

XX: En aquests moments treballar [amb ironia]. Però, a part d’això, els esports, el fúting, la música, el teatre, el cinema i poca televisió.

JM: Em podria dir la seva pel·lícula preferida?

XX: N’hi ha moltes. Però dels últims anys em quedaria amb l’estil de La vida és bella, amb un punt d’ironia, però que també expliquin coses.

JM: Com i quan va decidir ser periodista?

XX: Les circumstàncies de la vida: un amic meu que treballava a El Punt em va dir que anés un dia a la redacció del diari per veure si a mi m’interessaria incorporar-m’hi. Vaig haver de triar entre dedicar-m’hi o continuar exercint de mestre. No vaig néixer volent ser periodista com alguns, ho vaig decidir un quart d’hora abans de ser-ne, en veure l’ambient de la redacció i a partir d’aquí em vaig convertir en corresponsal.

JM: Com va viure la fusió d’El Punt i l’Avui?

XX: En positiu, com un projecte personal, professional i de país. A nivell de país és obvi perquè es forma el primer gran grup de comunicació català en clau nacional i de país, els altres tenen ramificacions espanyoles. A més, el projecte permet que puguem sumar molts esforços. I a nivell personal, després de 23 anys en El Punt, els darrers 14 amb certa responsabilitat, els primers 7 com a director de Presència, que ara compartirem amb l’Avui, i els altres 7 com a director d’El Punt de Girona, per mi era un repte important més enllà dels problemes logístics que em pugui crear.

JM: Qui va decidir que vostè passaria a ser el director de l’Avui?

XX: Va ser una decisió d’empresa i el consell d’administració li va donar el vist-i-plau. M’ho van oferir i de moment els estic agraït.

JM: Vostè va declarar que intentaria viure a Girona i treballar a Barcelona, ho continua veient igual? Ho veu compatible amb la vida familiar?

XX: Ho continuo veient igual, però més complicat del què em pensava quan ho vaig declarar. El món s’ha capficat amb què visqui a Barcelona i no ho aconseguiran tan fàcilment. A cap periodista de Sabadell o Terrassa no li preguntarien si s’hi quedaria a viure o continuaria vivint en la seva ciutat natal, però com que les comunicacions són les mateixes que fa 100 anys i les obres del TAV van com van… Ho veig tant compatible amb la vida familiar com els centenars de gironins que també ho fan. No entenc que estigui fent res d’ extraordinari. No vaig a la Lluna!

JM: Molts trobem a faltar la seva secció en El Punt, L’apunt, vostè també la trobarà a faltar? Per cert, es reservarà una columna d’opinió a l’Avui?

XX: Sí,perquè era una vàlvula d’escapament diari i no sabia que em llegís tanta gent. Potser faré una columna d’opinió a l’Avui quan hi estigui més integrat perquè els articles d’opinió no es poden fer per obligació.

JM: Després de la fusió es va parlar de gironisme, què els contestaria?

XX: A l’Avui hi ha gent de pertot, no sé si es nota també un sabadellisme o un terrassisme, per exemple. La meva missió és que no es noti, sinó que s’informi bé del què passi a Girona i a pertot.

JM: Vostè ha pensat mai en la ràdio i la televisió? I en penjar blocs a internet?

XX: No perquè em sento més còmode escrivint, aquest és el meu format. Tenia un bloc vinculat amb El Punt on penjava els articles. Tinc algun dubte sobre si els blocs personals són una moda passatgera i també sobre la seva utilitat.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, estudiant de periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia

> Narcís-Jordi Aragó i Masó, premi Ofici de Periodista 2009:
«Vivim amb una saturació d’informació que s’acaba convertint en desinformació»