Kemal Atatürk és un símbol nacional, el pare de la pàtria, el que va reconstruir de les runes de l’imperi otomà un nou estat laic, europeista i autoritari. Atatürk i els joves oficials varen ser els responsables de l’holocaust armeni, la primera matança d’aniquilació sistemàtica contra un poble, que Turquia, amb una obcecació digna de millors causes, segueix negant. Des de llavors, l’exercit turc, aliat de l’OTAN, ha fet i desfet en la política turca. I ara Erdogan vol ser el segon Atatürk de Turquia.

L’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) és un partit conservador islamista i autoritari i Recep Tayyip Erdogan és el seu president. L’AKP va guanyar les eleccions del juny amb la intenció de revalidar la majoria absoluta que ocupava des del 2002, per canviar la constitució i aconseguir que Erdogan pogués esdevenir president permanent de l’estat otomà. Per això confiava en la llei electoral turca, que impedeix accedir al Parlament als partits que no superin el 10% dels vots a nivell estatal. Aquesta llei ha impedit als kurds, repetidament, tenir els escons que per vots obtinguts mereixien.

Però l’HDP (Partit Popular Democràtic), el partit d’esquerres, antiimperialista i prokurd, va forjar una aliança electoral amb un grapat de partits de l’extrema esquerra turca i amb els indignats de la plaça de Taksim a Istanbul, i va aconseguir trencar la barrera electoral del 10% i tenir així més de 80 diputats que varen impedir els canvis constitucionals d’Erdogan a la presidència.

La impossibilitat d’aquest d’aconseguir el suport dels altres partits, el kemalista CHP (Partit Republicà del Poble) i el neofeixista MHP, han obligat l’executiu turc a convocar noves eleccions aquest primer de novembre.

Per intentar canviar els resultats, Erdogan i l’exèrcit varen començar aquest estiu una campanya militar contra les guerrilles kurdes al Kurdistan turc i sirià.

Creu, Erdogan, que treure pit militar contra els kurds pot aportar-li vots dels votants turcs de dretes. Per això s’ha accentuat la repressió contra els militants de l’HDP, amb la detenció de més de 2.500 membres en els darrers tres mesos. Amnistia Internacional ha reportat un increment de les tortures i execucions extrajudicials en aquest període.

El 10 d’octubre, en aquest context preelectoral i de violència, es va convocar a Ankara, la capital de l’estat, una manifestació amb el lema Pel pa, el treball i la democràcia contra les polítiques autoritàries i neoliberals del l’oficialista AKP, a poc més de tres setmanes de les eleccions. Dos militants suïcides d’Estat Islàmic es varen fer explotar amb bombes al bell mig de la manifestació. Més de 120 persones varen morir i centenars van resultar ferides. Entre les víctimes no hi havia cap dels nombrosos policies que vigilaven i fustigaven els manifestants. La policia antiavalots va seguir llençant pots de fum i colpejant les persones quan traslladaven els ferits, segons la BBC.

Immediatament, el candidat de l’HDP, Selahattin Demirtas, va acusar el govern de “tenir les mans tacades de sang”. Per ell, els serveis secrets i el que a Turquia anomenen “estat profund”, tenien una responsabilitat directa per acció o omissió en la massacre d’Ankara. Pocs dies després es va confirmar que els serveis secrets sabien que EI estava preparant un atemptat i qui serien els executors de l’acció. I no varen fer res per evitar-ho.

Tot seguit, després del duríssim discurs de Demirtas contra la violència i la responsabilitat institucional en l’atemptat, va dir: “Malgrat tot, pau.” Amb aquestes tres paraules, el líder prokurd va desmuntar la terrorífica estratègia de tensió que Erdogan i l’AKP havien forjat a base de repressió, tortures, execucions i connivències. “Malgrat tot, pau” són les paraules que decantaran els vots per la democràcia i contra la por en les eleccions de diumenge -1 de novembre-. [veure gràfic]