De sobte la Guàrdia Civil és un cos marginat que pateix bulling; demana estima. El ministre de l’interior el visita a la Jonquera per confortar-lo en comptes d’enviar a la Marta Sánchez d’ara: potser la Rosa d’Espanya? La Jonquera demana serietat i un xic de burlesque, un for fait. Feia falta la manifestació de la massa silenciosa a Barcelona perquè la tropa es sentis confortada. Pobra gent. Els mossos, traïdors. No és el món al revés, és la realitat. La veritat capgirada. La Guàrdia Civil ha aguantat molt anant en contra de la gent asseguda i amb les mans enlaire -servats pels mossos i els bombers-. Se’ls ha fet fora d’hotels, què esperaven? Potser per ser el braç més tonto de la llei es veien salvats? Ells diuen que se’ls va tirar al matadero. Estrany. Catalunya és ple de gent que defensa les porres i la violència estatal. Contra els catalans perversos que fan coses anti-natutals com defensar urnes. Després d’haver vist la manifestació del diumenge dia nou, la plebs, costa definir si era obrera, burgesa, emprenedora o pija, els oficiants no es van recordar de les víctimes. Van fer una obscena manifestació d’alliberament i, a l’hora, de ràbia patriòtica espanyola: com pots felicitar a qui t’acaba d’estossinar? Vaig escoltat a l’escriptor Vargas Llosa i va estat de pena. Repetien que era premi Nobel. Ser bon escriptor no implica ser bona persona, la vida es plena d’escriptors mediocres que són bones persones o, inclús, d’horribles, que defensen els drets civils. Josep Borrell, aneu a saber si també escriu, zombi de classe mitja, va explicar el seu currículum i la seva vena anti-republicana. El darrer, l’ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo, que no parava de repetir qui havia estat. Semblava un càsting de jubilats. Un tour de força a veure qui tenia més galons. Penós. Vargas Llosa, va recordar la seva Barcelona ideal i va acabar amb un crit perfecte i a l’hora forassenyat: llibertat! Llibertat en contra de la República? A favor de què? En contra dels racistes catalans? I per defensar què? Els Borbons? Cadascú busca els seus companys de viatge. Hi havia des de la Falange fins als de la Mare de Déu. Res a dir. Vargas Llosa, després d’haver aconseguit la segona cima més importants de la seva vida, n’atacava una altra, defensar allò que, de jove, anava a la contra. Mai no es va imaginar que Catalunya existia. Gràcies a Espanya, una, grande y libre! Trobava la satisfacció plena, M’imagino que l’escriptor Javier Cercas, l’etern becari, arrossegarà la pena de ser una ombra desdibuixada de la bèstia -la verdadera i no la impostada-. Intenta superar-lo, però, el mestre és una llosa. Les idees són una cosa i, el talent, una altra. El mestre mana. Viure i fer-te gran assegut a la banqueta, de vegades, és una llei reconsagrada. Ras i curt: soroll de sabres. L’exèrcit espanyol ha entrat al tauler. Vet aquí el discurs del rei. Passi el que passi, l’exercit continua essent l’única força real que garanteix la unitat d’Espanya. Franco ho va deixar clar. Tothom ho sap, els socialistes, els ciutadans, els comunistes, els vegans, els budistes, els taxidermistes i, també, Podemos: tots s’extremeiexen. La por a l’Estat. Els tremolen les cames. L’Estat Espanyol espanta. Les empreses se’n van. Terror. Ningú no se’n va, el caler no és burro, continua a Catalunya. Si no s’espavilen, entraran els xinesos i ells continuaran a les seus de l’extraradi. El govern espanyol, que és idiota, creu que treure seus de Catalunya acollona. El caler és poruc, però no és enze. Dribla a uns i altres i sempre guanya -l’Estat l’empara-. Tothom es baralla per aconseguir la millor butaca un cop s’hagi desmuntat la Generalitat. Amalgama de polítics monàrquics -voltors mediocres-. La Catalunya real, de dreta o d’anti-sistema, passa per l’esquerra a l’esquerra de Vargas Llosa -absolutament vintage-. Hi ha vida rere la repressió. Ho hem demostrat amb les urnes i votant. Un èxit haver-nos enfrontat amb tota la intel·ligència de l’Estat. Ni comunistes, ni maquis ni tampoc lliberals. Catalans. No en van trobar ni una. Això mata. Mata als progres d’abans i als d’ara, l’esquerra conformada al llit de la resignació. I això fa mal. Li dol tant a la Guàrdia Civil com a l’esquerra tradicional. Els catalans rebrem. Rebrem més hòsties de les que no hem vist mai. Estem sols. Som mala gent. Som una pesta per haver treballat per la República. Els comunistes ens acusaran, el lliberals també i, tots plegats, com en la manifestació acabada de veure, aniran en contra de la República. Haurem delinquit: és la llei. Hi haurà judicis fins el final dels temps i de tots els nostre dies viscuts. Som gent neuròtica, psicòtica i obsessiva: dictadors. Gent perversa que, mentre, acabem amb l’status quo espanyol, allò que farà sortir la idea de la República espanyola, caldrà anular-nos. Ai-las! Ens passaran pels tribunals -la llei. Som la pesta que, primer, ens mengem els nostres fills, després els animals de companyia i, per acabar, ansiosos, desdejunem amb policies nacionals i Guàrdia Civils. Carn dura i poc macerada. D’acord, Carles Puigdemont, és un vampir, Oriol Jonqueres és més de cargols i de tripa i pota que de crema de llet. Rústic criminal. Dic això a favor de la vida dels no-morts del festival de cinema de Sitges. Un orgull. Fa cinquanta anys que els revenants i, sobretot, la imaginació, hi fa cap. Delicte de sedició i d’odi en contra de la policia i la Guàrdia Civil. Soroll de sabres que, cada vegada, és més eixordador. Desitjo que, un dia, sorgeixi, un Costa Gravas o un Kvzystof Kieslovsky català.

Viva la Guardia Civil!