Com és sabut, la vida és plena de casualitats. Durant els últims dies, l’educació amb majúscules ha entrat a la meva vida en diverses ocasions sense demanar permís, per atzar. Destaco aquí dos episodis que m’han generat algunes reflexions que voldria compartir amb qui llegeixi aquestes ratlles. Em refereixo a la lectura d’un manifest reivindicant l’escola catalana pública, laica i de qualitat que vam fer davant del Col·legi Groc, oficialment CEIP Santa Eugènia, amb motiu de la II Marxa per la Dignitat organitzada per la Xarxa de lluita pels Drets Socials de Girona i la projecció i debat organitzat pel Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona del documental de FETE-UGT Las Maestras de la República, dirigit per Pilar Pérez Solano, que ha estat guardonat amb el Premi Goya a la millor pel·lícula documental.

Un manifest inútil

El binomi hortes-fàbrica Marfà va orientar durant molt temps el desenvolupament del poble de Santa Eugènia de Ter fins a la seva forçada annexió a Girona ara fa mig segle. La consolidació de noves relacions d’explotació (econòmiques, socioculturals i ambientals) posteriors a la industrialització han generat formes de treball i explotació/generació de capital parasitari, consum, relacions socials, cultura i comunicació que desemboquen en l’anomenada crisi actual.

Per això crec que és tan important el punt de vista de l’ecohistòria, materials com el llibre Quatre pobles en un segle (1862-1963) de Manel Mesquita o el coneixement de la història del pensament i de l’educació a l’hora d’analitzar aquests canvis i les seves conseqüències, sobretot, per tal de no perdre totalment la memòria i la identitat, és a dir, el futur. Tot aquest llarg excurs ve a col·lació del manifest llegit dissabte passat a la façana del Col·legi Groc, una de tantes escoles somiades a l’època republicana. L’alcalde Joan Puig Mir demana la seva creació a les autoritats el 1935, i es construeix, malgrat l’aixecament feixista i la guerra, en un temps record: l’1 de setembre de 1937 la corporació municipal tria el solar per ubicar-hi l’edifici escolar i resol començar les obres per compte del municipi a fi de donar feina als obrers en atur forçós i el 1940 s’acaba l’edifici, que a més a més de l’escola per a nens i per a nenes, també acull provisionalment l’ajuntament, el jutjat, dues cases pels mestres, una per al secretari municipal i l’església parroquial. El somni republicà ens deixà l’edifici actual però l’educació nacional-catòlica pròpia de la dictadura va esborrar qualsevol altre vestigi del compromís social d’aquella justament anomenada República dels mestres. La modélica transición española ha culminat la feina. I no és res estrany que es poguessin comptar amb els dits de les mans les professionals de l’ensenyament assistents a la Marxa per la Dignitat, cap d’elles -crec- procedents dels centres educatius eugeniencs. Només el vell edifici republicà escoltava les reivindicacions del manifest: tota una metàfora plena de sentit i de memòria quan commemorem el 75è aniversari de la derrota i l’exili republicà…

Un reconeixement necessari

Uns dies després -dimarts 4- a la Sala d’actes de la Facultat d’Educació de la UdG, acollits pel mural de Vicenç Huedo en homenatge a Paulo Freire, vivíem una emotiva i rica activitat en torn al documental Las Maestras de la República. De la mà de la mestra sindicalista Roser Font i del mestre de mestres Salomó Marquès, una cinquantena de persones interessades pels temes educatius vam recordar aquelles dones compromeses amb els valors republicans i el magisteri. Dones, i per tant, doblement valentes, independents, innovadores, cultes i modernes que van dedicar les seves vides a l’educació del poble, conscients de construir alhora una Catalunya on la igualtat, la justícia, la pau i la solidaritat formessin part del present i, sobretot, del futur del país. Dones que van acabar depurades i castigades, a l’exili o la presó. Dones que van, però, mantenir un compromís que encara dignifica aquesta professió i les que segueixen inspirant-se en la seva herència.

Epíleg

Acabo de llegir un article del mestre i amic Xavier Besalú a l’últim número de la revista Educar(NOS), monogràfic dedicat al seu director, l’escolapi J.L. Corzo, amb motiu de la seva jubilació com a profesor universitari. En Xavier transcriu uns fragments d’un text de Corzo de 1993 no publicat en el qual ens planteja un parell d’interrogants que copio textualment: “¿Pero cómo se puede dar a un tío el título de maestro si no sabe lo que es el GATT? ¿Cómo es posible que los hijos de los obreros esten educados por unos maestros que no tienen conciencia de clase?”. I, amb les meves pròpies respostes en el cap em surt espontani i fort un crit reparador: “Visca les mestres de la República!”