Hi ha diverses maneres d’analitzar una frase. Fins i tot les més breus. Les que contenen menys paraules. Menys síl·labes. O menys lletres i mons, implícits o literaris. La sintàctica. L’etimològica. La lògica. La funcional. L’estructural. La semàntica. La semiòtica. La política. La històrica. L’emocional. La desiderativa… Qualsevol d’aquestes anàlisis podríem convenir que són objectives, en el sentit que persegueixen un objectiu. Lícit, sempre. Mentre aquest no suporti -no doni suport- una actitud insultant o violenta en relació a la resta d’anàlisis.

La breu expressió exclamativa que actua de títol d’aquestes línies, sintàcticament manté “la República” com a nucli d’aquest sintagma, i “Visca” com interjecció; també trobem un article determinat i feminista, “la”; en aquest cas -Visca!- actua com a interjecció exclamació usada per desitjar llarga vida i prosperitat a una institució; i, finalment, un nom al que li falta poc per ser propi, “República”. Coses dels substantius, que n’hi ha de comuns i de propis o polítics, com la categoria de presos, malgrat en ambdós casos la responsabilitat d’aquesta subdivisió recaigui en l’Estat o la RAE (Real Acadèmia d’Estremera).

Poc més a afegir si no fos que la frase del titular acaba amb un signe d’admiració, o d’exclamació, del tipus de signe gràfic que es posen únicament al final (!) en una frase catalana, i en algunes llengües també al començament (¡), d’una oració exclamativa o d’una interjecció. Sí, poc més a afegir-hi, sintàcticament i simpàtica parlant.

Ara bé, si “visca” és una forma antiga del verb “viure”, que vol dir “que visqui” (per molt anys?); i “visqui” és un subjuntiu present… acceptem-lo com a tal i no es compliquem la vida amb anàlisis subjectives imperfectes -contaminades- que emmascaren la perfecció del desig expressat amb tal brevetat, actualitat i contundència que la política ni el flaira i la història ja jutjarà depenent del resultat final i dels guanyadors del poder de la gramàtica i el diccionari. Fabra ho sabia i per això en va fer un de nostre.

Podem defensar -oralment- l’imperfecte subjuntiu “visqués” i quedar-nos tan tanqui’ls i cofois a casa? Feu la prova del nou. Sortiu al carrer i crideu “Que visqués la República!”. Ni republicans catalans ni espanyols seguirien la consigna. Afegiu feminista, “social i solidària”, com defensava dissabte passat Enric Ramionet a El Punt Avui, a la interjecció de capçalera i el resultat obtingut eixamplarà la lectura emocional i nacional.

La primera vegada que va retrunyir un contundent i espontani -i com a tal, sentit, que no escoltat- “Visca la República!” al Parlament de Catalunya, després de la pactada Transacció, el va pronunciar l’amic Enric Marco fa setze anys… Ho analitzem, tertulians i opinadors? O és que temeu perdre el vostre sou?

Fins aquí hem arribat, sosté Pereira. Tot plegat és una gran interjecció! Fora punyetes!