El de Santa Eugènia de Ter, el meu. Amb l’Anna hi vam viure. Terreny desmanegat que se’n deia “ciutat dormitori”, extraradi del radi o perifèric. El Dimoni no hi dormia, era espavilat i tenia gustos sibarites, per això s’estava en una casa amb piscina i pista de tennis a Sant Gregori. El vaig conèixer. Heu jugat mai als escacs amb el Dimoni? Semblava un poderós desmenjat, un viva la virgen, era mentida, el Dimoni, a banda de l’embolic mercantil de les ànimes que fa temps que remena -emprenedor de categoria-, té una cosa clara, la venjança. La paciència és el tot i l’efecte boomerang el treballa com si fes punta al coixí amb boixets d’ossos -falanges de dits.

Es diu que l’Ajuntament de Girona reconstruirà el pont del Dimoni. Wait and see. El Dimoni de Santa Eugènia no era mala persona -de classe mitja-, advocava per allò que s’assemblava a la torrentada d’aigua que esbandeix i esterrossa els camins, volia recuperar el seu territori natural. Molta gent d’aquesta zona fronterera ha defensat el pont. M’imagino que esdevindrà un senyal d’identitat, una referència real i no utòpica. Física. Va haver-hi una època que sovint em trobava al Dimoni, sobretot quan havia perdut l’autobús, ell aturava el cotxe -Ford Fiesta vermell com l’entranya d’un poquigós– i em convidava a pujar i a fumar ros, Bisonte sense filtre, era molt atrevit, llavors encara era permès fer-ho als vehicles sense tracció animal. Sempre em deixava prop de l’antiga estació de tren d’Olot. La ciutat de Girona l’aturava. Tot i ser mega-potens vestia com si li haguessin regalat la roba en un tanatori. Tenia costums poc homologables. Ningú no en sabia res de l’estat del benestar. Al Dimoni aquest estat l’importava un rave. Durant el curt trajecte no parava de xerrar i de dir-me que fes propaganda sobre la reconstrucció del seu pont. Obsedit. Un pont? Quin desastre. L’havia fet Rafael Masó o l’Antoni Gaudi? No. Antic sí que ho era i les pedres estaven indexades en un magatzem que no era gaire lluny. Pols i pedres. Oblit. No ho vaig fer, em semblava una il·lusió perduda. És un clàssic: never said never mor. Em recordava l’Edgar Allan Poe i després el nevermind de Nirvana. El Dimoni m’ha trucat al mòbil fixe, no el trec de casa, i m’ha dit: Ja t’ho deia, cabró! Està content. Eufòric.

Vagi aquest escrit per celebrar que Santa Eugènia torni a recuperar el seu pont i també una forta abraçada als que l’han defensat travessant un llarg desert ple d’animals de categoria infecte i polítics malgirbats, malànimes, vagi un brindis per Santa Eugènia, un lloc en el qual vaig ser feliç amb l’Anna i què és un territori ple de vida. Santa Eugènia ha remuntat el destí predeterminat del pobre gueto econòmic al qual Girona l’havia destinat.

Visca el Dimoni i el poble de Santa Eugènia de Ter!

Vista del pont del Dimoni rearmat des de la plataforma del Col·legi Groc (Escola de Santa Eugènia) INFOGRAFIA: RAMON RIPOLL (2014)