Si em llegiu habitualment a les xarxes haureu vist que generalment escric les meves publicacions en castellà. Això és perquè la gran majoria de gent que tinc afegida són familiars meus i m’interessa que ells entenguin el que escric.

Avui faré una excepció, perquè la data s’ho val, avui -28 d’agost- fa exactament 20 anys que vaig arribar a Catalunya, i em ve de gust escriure unes línies en l’idioma que parla la gent de la terra que tan bé m’ha acollit.

Vint anys! Es diu ràpid!

Han passat tantes coses… Seria difícil de resumir… Evidentment, en tant de temps no tot han estat flors i violes. Per començar, vaig haver de repetir dos cursos perquè tot i tenir diplomes atorgats per Cambridge i per molta Unió Europa que hi hagi, el sistema d’educació anglès, que era del que venia, és tan especial que no em van convalidar els cursos que tenia fets a Kenya. El senyor Guerrero va ser qui em va donar la notícia. Amb poques ganes vaig anar a matricular-me a l’Institut de Torroella de Montgrí per cursar 4t d’ESO. Ho vaig fer a l’últim minut i agafant un taxi des de casa, perquè en aquells moments estava sola ja que la meva mare era fora per qüestions de feina… Aquesta acció sembla ser que va causar certa admiració entre el personal del centre ja que no era gaire habitual que un alumne s’inscrigués tot sol. A classe, només per haver arribat de l’estranger i amb estudis en un altre idioma, em van etiquetar d’empollona, cosa que em va costar una mica entendre què significava aquesta paraula… res més lluny de la realitat, era bastant gandula, i a més en aquella època estava molt desencantada, no m’agradava la idea d’estar en una classe amb companys de 15-16 anys quan estava a punt de fer els 18.

Quan vaig començar la meva etapa a l’Institut de Torroella em vaig quedar parada per la confiança amb la que es tractaven professors i alumnes… Res de posar-se dret quan arribava el profe, com ho fèiem al meu anterior institut, als professors se’ls cridava pel seu nom i no pel cognom i tret d’alguna excepció a tots se’ls tutejava… Poc a poc em vaig anar adaptant a la nova dinàmica i vaig anar perdent les pors de possibles càstigs com els que ens imposàvem a l’internat a Kenya en cas de portar-nos malament, el més benèvol era haver d’aixecar-se a les 6 del matí per anar a córrer al voltant de l’escola. Em vaig fer més atrevida, fins al punt de xerrar amb el meu company de pupitre, en primeríssima fila sense pensar que el professor era allà mateix a davant nostre.

Varen passar els anys i de Torroella vaig anar a parar a Figueres on vaig acabar el batxillerat gràcies, en gran part, a la inestimable ajuda que vaig rebre dels professors del Ramon Muntaner, amb alguns encara mantinc el contacte i hi estic ben agraïda pel suport rebut. A Figueres vaig viure una de les etapes més dolces de la meva vida. Vaig conèixer gent molt interessant, vaig fer teatre, vaig millorar la tècnica vocal gràcies a les classes de cant que feia cada setmana… M’encantava viure en aquella ciutat, petita i acollidora, on tot em quedava a prop. Però com tot a la vida, la meva etapa figuerenca va arribar al seu final quan un cop acabat el batxillerat (ja al segle XXI) vaig anar a viure a Barcelona per fer un mòdul de formació professional. D’aquell any no puc dir gaire cosa, va passar sense pena ni glòria, i tant bon punt es va acabar el curs vaig tornar volant cap a Foixà, que era un residia la meva mare amb la seva parella.

La necessitat de marxar de casa, em va portar a buscar feina ràpidament i al gener de 2003 em vaig traslladar a Girona, al barri de l’Eixample. Allà hi vaig viure més o menys tranquil·lament compaginant contractes de feina precària (perquè sí, molt abans del començament oficial de la crisi ja hi havia contractes precaris) amb classes de cant i alguna col·laboració musical amb un grup de circ que va crear un exprofessor. També vaig viure moments molt durs, com la mort d’una tieta amb qui estava molt unida, el dol va ser molt llarg, quan tens la família lluny (en el meu cas l’Argentina que és on vaig néixer) el fet de la mort d’un ésser estimat costa de pair, perquè no hi ha el ritual del comiat. El 2009 vaig canviar la zona de l’Eixample per un pis de protecció oficial prop del Trueta, pensava que un lloguer més barat seria més adequat per a la meva economia, però aquest canvi no va sortir del tot bé, m’estalviaré els detalls per no avorrir al personal. El 16 de març de 2011 vaig passar la primera nit al barri/poble de Santa Eugènia de Ter, i aquí em teniu…

Què puc dir d’aquest poble/barri? En un primer moment vaig estar en la meva pròpia bombolla, anant de la feina a casa i de casa a la feina, feia uns anys que havia deixat de cantar, no tenia ganes. Fins al 2014 vaig estar bastant tancada a casa i tot i conservar amistats, la meva vida social era bastant limitada. Un dia, tenia la ràdio posada i vaig sentir parlar del Banc del Temps Pont del Dimoni, vaig pensar que estaria bé anar a veure de què es tractava, ja que estava a l’atur i podria ser una bona forma de mantenir-me ocupada… I em vaig acabar donant d’alta.

Què us puc dir de l’estimat Banc del Temps (BdT), que no hagi dit ja? Gràcies al BdT vaig sortir de la bombolla del meu piset, vaig conèixer gent que tenia molt a prop meu i que no n’havia adonat que hi era. El taller de cuina em va portar aire fresc, una altra perspectiva de la vida. El BdT en general m’ha fet sentir-me útil, valorada, tinguda en compte… Ningú em va excloure per la meva deficiència visual (és un defecte de fàbrica que tinc des de que vaig néixer). Amb el BdT vaig aprendre que podia ser útil i ajudar, però també vaig aprendre que no puc arribar a tot i a deixar-me ajudar. Gràcies al BdT he de dir que he revifat! Tot i tenir algun disgust important, vaig trobar ajuda per poder tornar a flotar.

Festa Major 2016: Belén Álvarez després de rebre la rèplica del capgròs entregada per Ramon Macaya com a agraïment per haver cantat FOTO: ELENA GONZÁLEZ NAVARRO

He tornat a cantar!

Sí, estic tirant de repertori vell i l’he de renovar, ho sé… Tot arribarà… Gràcies al BdT vaig poder cantar en diferents indrets com la residència d’avis de Sant Gregori, al que havia de ser el Pregó Petit de 2016 (va ser tot un honor i en guardo un gran record, molt emocionant), al mercat de Nadal de la nova frontissa (parc de Núria Terés), a l’EspaiSocial La Pedrera i un llarg etcètera.. he guanyat confiança en mi mateixa… he viatjat, conegut llocs nous i fet nous amics.. als creadors d’aquesta plataforma (BdT) els hem de fer un monument! Poc a poc vaig entrar al grup dinamitzador i gràcies a això m’he convertit en un dels caps visibles del BdT amb la qual cosa m’he fet un petit forat a l’Associació de Veïns de Santa Eugènia de Ter on ajudo en el que puc, també aquí estic descobrint a gent meravellosa i penso que fins ara Santa Eugènia és el poble/barri on millor he estat des de que vaig aterrar a Catalunya aquell 26 d’agost de 1997.

Acabo, gràcies… gràcies Ministerio de Educación, sense el vostre veredicte sobre la convalidació dels meus estudis, segurament, no hauria conegut molts dels que s’han crueuat pel meu camí… gràcies Foixà, Torroella, Figueres, Barcelona, Girona i Santa Eugènia en particular per acollir-me tan bé. Quan vaig arribar a Catalunya, sempre pensava en tornar a viure al meu país natal, ara, tot i trobar molt a faltar a la família ja no m’ho plantejo. Gràcies a tots els que creieu en mi i em feu sentir forta, gràcies per les mans que m’han ajudat en temps difícils… no posaré tots els vostres noms, perquè segur que em deixo algú. Gràcies per llegir aquestes línies d’aquest aniversari rodó que em disposo a celebrar avui. Fins aviat!