En aquests dies de l’any, tot començant-ne un i havent-ne acabat un altre, sembla que sigui força escaient parlar de vins i de caves. Mentre escric això encara ens queda Reis, un altre dia d’excessos gastronòmics i en certa mesura alcohòlics (sempre que no haguem de conduir, és clar), i gairebé tots ja hem pensat tant en el menú com en les ampolles a posar a la nevera per compartir, el dia 6, amb familiars i amics.

També penso que és força avinent escriure sobre caves i vins quan és encara recent el rebombori d’un suposat boicot que des de diferents llogarets de l’España (aquesta va amb ñ) profunda, arran d’unes inoportunes i provincianes declaracions polítiques, es volia fer a aquests productes catalans. Durant unes setmanes s’ha parlat molt del tema. Crec que fins i tot massa. Sens dubte hi ha milions i milions de coses millor de què parlar. A mi, per exemple, se m’acut que el vergonyós nivell de l’ensenyament primari i secundari a Catalunya, a anys llum de qualsevol altre país europeu (la inversió catalana en ensenyament és penosa), o la descapitalització brutal de la sanitat pública del nostre país serien ben segur temes més profitosos i prioritaris. Tot quedant-nos a casa, és clar. No obstant això, de tot se n’aprèn i a la fi esdevé útil. Fins i tot de les majors rucades se’n treu algun ensenyament. Qualsevol que hagi seguit el tema, tot i que només hagi estat per sobre, haurà pogut prendre nota de la ploma de cadascú i, en un futur, en diferents circumstàncies, segurament, li podrà ser útil. Des de la meva vessant de gastrònom aficionat hi ha hagut un aspecte, unes dades, de les quals s’ha parlat a bastament i que m’ha semblat força interessant que es divulguessin una mica. Em refereixo al consum de cava nostre a la resta d’Espanya.

No és que s’hagi de menysprear ningú, no cal, però eufemísticament podríem dir que no és que Madrid sigui un client excepcional per als xampanyers del Penedès. Que el boicot s’haurà notat és evident, però per sort hi ha mecanismes compensatoris (l’exportació, el consum interior, etc.), per parar el cop, i que ningú hagi de pagar les conseqüències. M’ha agradat que això es divulgués perquè crec que era un fet poc conegut. Però allò que encara es coneix menys és l’irrisori consum a Espanya de vi català. No recordo exactament les xifres (va comentar-m’ho l’any 2003 l’Albert Puig, responsable de relacions públiques i institucionals dels cellers Torres), que en el nostre país el consum de vi de la Rioja i de la Ribera del Duero és més del triple i el doble, respectivament, que el dels vins d’aquí. O potser més. Sé que ho vaig considerar una barbaritat. O dit d’una altra manera, que si d’un dia per l’altre a tot Catalunya es deixessin de consumir absolutament vins d’aquelles contrades, més d’un celler d’allí hauria de tancar. D’altra banda, no crec que s’hagi de fer mai una barbaritat així. En aquests boicots hi acaba perdent tothom, fins i tot qui els impulsa, perquè hi ha molta gent a Catalunya que es guanya la vida comercialitzant vins de la Rioja, Ribera, Somontano, etc.

Consumim més vi de fora que de dins

L’Albert Puig em va comentar que som l’única regió vitícola del món que pot exhibir el blasó de consumir més vi de fora que de dins, en una desproporció absoluta. I a mi se m’acuden dues explicacions: que som un país, gustativament parlant, meravellosament obert, generós i delerós de nous tastos o que al contrari som uns provincians incultes i acomplexats per tot allò que ve de fora. Quan un observa, especialment, a Can Fanga, el folklorisme de la barretina, la senyera i el futbol i, d’altra banda, és conscient, per exemple, de la ridícula tirada dels llibres en català, una de les úniques eines veritables de difusió de la nostra cultura, s’adona que som una terra més de paraules que de fets i que potser ens decantaria més per la segona explicació. No ho sé. Probablement la veritat, com en tot, deu estar en el bell mig. Deu ser un aiguabarreig d’ambdues causes, amb major o menor proporció.

No sóc un expert sobre els vins, però sí que em puc ventar d’haver conversat amb algunes persones d’aquí que viuen el vi (més que viure del vi), amb una intensitat absolutament corprenedora. I també puc ventar-me d’haver tastat amb tots ells molts vins catalans amb una riquesa de sabors i de varietats difícil d’explicar, tot i que a part d’altres consideracions politicosocials introductòries (per les quals em perdonareu), aquesta explicació és la veritable motivació d’aquest article. L’empresa és difícil no tant perquè ja he avançat que ho faré des del punt de vista de l’aficionat privilegiat pels companys de taula sinó per la por d’oblidar-me d’algun vi o alguna persona. Començarem esmentant algú ja anomenat en un començament; parlem de Torres. No es pot parlar del vi a Catalunya, de la puixança del seu coneixement al nostre país, sense reconèixer-los una important contribució. Molts i molts amants del vi, a part d’algun Rioja, referència perenne encara en moltes infanteses enològiques, han començat a estimar-lo amb un primer Sangre de Toro, amb un fresc Viña Sol i fins i tot serven l’agradable sorpresa d’aquell primer Viña Esmeralda que acompanyà la llagosta d’aquell cap d’any.

Més d’un, encuriosit, s’adonà llavors que una mateixa marca defensava, venia, el consum de molt diferents vins i això li va donar peu a continuar amb l’aventura del coneixement de nous tastos. Vingué després el Gran Coronas (vins catalans eren premiats fora!), el Mas La Plana, era la dècada dels 80, i els altres celebrats vins de finca, allò que a la resta d’Espanya diuen de pago, sorprenien a propis i a estranys. El fragant sauvignon franc del Fransola, el potent vellut del Pinot Noir del Mas Borràs o la sorpresa de la blanca complexitat del chardonay en el Milmanda. Amb aquest vi vaig aprendre el plaer enològic, la voluptuositat i la riquesa de tastar-ne un dels darrers anys del segle XX, ben entrat el XXI. Els experts, aquells que en saben, diuen que el vins bons, els vins per excel·lència, són els negres, però a mi que mai em facin escollir entre el millor d’un d’aquests i un blanc evolucionat amb anys, condicions i qualitat. Tot té el seu moment i la seva companyia adient.

Torres tingué el mèrit, la visió, d’apostar per espècies foranes a Catalunya, quan només ho havia fet prèviament Jean Leon, i alhora treballar amb les espècies del país; el garó el Samsó del mític Grans Muralles o amb el xarel·lo del Nerola, i en els primers mesos del 2005 veurem que ens porta el seu primer priorat. Per no parlar de la recuperació d’espècies autòctones d’abans de la fil·loxera de les quals ja gairebé s’ha perdut fins i tot el nom. Aquesta diversificació ha beneficiat el celler, el client i de retruc la competència. Josep Maria Pujol-Busquests des de Tiana- Alella, des de la seva Alta Alella, sempre diu que el seu màxim aliat, de la majoria d’enòlegs i/o productors de vins catalans, ha estat Torres. Perquè l’oferta diversificada de Torres ensenya al consumidor que s’inicia en el món del vi que no n’existeix un de sol, que n’hi ha molts, que és absurd i fins i tot pobre d’esperit casar-se amb un de sol, quan, com hem dit, tots tenen el seu moment i la seva companyia. En Josep Maria té molt clar que molts dels seus clients han arribat a ell, als seus vins, al món de l’enologia, gràcies a Torres, que des de sempre ha defensat amb fets la necessitat d’aprofundir en el vi, en els vins, si es vol arribar a conèixer i estimar aquest món. Ja ho diu el gran Agustí Peris, un filòsof que fa de sommelier i d’assessor enològic: només s’estima allò que es coneix. Perquè paga la pena arribar als vins d’en Pujol-Busquets, tot i que no és gens fàcil fer-ho perquè la seva producció és petita i indefectiblement cada any acaba les existències, i més si les tinguera. Com també val la pena arribar a ell, escoltar-lo i veure’l moure’s en la seva salsa. En Josep Maria és una mena d’home del futur, una persona amb l’estranya habilitat per saber posar-se en el temps, mentalment, a on la majoria arribaran dins d’uns anys, fins i tot avançant-se a les necessitats, a les voluntats del consumidor.

Per mostra un botó: la recuperació per al seu Maresme de la varietat mataró (també coneguda si no estic errat com a monastrell), i que havia desaparegut a Catalunya. D’aquest raïm ha sortit un vi, que ell anomena també Violeta, lleugerament dolç, que acompanya a la perfecció la xocolata i que a la majoria dels restaurants catalans, des dels més clàssics fins als innovadors, durant uns mesos (ja us he dit que la producció és molt limitada), desbanca els altres, pel meu gust excessivament dolços per a segons quines xocolates. Treballa també la pansa blanca, el raïm autòcton de la denominació d’origen (DO) d’Alella i que equival, a la llarga ve a ser la mateixa, a una de les tres amb les quals es fa el cava al Penedès (no em feu dir ara quina, si el macabeu o la parellada, perquè no ho recordo). I té un negre, l’Orbus, d’aquells potents i compactes. Connectat des de fa molt de temps amb el món de cava, especialment des de Parxet, posteriorment amb el cava Privat, amb el tipus Mirgin ha revolucionat el mercat xampanyer. Tot allò que havíem dit d’en Josep Maria s’evidencia davant d’una ampolla d’aquest Mirgin. Tant l’embolcall luxosament metàl·lic com el sabor del seu contingut, és un cava de reserva (no d’aquells excessivament joves que trobem al carrer), sedueixen a l’instant. I no parlem del Mirgin rosat. I em deixo coses…

Recordo ara un blanc amb Viogner que em va deixar tastar a l’Alimentària del 2004 i que em va encantar. Un factor comú a tot allò que fa és que totes les varietats, tots els cultius, segueixen el mètode biològic. Que a més de limitar l’ús de certes substàncies en l’elaboració vitícola aprofita certes sinergies naturals, com seria plantar pèsols entre els ceps per protegir-los d’alguns enemics animals. I com és lògic, a més de la protecció s’obtenen uns deliciosos pèsols del Maresme.

L’agricultura ecològica o biològica

Parlant de l’agricultura ecològica o biològica és inevitable referir-se a Josep Maria Albet i Nolla, perquè ell fou el primer, fa un grapat d’anys, quan ningú a la resta d’Espanya crec que s’ho plantejava, que apostà, va anar a totes, per l’elaboració de vins ecològics. Posteriorment i amb diferència, vingueren els altres. Els vins d’Albet i Nolla, en què està implicada la família sencera, que compta també amb la força i saviesa de l’enòloga Marga Torres, foren gairebé introbables en els seus començaments ja que es venien la major part a l’estranger. Un cop han anat creixent tots n’hem anat podent gaudir amb relativa facilitat. Ara és estrany el restaurant català que no en tingui alguna ampolla en la seva carta. Com Torres, però a més petita escala, Albet i Nolla ha apostat pel cultiu i el treball individualitzat per varietat de raïm (sense oblidar alguns cupatges molt interessants en alguns vins i caves), auctòcton i forà, del qual té cura, gairebé gra a gra, a les petites terrasses sota el port de l’Ordal. Introduint altre cop records personals, us parlaré d’una ampolla d’Albet i Nolla, un chardonay de l’any 93 que vaig tastar el 2003 a Cal Xim. Quan l’Albert Jané digué de tastar un blanc evolucionat, envellit, vaig tenir la primera notícia que hi havia vins blancs que no només no es feien malbé, sinó que guanyaven amb el temps. Ens el van decantar (segona sorpresa), i vaig poder apreciar llavors allò que anomenen aquells que en saben sabors terciaris, que sorprenen molt en un vi blanc fresc. Més endavant, al llarg de la conversa, tast a tast, vaig anar entenent allò que havia llegit que el vi és un ésser viu que evoluciona. Vaig saber apreciar com un sabor que en un principi no m’acabava de plaure, s’anava obrint amb noves i més plaents guspires gustatives.

Aquell dia a la taula del darrere conversaven i dinaven dos enòlegs estrangers, un de suís o danès, campió aquell any en el concurs del seu país, i un de francès afincat a Catalunya, i que penso que és una de les dues o tres persones que té a Catalunya el prestigiós títol de Master of Wine. Crec que bevien un Mas Vilella de Jané Ventura, és a dir, de l’Albert, de la persona amb la qual conversava, i això va donar peu que el meu company de taula s’interessés a explicar-los el seu vi i com que no en tenia prou demanà dues copes per convidar-los a tastar la joia enològica que nosaltres estàvem bevent. L’Albert els explicà que era un chardonnay català d’uns 10 anys, fet a tot just 1 km d’on dinàvem. Mentre els el servien, em va semblar veure certa cara de dubte i compromís, que va mudar ben aviat en sorpresa quan l’oloraren i en satisfacció quan el tastaren. Varen comentar que aquell vi havia d’haver estat elaborat amb unes condicions excepcionals, en un any de bona collita i guardat també d’una forma molt acurada (més endavant us parlaré dels avantatges d’escollir un proveïdor de confiança), per conservar aquelles característiques d’una forma tan sencera i completa. Acabarem amb l’Albet i Nolla recomanant que proveu algun dels seus vins de col·lecció, també el sorprenent vi de postres, el Dolç Adrià, o fins i tot algun dels seus caves i ja ens quedarem amb l’Albert Jané que, com us he avançat, és el responsable, juntament amb el seu germà Gerard i el pare d’ambdós, del celler Jané Ventura. Aquesta família treballa una zona del Baix Penedès que, si no m’equivoco, té terres al Vendrell i a la Bisbal del Penedès. Com tota la gent amb iniciativa del Penedès també van posar-se a treballar amb varietats de raïm negre foranes, el merlot i el cabernet sauvignon. Els seus dos vins de finca, el Mas Vilella i el Finca Els Camps, són dues grans sorpreses enològiques per a qualsevol bon aficionat als vins d’arreu del món. Com també ho és el Margalló, no considerat un vi de finca, però sempre una elecció segura. No obstant aquesta aposta diversificadora, reivindiquen com a pocs el treball en els raïms autòctons.

El Finca Els Camps blanc fet amb macabeu és l’expressió més alta, des del meu punt de vista, de dignificació que s’ha fet d’aquest tipus de gra de raïm a casa nostra. Fins i tot begut el mateix any, tot i que seria d’aquells d’interessant guarda particular, mostra una riquesa gustativa, una complexitat, també versatilitat combinatòria o de maridatge, molt gran. És l’ideal per deixar en evidència, fer pujar-li els colors, o donar una lliçó d’humilitat a qualsevol expert, invitant-lo que encerti la varietat de raïm de la qual ha estat fet. Recordo un recent dinar de bons degustadors on començàrem els entrants amb aquest vi i un Can Feixes (si no recordo malament de chardonnay), i quan amb un arròs negre meravellós ens va tocar passar un celebrat negre, diria jo que una mica de disseny, amb un olfacte 10, el tast en boca ens va semblar un xic pobre, insuficient i curt, especialment per allò que ens havia insinuat en nas. Veníem d’uns blancs extraordinaris d’aquells que reivindiquem, cada dia més i més, els bevedors aficionats com uns dels plaers més agradables de l’experiència enològica. I continuant amb la dedicació a les varietats autòctones, cal destacar les crec que poc més de 600 ampolles que van treure amb un monovarietal de sumoll, que és molt característic de les nostres contrades i que poques vegades s’utilitzava fora de cupatges, per acabar d’arrodonir altres vins. De Jané Ventura, s’han d’esmentar finalment els seus caves de reserva (van ser dels primers de fer caves sense licor d’expedició), que com tots el seus productes, també des del meu punt de vista, tenen una immillorable qualitat-preu. Posats a parlar de caves de reserva és inevitable referir-se al Salvatge de Caves Nadal, un cava amb una proporció de fidelització i gairebé adoració sorprenent amb persones amb bon nivell de coneixement enològic. És un cava que crea una mena d’addicció entre els seus consumidors habituals, que coneixen de manera inversemblant, amb exigència, l’esperit que el mena i que s’explica per la seva tipicitat i la seva extraordinària qualitat. Si se’m permet descriure’l amb un símil literari diria que vindria a ser com una de les obres mestres d’algun escriptor rus, un Tolstoi o un Dostoiesky. Potent, fresc i profund. La filosofia de Caves Nadal ha estat sempre defensar la qualitat per davant de la quantitat i tant el seu cava brut com els altres caves de reserva, tant l’anomenat Especial com el Ramon Giró, bé mereixen ser recordats per posar fines bombolles a aquells dies especials (valgui la repetició), que hem de saber trobar, més sovint d’allò que realment fem, per compartir amb la gent estimada. Abans de deixar Caves Nadal, voldria esmentar tres de les creacions del seu enòleg, en Manel Aviñó, que malgrat la seva gran qualitat, i a cops originalitat contracorrent, no han estat reconegudes com mereixen; la primera, el blanc de xarel·lo i una mica de macabeu (en Josep Roca, del Celler de Can Roca, referència en el món del vi, el reivindicà un dia davant meu), el dolç d’Octubre i el sobremadurat, de verema tardana 1510 del qual es podria dir, tot fent una hipèrbole explicatòria, que és massa gran per aquest nostre petit i a cops míser país.

Parlant d’en Manel Aviñó, em ve a la memòria que aquest amic meu fou el primer que em parlà d’en Joan Milà, el savi Joan Milà, enòleg i mestre de molts enòlegs. En els darrers anys el seu nom està especialment lligat al seu Celler Mas Comtal tot i que es fa força difícil trobar alguna part d’Espanya on aquests home no estigui embolicat assessorant algun altre enòleg o fent ell mateix vi. Des de la Conca de Barberà fins a Castella, passant per Galícia i pel Somontano. Tot estant unes hores amb ell, és habitual sentir que rep trucades de més d’algun alumne o col·laborador avantatjat que s’ha trobat en alguna circumstància que el començava a superar i escoltar que en Joan amb poques paraules li indica allò que ha de fer per sortir-se’n. És un home de poques paraules, a cops fins i tot sec, extraordinàriament crític ja que té un criteri enològic, també gastronòmic, propi, difícilment superable. Algun cop l’he vist davant meu identificar sense cap dubte el vi d’un altre enòleg, mentre aquell no acabava de sortint-se’n del tast dels seus propis productes. En Joan és una enciclopèdia del vi, tant espanyols com italians (coneix força bé aquell país), com francesos i el caracteritza, més enllà de tot allò que us he explicat sobre ell, la seva extraordinària generositat cap als altres. El seu pare, a casa seva, ja feia vi, però era una persona que creia molt en les possibilitats de les cooperatives a l’hora de fer-lo. Fins a l’arribada de Covides, en els darrers anys, semblava que el temps no li donaria la raó. L’evolució d’en Joan a Mas Comtal ha estat força interessant. Va començar amb vins joves amb blancs, un negre sorprenent i un rosat que en poc temps fou una referència indiscutible a les cartes dels restaurants que intentaven estar al dia de la bona qualitat i també de l’actualitat. Es diu que ell ha estat el culpable de reconciliar amb aquests tipus de vi molta gent que el menyspreava una mica i que el considerava de segona categoria. Més endavant, amb vinyes més velles vingué l’Antistiana, un negre d’extraordinària qualitat i que jo sempre demano quan vaig acompanyat d’un grup d’amics en què hi ha tant entesos, bons aficionats, com persones que tot just s’hi inicien.

Recordo no fa molt un bon dinar a la Iaia Amèlia, al carrer Sardenya, gairebé cantonada Còrsega, a Barcelona, on hi havia companys de València, Sevilla, Madrid, Múrcia, Lleida i Barcelona, i on ens beguérem quatre ampolles d’aquest vi. Sense excepcions tothom va prendre nota del nom. Finalment, amb vinyes que ja considerà prou velles va començar amb un vi de màxima complexitat, el Petrea, del qual n’hi ha també de blanc i de negre, aquest darrer, si no m’equivoco, qualificat amb un 90 sobre 100 per Robert Parker, el gurú americà del vi. Respecte al blanc, cal esmentar que és un chardonnay amb gran personalitat i que recordo un Magnum del 2000 que obrírem escassament fa un any amb un grup d’amics al celler de Cal Xim. Encara avui algun dels companys de taula d’aquell migdia em diu que és el millor vi blanc que ha tastat mai. I finalment, entre allò que fa en Joan a Mas Comtal, s’ha de destacar en un principi el seu cava i més endavant, farà tot just dos Nadals, el seu vaca, un escumós amb un tast i una escuma molt agradable i característica, fora de la DO cava, i que aquest any va rebre una medalla de plata a la qualitat en una plaça tan difícil com és París. En Joan va estar també implicat en una història important duta a terme al Penedès on Carles Esteva comprà la històrica finca de Can Ràfols dels Caus i començà a fer famós aquell celler amb blancs i negres excepcionals. Destacarem el negre anomenat Gran Caus, considerat com una joia enològica i en el qual, com ja hem dit, en Joan en va tenir una important col·laboració. Més endavant (encara avui), desenvoluparia les tasques d’enòleg en aquell celler en Jordi Cantí, un treballador infatigable i una persona amb un profund arrelament a la seva terra. Fruit de les seves mans, del seu treball en aquell celler, destaquen petites perles com el blanc xarel·lo pairal i un que, si no recordo malament, es diu La Calma i que està fet amb un raïm italià anomenat incronzo-Manzoni, que com el seu nom indica és fruit del creuament espontani de dos tipus distints de raïm. En la visita que li vaig fer pel meu primer llibre recordo haver tastat directament de la barrica el segon any d’un Cau Lubis, una altra de les ninetes d’en Carles Esteva, que em va semblar excepcional. En Jordi defensa treballar tant en varietats, diguem-ne, difícils pel clima del nostre país com el pinot noir o el cabernet franc com, alhora, en varietats autòctones menystingudes com el sumoll. Fins i tot va provar de treure’l com a monovarietal però, diguem-ho així, la conjuntura no li fou, en aquells moments, propícia. Em digué que un vi fet amb amor i paciència d’aquest tipus de raïm està destinat a ser el pinot noir del Penedès.

Capítol a part mereix el vi del Priorat, una denominació d’origen amb una potent llegenda, que llanguia l’oblit dels justos, l’abandó més miserable d’uns governants que no només no hi invertien sinó que hi especulaven i provaven encara de delmar-lo més. Un dia arribà allí René Barbier, fill i nét de productors de vins, aquells que donaren nom a una marca comercial que, actualment, no té res a veure amb ell. El seu enamorament de les terres de Gratallops féu que amb l’ajut familiar decidís comprar unes terres on hi havia antigues vinyes i comencés a fer vi, primer per al consum propi i dels seus amics i després, quan d’altres s’havien apuntat al seu somni, començà a fer un dels millors vins que es fan avui en dia al món: el Clos Mogador. En els darrers anys sempre ha estat en totes les classificacions internacionals serioses entre els 5 o 10 millors. Quan ell va arribar al Priorat la principal font de riquesa d’aquella comarca eren les pensions de jubilació (aquesta és una dada verídica), la comarca més abandonada de Catalunya, i ara les seves terres es paguen a preu d’or. Es podrien fer moltes consideracions però l’única que a mi m’interessa destacar és que bona part de la gent que n’havia marxat ha pogut tornar-hi per guanyar-se la vida més que dignament. És un dels exemples de com l’enologia de qualitat ha permès assentar la gent en el seu territori i ser una font de riquesa que ha començat a irradiar en comarques properes com el Montsant, on podem trobar entre d’altres el vi Laurona i els 6 Vinyes, també recomanables. I tot, repeteixo, pel somni d’un home, en René Barbier, que com ell digué un dia a alguns destacats polítics, no cobra per ser català. Els 3 o 4 cops que darrerament he recorregut el Priorat, tot servant aquelles tristes carreteres, recordatori d’allò que no ha de fer una administració pública amb els seus conciutadans, m’adono que les coses han canviat favorablement.

Abans de deixar la província de Barcelona i conscient que em dec deixar algú (per exemple, els excepcionals vins ecològics de la Torre del Veguer, amb una malvasia blanca ideal per acompanyar la carn fina d’aviram), cal fer esment de l’esforç de la gent del Bages que rere la fil·loxera deixà de ser la zona per excel·lència de producció de vi per gairebé desaparèixer, i que començà a retornar en els darrers anys amb força amb els vins d’Abadal, d’en Valentí Roqueta, i els de Soler-Gibert, que entre altres variants foranes destaquen amb el seu autòcton i excepcional picapoll. Un altre dels vins blancs catalans que fàcilment podrien fer empal·lidir d’enveja molts i molts afamats chardonnays d’arreu. Hi ha gent més entesa que jo que m’ha dit que el picapoll és una mica irregular d’any en any i que per això la qualitat varia. Però si voleu que us sigui sincer, jo mai ho he notat.

Sobre la província de Lleida cal fer esment dels vins de Torre del Remei, tant l’Oda com el Gotim Bru, són vins amb els quals sempre es queda bé. I amb consta, perquè m’ho comentà un dia un destacat restaurador d’aquelles contrades, que són gent que sempre han estat al costat de la seva gent. També d’aquí em deixo més d’un exemple interessant, però ara m’interessa destacar els vins d’Artesa de Segre, una comarca, on també hi havia hagut ancestralment molta vinya i d’on gairebé havia estat arrencada tota. Allí hi hagué un pare i una filla que tot i ser titllats de bojos s’atreviren de nou a somiar desperts i aconseguiren, amb l’ajut d’en Joan Milà, fer entre altres el Cristiari. Aquest vi també es troba a les cartes dels restaurants menys del que caldria, però si en teniu l’ocasió tasteu-lo. M’ho agraireu.

Finalment (sóc conscient que m’estic fent excessivament llarg), he d’esmentar que conec encara menys que els altres els vins de Girona, des de Calonge fins als de la DO Empordà, però us asseguro que m’hi estic posant. El darrer estiu, en una primera visita que vaig fer a la botiga de Palafrugell Licors Grau, estant convidat per uns amics a Pals, i en una segona aprofitant una anada al Bulli per veure com hi treballaven in situ, vaig conèixer un dels sommeliers que hi treballa, l’Eduard, i que m’ha fet conèixer cabernets sauvignons excepcionals com els de Mas Vida. A part de voler fer-los propaganda (tot amant del vi ha d’anar algun cop a aquest paradís on hi ha perfectament exposades milers i milers d’ampolles de vins nostres i d’altres contrades), existeix la voluntat de voler introduir la figura del venedor de vins, de l’entès que està darrere d’un taulell i que gratuïtament, perquè normalment això no es cobra, t’encomana aquesta estimació pels vins. I part del coneixement que ha anat bastint amb tastos i viatges. Us aconsello que us busqueu els vostres. Com en el cas dels vins us n’aniré enumerant alguns dels que jo he anat trobant. Començarem per Barcelona i per Toni Falguera del Celler de Gelida, que el primer cop que el vaig visitar em recomanà un vi austríac de verema tardana que mesos després vaig fruir uns dies de vacances de Nadal amb el nostre formatge blau, l’excepcional Molí de la Llavina de Centelles. Afegiré que, tot i que no el conec directament, cal visitar Quim Vila de Vila Viniteca del carrer Agullers, que tot i la seva joventut fa prop de vint anys que es dedica a això dels vins. De Tarragona cal destacar Licors Figueres, específicament la persona d’en Jordi, i de Lleida tot i que hi conec un bon home que sembla viure amb molta profunditat el món del vi, no us en diré el nom ja que no m’agrada que no em reconegui el dret d’escriure els meus llibres en català. Penso que tothom té dret d’escriure com vulgui, o com pugui, però si els catalans no escrivim (i llegim ) en català difícilment algú ho farà per nosaltres.

	Joan Roca FOTO: PALAU ROBERT

Tornant en el cas de Licors Grau (El Dimoni és gironí!), on s’és atès per un sommelier, s’ha d’esmentar que aquests professionals poden esdevenir autèntics amics i proveïdors d’informació enològica. Un dels més significatius, sens dubte, és en Pitu Roca del Celler de Can Roca de Girona. Tota recomanació seva mereix ser apuntada, fruïda i recordada. La seva estimació pels vins no només et fa confiança en la qualitat del vi que estàs tastant sinó en la seva conservació. En pocs llocs, a més de l’esmentat, pot un arriscar-se a celebrar una ocasió amb un vi especial, un blanc evolucionat, com jo he fet més de dos cops a Cal Xim. El restaurant de Sant Pau d’Ordal d’en Santi i d’en Fidel Amigó és com una mena de miratge en el desert. I per acabar, cal esmentar quatre sommeliers, molt diferents i alhora complementaris, amb els quals t’has de deixar portar amb el ulls clucs en els seus respectius llocs de feina: en Cèsar Cànovas, al Racó d’en Cesc; l’Àlex Duran, del Gran Hotel la Florida; en Josep Martínez, del Via Veneto, i en Santi Olivella, del Cata 1.81.

L’article comença a acabar-se (ja n’era l’hora!), i sóc conscient que em deixo molts vins, tant per manca de memòria com per manca de prou coneixement del tema. I passa una mica el mateix amb aquells que viuen el món del vi des de la botiga especialitzada o des d’un restaurant. Com he dit des d’un començament, tinc l’excusa de no ser un expert sinó un simple amant de la descoberta gastronòmica.

Cerqueu vins catalans, n’hi ha molts i de molt bons, i deixeu-vos aconsellar per aquells que en saben i segur que quedant-vos-hi més a prop ampliareu com no heu imaginat mai els vostres horitzons gustatius.

© eldimoni.com
Francesc Casas és metge, oncòleg radioterapeuta
i fins a l’actualitat ha escrit sis llibres,
tres de temàtica mèdica o d’història i els tres darrers d’assaig
Viure amb Càncer (2000);
Enòlegs, cuiners, amics. Converses d’un gastrònom aficionat (2003);
Noves converses amb enòlegs, cuiners, amics.
Vivències d’un gastrònom aficionat (abril 2004)
Editorial Viena