Fa tres anys un grup d’homes posaven un grapat de bombes, amagades en motxilles dins els vagons d’un grapat de trens de rodalies, plens de gent que, en aquella fatídica hora, anaven a la feina, a l’escola, a comprar o a fruir d’un matí a les portes de la primavera. Venien dels barris de Santa Eugenia, Atocha, El Pozo del Tío Raimundo i pobles del voltant de Madrid. Una darrera l’altra varen explotar escampant la mort.

Els que les varen posar buscaven provocar una massacre. Assoliren el seu propòsit. Cent noranta-una persones varen perdre la vida a les andanes de les estacions, a les ambulàncies camí dels hospitals, a les sales d’urgències, als quiròfans…

Un grapat de persones mai més varen contestar als seus mòbils que seguien sonant en el dantesc escenari de les explosions.

L’atemptat va ser una resposta brutal a la participació de l’exèrcit espanyol en l’invasió de Iraq. Una torna desmesurada, els grecs en dirien una revenja catalana, a la foto del trio de les Açores. Un intent de portar la cara més cruel de la guerra a un escenari europeu, Madrid, la capital d’un dels estats de la UE.

Els que vàrem sobreviure a l’atemptat, és a dir, la resta dels habitants de la península Ibèrica, ens vàrem quedar horroritzats per la magnitud d’aquest. Tristos i espantats. Esmaperduts i incrèduls, desolats. Més tard a aquest cúmul d’emocions i afegiríem la indignació per les insidioses explicacions, les mentides, del govern sobre la seva autoria.

Uns dies més tard, les xifres oficials de víctimes s’incrementaven en una persona més, cent noranta-dos. La policia envoltava i es preparava per assaltar el pis on uns quants membres del grup que havien posat les bombes s’amagaven. Tot d’una tot va explotar. A l’escala de l’edifici, un dels policies que participava en l’acció resultava mort. També morien els set membres del comando que estaven dins l’apartament.

Ningú sap exactament quanta gent a mort a l’Iraq des de que va començar la invasió de la coalició militar liderada pels Estats Units. Cada dia hi ha atemptats amb cotxes bomba, tirotetjos, enfrontaments entre faccions i amb els exèrcits ocupants, execucions extra i intrajudicials, revenges, mutilacions, pallisses, tortures, segrestos, violacions…

Ningú sap quants iraquians han mort fins a dia d’avui a Iraq, però sí que sabem quants soldats americans i de la coalició hi ha perdut la vida. Ningú sap quanta gent ha quedat ferida, quants nens orfes a resultes de la guerra… són iraquians.

Alguns diuen que les nostres víctimes són cent noranta-dos. Altres diuen que cent noranta-nou. Jo diria que són moltes més. Centenars de milers. Totes les que han mort a l’Iraq, a Anglaterra, a Palestina, a Nova York, al Líban i a qualsevol altre lloc del món…

… i que seguiran morint fins que les creences religioses, les idees polítiques, la riquesa, la nacionalitat i el color de la pell d’una persona no siguin més important que el color dels seus ulls.