La que no tenen els jutges. Un col·lectiu pretesament independent i lliure però a qui ningú no fiscalitza, gent sotmesa a totes les sevícies humanes gràcies al poder. Un poder omnívor. Escoltem a juristes, advocats i forenses que, explicant una tenebrosa punta al coixí intenten raonar i deduir una sentència miserable sobre l’anomenada La Manada. Cinc energúmenes que van violar a una dona durant una festa. Com en altres qüestions, es demostra com la llei és un territori tòxic governat per mentalitats malaltes -codi penal com un refugi manicomial. Sempre surt perdent la víctima: la dona. Si no fa allò que dicta la llei quan és violentada, és culpable. Denunciar als agressors culpabilitza, denunciar implica tornar-se a jugar la vida. La mort ronda a les víctimes. En aquest cas i un cop escoltada la generosa sentència del tribunal, resulta que hi ha una variable de la qual ningú no en parla: un violador és militar i, un altre, Guàrdia Civil. Això, potser no vol dir res, però estem en un estat que fa temps que defensa als uniformats com si fossin un col·lectiu desemparat i, per això, objecte del delicte d’odi. Es podria denunciar a la dona violada pel delicte d’odi? I no, no és surrealisme sinó crueltat. Tot entra dins del nou concepte de violència, menys la denúncia de qui ha estat arrossegada per la violència. L’estat defensa als seus pel damunt de qualsevol ètica i moral. Més endavant algun dels tres jutges en dirà bé perquè serà recompensat. La justícia s’empara en el sentit comú del cinisme masclista, religiós i inquisitorial. No defensa als ciutadans agredits sinó que procura, gràcies a la llei, que aquests, sobretot les dones, callin i aguantin. Al capdavall, les dones, pel fet d’existir, han d’entendre que la seva llibertat s’acaba allà on comença la de les bèsties; aquesta és la llei.

La vaga de les dones va ser un èxit i també un miratge perquè, la realitat, és d’una sordidesa aclaparadora. I la justícia, una fal·làcia quarteraria que abriven els novios de la muerte.

Retrobo, durant la foscor d’un esclatant dia de primavera a la Maria del Mar bonet i el clàssic Nosaltres les dones. Mentrestant i com una al·lèrgia infame, la justícia i la llei de l’horror, ufanosa i impassible, degota damunt dels nostres caps amb la precisió d’una pluja àcida.

Vergonya!