Curiosament -o més ben dit, normalment- sempre hi ha algun polític que et resulta antipàtic o simpàtic encara que tu combreguis o no amb les directrius generals o manera de fer del partit que representa i que no és el teu.

Tot i ser -encara que no del tot- un xic apolític, hi ha persones que a primera vista o la primera vegada que els veig o escolto em cauen simpàtics o em foten fàstic.

I aquest últim adjectiu és aplicable a Manuel Pizarro. Un professional de les finances que s’ha introduït -o l’han fet introduir- en el món de la política per fer el que fan els peluts vigilants de les cases: bordar a tothom que passa per fer-li por, defensar la propietat, però sempre lligat a la porta d’entrada, no fos cas que en mig de l’enrenou no volgués conèixer l’amo.

El gerent d’una empresa on treballava em deia un dia que li vaig mig discutir la missió d’una persona a qui havíem enviat a fer una feina un xic delicada, que sempre es necessitava una persona per fer les feines brutes o no del tot netes. «Cal que algú desbrossi el terreny», deia. Si la cosa anava bé, ja estava el problema solucionat, sinó sempre podies arranjar-ho davant de l’altre part fotent-li les culpes a l’emissari per la seva mala gestió. «I tu quedes» -em deia- «com tot un senyor».

En el meu escrit, el gerent és Rajoy i l’emissari, Pizarro. Un home que, ja amb la seva jugada amb l’OPA d’Endesa, va demostrar el seu anticatalanisme i que va intentar apaivagar dient que els accionistes de la companyia elèctrica haurien de fer-li un monument pels guanys que els hi va representar la pujada del preu de les accions. I ja amb la plusvàlua dels seus paperets a la butxaca i les milionàries indemnitzacions del seu finiquito, amb el carnet encara amb la tinta mullada, torna a sortir a la palestra com a número dos del PP per Madrid. I Rajoy li encarrega una feina concreta: mossegar, mossegar i mossegar. Amb el que no contava el cap del PP és que en un acarament amb Solbes, a Pizarro se li veiés -quan obria la boca per lladrar- els ullals de cartró pedra que intentaven dissimular la dentadura corcada i plena de càries. De moment, 1 a 0.

El gol per a la seva definitiva derrota li van marcar no fa pas molts dies en una reunió amb la FOEG de Girona. Content -segons ell- d’haver dit, entre altres bajanades, que els catalans sempre hem viscut de gorra, va haver d’abandonar la ciutat, no sé si avergonyit però sí amb la cua entre cames, fins al punt de que els dirigents -tant locals, provincials i regionals (no goso dir nacionals… ja m’enteneu oi?)- li piquessin la cresta i demanessin perdó als organitzadors de l’acte.

Hi trobeu alguna relació amb el que em deia un meu exgerent? Oi que sí?

Recordo desprès de l’OPA d’Endesa, una aparició de Pizarro a la televisió en la que va dir que ell es considerava aragonès de naixement i català d’adopció, pel fet d’haver nascut a Terol i treballat a Tarragona. No fotis tiu… em vas fer pensar per un moment que la definició de que són catalans els que neixen, viuen o treballen a Catalunya, i com tota regla, hauria de tenir una excepció.

I a les poques hores de la teva derrota política, com fan els toreros en dedicar la seva faena, jo -un català de a peu- et dic: Va por usted, señor Pizarro.

Dedicada a Manuel Pizarro (en conèixer el resultat de les votacions)

A Espanya hi ha dos Pizarros
amb l’astúcia per escut:
l’un extremeny de Trujillo,
a Terol l’altre nascut.
L’extremeny al segle setze
al poble inca massacrà
i com que amb la creu anava
tot li varen perdonar.
El manyo no porta espasa
ni punyal com l’extremeny
però, per aires de grandesa,
sembla que va perdre el seny
ja que amb un piló de quartos
Endesa va abandonar
per poder fer de polític
i l’olla gran remenar.

Deia que no era polític,
i que d’això anava peix,
però amb un carnet de dos dies
començà a fer-ne un gran feix
ja que en Rajoy d’un plumasso
a Gallardón va apartar
per veure de col·locar-hi
l’Anna Botella d’Aznar
i ja amb el nas dintre l’olla
li hauria vingut molt bé,
si pel març Rajoy guanyava,
ser ministre del PP
però no Ministre d’Indústria,
ja que llavors per collons
l’haguessin fet responsable
del gas i dels apagons.

Va venir fins a Girona
i no va quedar-se mut
dient-nos que a Catalunya
sempre de gorra hem viscut
intentant de fer-se el xulo
i acollonir al personal
però al final sortí per cames
per allò de no prendre mal
i ara que Rouco Varela
als bisbes torna a manar,
l’ego te absolvo i la butlla
Pizarro volia guanyar
per fer com ha fet fins ara,
es a dir, tocar la bossa
a la gent de Catalunya,
de Vallter fins a Tortosa.

I ara que fa poques hores
que el poble no els ha votat
caldrà que Rajoi i Acebes
tinguin més humilitat
i aconsellin a Pizarro
que com que no van guanyar
a Gas Natural o “la Caixa”
demani per treballar
que si bé ens va fer un despreci
no ens hem sentit despreciats,
som així els de nostra terra
no fem cas dels desgraciats.
No perquè gràcia no tinguin
sinó perquè ja ho van dir:
no fereix aquell que tira
si per odi erra el tir.

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de Can Gibert del Pla