Un amic m’explica el viatge que va fer aquest agost a Portugal amb el seu cotxe, del qual va treure previsorament, per travessar Espanya sense pendre mal, l’adhesiu blau amb el CAT i la corona d’estrelles europea amb què tapava la part de la matrícula europea amb la E d’Espanya que ens va endossar el Josemari Aznar desbocat de la segona legislatura mentre feia callar les tímides protestes catalanistes i les tèbies preguntes dels periodistes amb un taxatiu i menyspreador Yo no me fijo en las chapas!, donant a entendre que ell no podia perdre el temps amb xorrades identitàries com aquesta… al mateix temps que la deixava lligada i ben lligada, totalment blindada, cosa que donava a entendre l’enorme importància que en realitat atribuïa -perquè la tenen- a aquesta mena de xorrades identitàries… El neofalangista del mostatxo impossible pot ser curt, però no és imbècil, ni tan ingenu com els seus homòlegs autonomistes de CiU a qui algú del govern del PP havia promès -i ells s’ho havien cregut- que les xapes portarien un distintiu o altre regional, com passa a Alemanya, per exemple, que és un país federal i tot i així no es desintegra…

No hauria ni arribat a Saragossa que ja m’haurien rebentat les quatre rodes del cotxe i trencat els vidres…, em comenta l’amic, per justificar la seva decisió de treure, a contracor, l’adhesiu il·legal. És possible que tingui raó, sí: això (allò) és Espanya, la terra de l’uniforme borbònic, el regne de la intolerància envers la diferència: des de fa gairebé tres segles tots som iguals per decret-llei (encara que alguns espanyols són més iguals que altres, no cal dir-ho…), i no suporten bé els signes d’identitat que no siguin de la dnidentitat espanyola…

D’aquí a set anys, el 2014, en farà 300 justos d’aquella ensulsiada, que ens va deixar sense govern i sense drets nacionals, políticament dependents, nacionalment esborrats, econòmicament explotats i culturalment colonitzats. De les successives guerres entre germans, segons l’expressió espriuana, promogudes totes pels nostres germans de ponent (germans?, i quina seria la nostra mare?, i quina la nostra llengua materna?), sempre n’hem pagat la factura (i no parlem només de diners) els germans de llevant… I la dels períodes de pau, d’entreguerres, també. I bé: ¿fins quan ha de durar, aquesta barbaritat política, aquesta anomalia surrealista, aquesta acronia? Fins quan haurem d’aguantar aquesta criatura insuportable, cridanera, capritxosa, malacostumada, plena de vicis de nen consentit, que sempre ha fet allò que li ha donat la gana?

A Espanya li cal pedagogia, com diuen alguns polítics catalans, sí, però no pas d’un mestretites, sinó d’una Supernanny sense manies, justa però alhora ferma, intransigent, que no n’hi deixi passar ni una, que li faci veure que se li ha acabat imposar la seva voluntat capriciosa als que té al voltant seu, que ja no aconseguirà res més amb les seves rebequeries de nen mimat, que entengui que d’una vegada i per sempre ha deixat de ser el reiet de la mare…

A la pel·lícula d’en Richard Attenborough sobre Gandhi, amb en Ben Kingsley (Krishna Bhanji) de protagonista, hi ha una escena en què el Mahatma i els seus milers de seguidors, decidits a posar fi al monopoli de la sal per part dels anglesos, es presenten a les salines de Dharsana disposats a accedir a aquesta matèria primera, i a mesura que hi van arribant en fila, per ternes, els soldats els van pegant, al llarg d’un dia sencer, fins a cansar-se, literalment, d’estabornir-los a cops de bastó… Al final, quan el món s’assabenta per la premsa de la brutalitat dels anglesos, a aquests, posats en evidència i avergonyits, no els queda més remei que cedir.

Els catalans no tenim cap mahatma que ens empenyi o que ens obri pas (en teníem un, però fa poc va decidir marxar i deixar-nos sols; i tenim polítics que proposen oportunament –o oportunistament- referèndums d’autodeterminació per la màgica data del 2014, i d’altres disposats a liderar allò que la majoria vulgui fer…, però no són ben bé el mateix). Tanmateix podem disposar, el dia que vulguem, de la mateixa eina que va fer servir en Gandhi, i que ell va demostrar a bastament la tremenda força que té, i que se’n diu desobediència civil: ¿ens multarien a tots, les autoritats espanyoles, si decidíssim posar-nos tots alhora un adhesiu blau amb les lletres CAT a la matrícula, sobre la E espanyola?, ens tancarien a tots a la presó si féssim una nova edició del tancament de caixes?, ens obririen el cap a tots a cops de bastó si féssim una nova Revolta dels angelets de la terra (que va tenir la sal com a detonant, precisament)?, i si ens coléssim tots alhora a les autopistes?, i si féssim objecció fiscal?, i si decidíssim prescindir del castellà imposat a Catalunya?, o si deixéssim de comprar en els comerços que es neguen en rodó a fer servir el nostre idioma?, o si féssim boicot als productes no etiquetats també en català?, etc., etc.

I amb aquesta, no descuidar l’altra gran aliada de la causa dels hindús en el biopic del Mahatma Gandhi: la informació, la internacionalització del conflicte, la visualització als ulls del món de la injustícia que fa anys i panys que patim. Fins que la comunitat internacional (Espanya no ho farà pas mai, per les bones) ens doni la raó i puguem treure’ns de sobre el ruïnós, carregós, pesadíssim llast de l’Estat, i de passada l’estigma del seu nacionalisme obligatori.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]