La plaça Pere Calders de Can Gibert del Pla, és probablement la plaça del conte per excel·lència. No en va, pren el nom de l’insigne contiste català del segle passat. Ben mirat, l’existència de places als nostres barris i ciutats, podria haver acabat com la caputxeta que sucumbeix al llop ferotge de l’especulació immobiliària. Si encara n’hi ha, és només gràcies a les lluites veïnals i a la sensibilitat de determinades polítiques públiques, que han vetllat per conservar-les, mantenir-les i augmentar-les.

Gent gran, a les botxes; mainada amb els seus pares i mares, a l’espai infantil i, més enllà, adolescents vagarosos, ara que el curs defalleix i l’estiu encara no acaba de treure el cap. Aquest és el panorama que contemplo sovint tot passant per la plaça Pere Calders, i penso que, a vegades, els espais semblen dissenyats per classificar, per donar a cadascú la seva parcel·la. I, encara que només sigui per un moment, no puc evitar de reflexionar en aquesta separació generacional que vivim de forma molt marcada i en els beneficis d’afavorir la interrelació també entre generacions. Per això, m’agradaria que es dissenyessin espais públics amb l’objectiu de fer-ho possible. Però això són figues d’un altre paner…

Tornem a la plaça, a les places, allà on els contes són més reals que de ficció. Allà on les històries es transmeten oralment, en prosa, tot i que més d’una podria presumir de grans dosis de poesia. Com en els contes, els relats a les places es construeixen en espais breus de temps, però amb una gran intensitat narrativa. La gent s’hi troba, parla, el llenguatge és col·loquial i, sense massa consciència, s’està elaborant cultura. Aquella que prové del poble, de la vida de la gent. Aquella que després, també a les places, es transmet fins esdevenir tradició.

Quin gran invent aquest de les places!

Es podria pensar que ja no mantenen l’essència de l’àgora grega. No és cert. Llevat que, en general, no s’hi fa comerç, per la resta continuen essent espais on s’hi fa cultura i política. Només cal aturar-se un moment, asseure’s i parar l’orella o donar conversa. Veure-ho com, sense tardar gaire, obrireu un llibre ple de saviesa, d’aquella que deriva de la vida quotidiana, que acostuma a ser la més sàvia. Trobareu sense esforç arguments polítics profunds, no aquells missatges pseudopolítics propis de l’estratègia partidista, sinó els de la política de la gent, de les necessitats de les persones. La política real, vaja!

Però, ai las! Les places tenen també tot una altra característica de primera magnitud. Més enllà de l’estretor de la majoria de carrers i de la invasió del tràfic rodat de tots ells, les places són espais amplis i lliures del desassossec diari. Són per tant espais de pau, de repòs, de relació tranquil·la, de descompressió. Alhora però, són també els espais que permeten concentrar grans quantitats de persones. Per això són espais de festa, de disbauxa i de celebració col·lectiva del barri, del poble, dels veïns i veïnes de l’indret.

Un lloc comú on celebrar plegats. Però sovint, darrerament massa sovint, les places acullen també la indignació, la reivindicació, l’expressió social d’un malestar que comença essent individual, però que necessita manifestar-se públicament i de forma col·lectiva, per fer-se visible, per agafar forces, per fer palès que hi ha coses que volem, que exigim, que són drets als que no estem disposats a renunciar ni com a persones, ni com a poble.

Tot això, i més, són les nostres places. Hauríem de mostrar-nos agraïts amb elles, tractar-les un xic millor, fer el possible per no malmetre el seu mobiliari, per mantenir-les netes i polides, per retornar-los-hi un xic del que ens ofereixen gratuïtament. La resta, la farà –o no– l’ajuntament de torn.