Haig d’explicar quelcom de la meva passejada en el dia d’els catalans a Girona per Tots Sants. De bon matí, els meus passos varen encaminar-se cap a la pujada del pont de Pedra i rambles Verdaguer i Llibertat per tal de veure la Fira del dibuix i pintura. Molts expositors. Afluència correcte.

Tot seguit m’he encaminat cap el carrer dels Ciutadans, a on hi havia una altra fira, la del mineral i artesania… i després, arribar-me per Ballesteries, per plaça de Sant Feliu i Calderers, cap la plaça del mateix sant i carrer Pons Martí. Aquí he estat testimoni d’un fet que si no explico, rebento!

Hi havia dues dones parlant en castellà i una tercera, que igual era una expositora dels brocanters. S’acomiadaven, una amb la gràcia andalusa que la caracteritzava ha dit Adiós, quan ha estat barroerament i inadequadament rectificada: “Aquí es diu adéu, no adiós”! La dona s’ho ha agafat malament, esgrimint que “si no fuera por los andaluces y extremeños qué seria de Catalunya?” Ja uns passos lluny de la paradeta de l’antiquari he volgut fer recolzament a la dona rectificada. M’ha explicat que encara que nascuda a Andalusia, casada amb un recalcitrant catalanista, estima el seu terruño, com aquest país… i que “estamos en España”. Ah, carai!, jo també ho dic, i penso igual però no tothom. Ho respecto, li he assegurat. I m’ha sortit la frase de l’encapçalament de la crònica: “Señora, del nacional-catolicismo hemos pasado al nacional-catalanismo”. Hem parlat de referèndums, afegint jo que “d’una puta vegada” desitjo es faci, i si no surt la majoria que esperen els de l’adéu, que callin… encara que la dona no hi estava massa d’acord amb això.

M’he dirigit llavors cap a la plaça del Vi. He entrat a la Sala Ferran Agulló, que està situada a la casa que fa xamfrà amb el carrer Nou del Teatre. M’ha entusiasmat tot el que s’hi pot veure, en homenatge als defensors de Girona durant l’època napoleònica, dels setges de 1808-1809.

He parlat amb el seu propietari, un bon jan de l’Empordà, que té el local obert en tres ocasions a l’any, tot per amor a l’art, només en homenatge a aquells gironins o no, però defensors dels dits setges. Li dic: “Al General Álvarez de Castro el tenen ara per un sanguinari, com a un altre general del meu i seu record, que encara que ambdós no estiguin de moda, estan vigents”. Hem estat d’acord, però jo encara he fet esment del que es llegeix en lletres daurades a les portes de vidre del centre, primer en català i dessota en castellà. Li he dit: “No és igual que a la gare de Perpinyà (el centre del món, segons el meu estimat Dalí), en que els indicadors són primer en francès, i dessota en català. M’ha contestat que ell és condescendent i… una forta encaixada.

Havia de fer una visita al parc de la Devesa, a les atraccions firals. M’he tret de la butxaca el programa de mà de les Fires d’enguany, tot llegint: “Cada any es fa més evident la presència de la llengua catalana en la zona de les atraccions. Més enllà de la retolació, les atraccions de Girona també són les primeres del país d’oferir un fil musical amb cançons en català”. Sóc jo que afegeixo: per collons!… ah!, però hi ha el nou eslògan de l’Ajuntament de Conveniència, ara Girona no enamora, ara emociona.

Segurament els que han donat l’ordre lingüista no han estat mai a on des de fa un any -al carrer del Pruner de la Font de la Pólvora- descansa, al terra, l’antic rètol d’uns gitanets portuguesos castañas, ara, obligatòriament castanyes.

Quim Torra i Roura és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’eldimoni.com