Escric aquesta reflexió personal envers la vellesa per compartir amb vosaltres la meva experiència, més o menys directa, amb la gent gran i la tristesa que he sentit davant d’alguns fets.

En primer lloc, vaig haver d’assistir al deteriorament d’una amiga meva, bastant més gran que jo, una àvia de 87 anys. Era una veïna. Un dia, els seus familiars van decidir que anés a viure a una llar d’ancians, tot i que ella no volia anar-hi! Estava en plenes facultats mentals i només minvava la seva capacitat per fer-se el menjar, per anar a comprar i netejar la casa…

Forçada a marxar de casa seva…, sovint em pregunto si va ser aquesta la solució més fàcil per als familiars… Potser haguessin pogut trobar una dama de companyia per a ella o un jove estudiant que busqués una feina o una persona a l’atur, una persona, en definitiva, que estigués amb ella, ajudant-la en allò que la limitava i deixant-la fruir de la seva casa, testimoni de la seva vida.

Jo anava a veure-la a la residència on va acabar els seus dies, i vaig ser testimoni del seu patiment i de l’abandonament total que, com a persona, va experimentar fins arribar-li la mort.

Aquesta experiència em va marcar molt i em vaig prometre a mi mateixa que escriuria un article en memòria de la meva estimada amiga i veïna. Estigui on estigui, aquest escrit el dedico a ella i a tot el que em va explicar -de manera totalment confidencial-, de la vivència de la seva pròpia vellesa…

D’altra banda, ja fa un temps, vaig llegir, a la premsa de la meva ciutat, el suïcidi d’una persona gran que vivia en una residència de luxe per a la tercera edat. Es va explicar que la soledat i l’abandonament familiar, l’havien dut a una depressió, i que la depressió l’havia empès a treure’s la vida…

En tercer lloc, aquest article neix, també, gràcies a tots els avis que conec, que en són molts, i m’expliquen com és, per ells, el fet d’envellir, com es senten tractats pels seus familiars i com es senten tractats per la societat en la que vivim tots plegats.

Sé que hi ha altres visions i altres creences, altres maneres de veure, viure i enfocar la vellesa. La que jo descric és el resultat de com jo he viscut tot allò que la gent gran que he conegut i conec m’han explicat, com jo ho veig i entenc, i la meva intenció és fer un crit a la societat per tenir més en compte als nostres avis.

M’he adonat i vull compartir amb tots vosaltres que… si la persona que envelleix va perdent interès per l’activitat individual i per la interacció social, i es tanca en els seus propis problemes refugiant-se en el passat… acaba vivint una automutilació que l’aïllarà, gradualment, del món que l’envolta, amb una sèrie de repercussions negatives tant per la salut com per la seva felicitat.

I nosaltres?, els que encara no hem arribat a la vellesa…?, què fem realment mentrestant? com ens relacionem amb la gent gran del nostre entorn? Els escoltem com cal? Tenim pressa quan els anem a veure? Què veiem quan els mirem?, malaltia, dependència, soledat, tristesa, arrugues…? Què sentim? Impaciència, fàstic, pena, rebuig, ràbia, por de ser com ells quan ens toqui a nosaltres tenir la seva edat….?. Què pensem d’ells? “és un pobre vell”, “no parla amb coherència”, “un torrenassos”, “tot ho perd perquè no hi para atenció”, “és un cascarràbies“, “tot tan se li’n dona”…

Sí, és possible, que, jo mateixa pensi, mirant una persona gran, que hi ha una pedra on abans hi havia un cor… Una pedra, sí, potser sí, però, encara conserva l’olor i la calor d’un jove… Mira’l bé, i veuràs, en els seus ulls, aquest jove dins d’un cos envellit. Fixa’t, sí, en la seva mirada incerta i perduda. Què està pensant?, què està recordant?… Què està revivint?, què veu quan mira a través de la finestra i queda bocabadat enlairant els ulls cap el cel? Recorda la seva infantesa? La joventut? El dolor? Injustícies? La família? Els Amics perduts? O potser, alegries, conquestes, festes, viatges, secrets íntims…

És ben possible que ell, mirant a través de la finestra, es retregui no haver-se adonat de com el temps ha anat passant de pressa, molt de pressa i no haver fet, potser, res de tot allò que havia escrit en la seva llista de: “Quan jo sigui gran, hauré fet…” Creu, potser, que ara ja és massa tard? Té temes pendents que pensa que ja no pot resoldre?

A, tu, estimat avi

Què és el que encara voldries fer?, Quines decisions vols prendre? Quins són els sentiments i emocions que encara et queden per dir? A quins amics has perdut per malentesos i voldries perdonar o que et perdonessis? Amb qui et falta ser més sincer? Al llarg de tots aquests anys viscuts, has après molt de la vida… Però recordes que la felicitat és una opció? Saps, que ara, a la teva edat, lliurement, pots, triar conscientment, allò que desitges fer des de la ment, el cos i l’emoció? Que comparteixis el teu bagatge, la teva experiència, el que has viscut, allò que encara vols fer… a mi m’anima i m’ensenya, em permet no badar i m’empeny a aprofitar les oportunitats que m’ofereix la vida. M’ajuda a tenir una altra visió de l’existència més clara i més intensa, més conscient… Així, quan jo sigui com tu, podré dir que he viscut com he volgut gràcies a les experiències que m’heu explicat les persones grans, vosaltres que teniu molt a dir a una societat , la nostra, on sovint no ens adonem que, tots, anem envellint.