Com el Far West no hi ha res, cantava la Trinca. El nou trenet turístic que circula pels carrers de Girona i que substitueix després de molts anys el famós Gerió (1994-2012) és un comboi d’estètica farwestiana: pels colors, per la forma i pel nom (Girona, city tour).

No em sé imaginar un escenari en què algú al Pont de Pedra canicular s’exclami d’aquesta guisa: “Oh, yeah! Oh, my god! The city tour Girona train in action!” Tan malament em semblava un trenet que dugués el nom d’una llegenda tavernària (i encara tavernària de ben entrada la nit) tipus “Gerió, el monstre de tres caps”, com que ara en dugui un de tan insípid, neutre i mancat de gràcia com Girona, city tour. Amb major o menor fortuna pel nom o pel text de la megafonia, el trenet Gerió ha fet història a la ciutat. La mainada distingia entre “en Gerió” i “en Ramonet”, per exemple, i això donava una salsa i feia una certa gràcia.

Com en dirà el geni de la infància del trenet turístic? El tren de xocolata? El mini-AVE? El pàjaru? No és obligatori posar-li un nom però potser estaria bé que de cara al nou curs les escoles de Girona decidissin un nom popular per al trenet. Sr. Alcalde: aquí queda escrita la proposta. Mentrestant, i si es vol fins al dia que s’aconsegueixi el referèndum pel dret a decidir pels altaveus del comboi podria anar sonant la memorable cançó de la Trinca: “Diu, que hi ha una tribu d’indis/ a l’oest americà/ que té alguna retirada/ amb el poble català./ No hi ha tribu més ufana/ sota la capa del sol/ són i seran gent apatxe/ tant si es vol com si no es vol (…) La lletra és d’una actualitat sorprenent: “Però a la mort del general / el del “sellos” de correus/ ho deixà tan ben lligat/ que manen els seus hereus (…) Per poder-ho canviar tot/ però que tot seguís igual/ van muntar unes eleccions/ per distreure el personal (…) I per asserenar els ànims / d’aquest poble tan tossut/ es firmà un tractat de pau/ que li diuen l’estatut./ Però com sempre passa al cine/ a l’hora de la veritat / els tractats amb rostres pàl·lids/ sempre són paper mullat.”

La lletra es podria oferir en català, castellà, anglès, francès, alemany, holandès, italià, rus i hebreu, amb petites anotacions marginals que aclarissin el context i la partitura per si algun passatger amb coneixements musicals la vol cantar. El conductor i el personal podrien anar vestits d’indis; el conductor, de “Toro assegut”, per descomptat, i el cobrador de “Ploma roja”, en homenatge al genuí Pluma de Girona i a les seves inoblidables gestes (l’ocultació del Pont del Dimoni, la pèrdua de subvenció pel pàrquing de la frontissa de Santa Eugènia de Ter, el negoci del xalet Tarrús, l’esmicolament del trencadís de la Xargay a la Rodona, la pèssima gestió de l’arribada del TGV al barri de Sant Narcís, etc.). Inoblidable. Com Billy the Kid (cat). [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’INS de Santa Eugènia de Ter

i coautor del llibre, entre altres, IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines