Aquest matí havia de fer algunes gestions i he aprofitat per anar a fer el cafè al Centre cívic de Sant Narcís. M’agrada molt anar-hi, passejar per aquells varals, fer petar la xerrada amb persones conegudes. En definitiva, tastar i gaudir la vida de poble. Possiblement sigui una experiència que, qui hi viu immers, no aprecia en tota la seva magnitud. Qui com jo, en canvi, només de tant en tant respira aquesta flaire de poble, ho troba un espectacle gratificant.

La cafeteria és un formiguer de gent que va i bé, mentre d’altres assaboreixen amb calma un bon cafè, un suculent entrepà o una conversa distesa amb les companyes o companys de taula. Punt de trobada. Espai de convivència. Una senyora gran s’apressa perquè deu arribar tard a algun dels molts cursos o tallers que s’hi fan. Un senyor que llegeix una revista del cor. Qui té el temps just per esmorzar i qui no té cap pressa. Hi conflueixen aquells que han sortit de la missa del matí i aquells que no han trepitjat mai una església. Una noia, amb el vel islàmic, em dona un lleu cop sense adonar-se’n i em demana disculpes amb amabilitat. Anàvem al mateix lloc, però ella arriba primer. A fora un grupet xerra animosament. Joves i menys joves. Homes i dones. Les converses i les llengües s’entrellacen amb naturalitat.

Diversitat, en bon veïnatge

Mentre aboco el sucre al cafè, penso que aquest centre, aquestes places i carrers, són un poble i també un país. Perquè el país és això. Sempre ha estat això. Una enorme diversitat, en bon veïnatge, que teixeix una comunitat. Sense massa complicacions. Sembla senzill i no ho és. Ja ho sé. Però aquí això és una realitat, es palpa, s’experimenta, es… respira. El país mai és dels uns o dels altres. El país som nosaltres, totes i tots. Cadascú amb la seva història, la seva llengua, la seva procedència, el seu viatge vital i les seves relacions. Tothom té alguna cosa per aportar, molt per donar i molt a rebre. Les dificultats i els dolors, que ens igualen i ens esperonen a la solidaritat, a la comprensió i a l’ajuda recíproca. Les joies que compartim amb amics, familiars i amics. Els afanys de cada dia, que traginem mentre caminem, treballem, parlem o… prenem un cafè.

Tothom protagonista

Cadascú peça d’un mosaic, que només serà bonic si no n’hi manca cap. No es pot construir un país que no sigui un poble, una comunitat. Els temps són difícils, tots ho sabem. Per això, crec que convé deixar de mirar, de tant en tant, telenotícies i diaris, i passejar pels carrerons de barris i pobles. Mirar als ulls a la gent. Trobar-se. Aturar-se. Flairar com la gent conviu, com la diversitat s’aplega i fa festa o plora, tan se val. Hi ha dies de tot. Desintoxicar-se de tanta amargor televisada i omplir els pulmons, els pensaments i l’esperit dels bons aires que la proximitat, l’arrelament i la vida que interactua constantment entre les persones ens aporta. Ho recomano. Per cert, a més, el cafè és molt bo…