I. Mn. Joan Valls em va demanar si volia fer la presentació del llibre Parròquia de Santa Eugènia de Ter (1981-2006). Records i vivències, avui que celebrem la Festa de Santa Eugènia, la nostra patrona, a més de la Festa Nacional de Catalunya, i justament avui, el dia que fem el comiat de Mn. Joan i donem la benvinguda a Mn. Emili Marcos. Amb molt de gust ho faig, i heus ací el que he escrit per a aquesta presentació.

II. Un llibre es presenta, entre altres coses, per fer venir ganes de llegir-lo. Per a això, però, crec que no caldria fer cap presentació. Tots els que som aquí estic segur que el llegireu amb ganes, senzillament perquè, encara que no hi hagueu participat directament en la seva elaboració, us hi sentireu reflectits en el seu contingut. Segur que us agradarà, senzillament perquè parla de nosaltres, de les dones i dels homes, més grans o més joves, dels nens i de les nenes, dels barris de Santa Eugènia i de Can Gibert del Pla, del poble de Santa Eugènia de Ter, que ens apleguem a l’entorn de la parròquia.

	Mn. Joan Valls s’adreça a la comunitat cristiana de Santa Eugènia, a la seva dreta Mn. Emili Marcos, el nou rector

En una presentació d’un llibre també se sol parlar de qui l’ha escrit, del seu autor o de la seva autora. Això tampoc no ho puc fer, en sentit estricte, en aquesta presentació, perquè no l’ha escrit pròpiament ningú en concret, no té un autor o una autora, o uns autors determinats. Tot i això, tampoc no podem dir que sigui un llibre anònim, d’autor desconegut. L’hem escrit -directament o indirectament- tots nosaltres, la Comunitat Cristiana de Santa Eugènia, el Poble de Déu que viu en els nostres barris.

Això em dóna peu a parlar de nosaltres, de la Comunitat Cristiana de la Parròquia de Santa Eugènia que al cap i a la fi és l’autora -som els autors- d’aquest llibre que ara us presento.

En la introducció del llibre es diu que qualsevol col·lectivitat -una simple suma d’individus- no és una comunitat. Un col·lectiu, per ser comunitat, necessita que estigui format per persones, no per individus. El primer vincle que crea comunitat entre les persones d’una col·lectivitat és l’amor. Un col·lectiu passa a ser comunitat en el moment que algú comença a interessar-se realment per l’altre. Per ser una comunitat, un grup d’individus s’han d’estimar i sentir-se units perquè tenen un objectiu comú, perquè persegueixen una mateixa finalitat, i saben que l’assoliran millor si s’ajuden els uns als altres.

Igualment podem dir que una simple suma de cristians no és, necessàriament, una comunitat cristiana. El primer vincle que crea comunitat entre un grup de persones que es confessen cristianes també és l’amor. Un grup de cristians comença a ser una comunitat cristiana en el moment que s’interessen realment els uns pels altres, en el moment que s’estimen i s’adonen que tenen quelcom que els uneix, una missió comuna: seguir Jesús i estendre el seu Regne.

Això és el que formem nosaltres: una comunitat de persones, d’homes i dones, que ens estimem i ens ajudem a ser fidels a Jesús i a la seva missió.

D’alguna manera, això queda reflectit en la fotografia que il·lustra la portada del llibre. És una fotografia feta des de dalt d’algun dels blocs de pisos que envolten la plaça de Santa Eugènia, coneguda popularment com la plaça del Barco. En ella s’hi veu una gran quantitat de gent, però no una massa dispersa, formada per persones aïllades, que cadascuna va a la seva, sense que l’importi res del que passa a l’altra gent. No. En la fotografia hi ha molta gent, de totes les edats, que s’han unit amb una finalitat concreta: dibuixar amb persones el número 25 -els anys que fa que s’ha reprès la presència de la parròquia en els nostres barris. Això pot ser un símbol de la nostra comunitat: un grup de persones de totes les edats, molt diferents unes de les altres, però unides per una finalitat molt concreta: dibuixar, marcar sobre les places i els carrers dels nostres barris els valors del Regne de Déu, deixar-hi l’empremta de Jesús: la justícia, l’amor, la solidaritat, el respecte per les diferències…

Però també podem dir -tal com també s’explica en la introducció del llibre- que, al revés, per ser cristiana, qualsevol persona que vulgui ser-ho i viure com a tal necessita una comunitat cristiana -no podem ser cristians i cristianes en solitari-, de la mateixa manera que, per ser persona, qualsevol individu necessita una comunitat, una comunitat humana, una comunitat de persones -no som plenament persones si vivim aïllats de tothom-. Efectivament la comunitat -sigui una comunitat cristiana o qualsevol altra comunitat- dóna als que la formen la possibilitat de ser i de desenvolupar-se com a persones, ja que gràcies a la comunitat els que la formen poden experimentar una sèrie d’actes que els fan ser cada vegada més persones, i que, si són cristians, també els fan ser cada vegada més cristians.

A la introducció del llibre es parla d’Emmanuel Mounier, un filòsof francès, el qual descriu aquests actes, cinc en total, que ens ajuden a ser més persones, de la següent manera:

• Sortir de si mateix. La presència dels altres en una comunitat ens dóna l’oportunitat de deixar d’estar centrats en nosaltres mateixos per centrar la nostra atenció en els altres.
• Comprendre l’altre, és a dir, acollir-lo, amb tot allò que té de singular i de propi.
• Prendre sobre si. No només comprendre l’altre i acollir-lo, sinó, a més, assumir el seu destí, la seva pena, la seva alegria.
• Donar. La força viva de l’impuls personal -allò que ens fa ser més persones- és la generositat i la gratitud, és a dir, en última instància, la capacitat de donar sense mesura i sense esperar res a canvi.
• Ser fidel. L’amor, l’amistat, només són perfectes -o ho són més– en la continuïtat, en la fidelitat: l’amor, com més fidel és, més perfecte és.

Tots aquests actes -sortir de si mateix per comprendre l’altre, assumir les seves penes i les seves alegries, donar sense esperar devolució i ser fidel- són actes que la persona pot exercir d’una manera privilegiada en una comunitat de persones i que contribueixen, sens dubte, a que pugui ser més persona.

I això és, segurament, el que hem trobat les cristianes i els cristians de la comunitat parroquial de Santa Eugènia de Ter. Per això ens hi sentim tan bé, per això ens hi trobem tan a gust: perquè hi hem trobat la comunitat que necessitem per ser el que som, perquè ens ha donat l’oportunitat d’exercir, de posar en pràctica, gairebé sense adonar-nos-en, aquests actes que ens ajuden a ser i a viure com a persones i com a cristians i cristianes: sortir de nosaltres mateixos i comprendre i acollir els altres, tot assumint les seves penes i les seves alegries, donar als altres sense esperar res a canvi i estimar i estimar-nos amb fidelitat.

Tot això, d’alguna manera, ho trobareu reflectit en aquest llibre, en forma de parlaments, de plans pastorals, de pregàries, de records, de vivències… És un llibre escrit, directament o indirectament, tal com us deia, per tota la comunitat cristiana de Santa Eugènia de Ter, per tots nosaltres. Alguns dels escrits tenen nom, altres nom i cognoms, altres ni una cosa ni l’altra, són anònims. Però tots són vius, perquè traspuen la vida -els records, les vivències– dels que els han escrit.

III. El llibre està estructurat en set capítols, amb un pròleg i un epíleg. A mode de pròleg, que encapçala tot el llibre, hi trobareu la Pregària a Maria Auxiliadora de tots els homes i dones del món, la imatge de la qual -una talla de fusta de l’escultor Jordi Pous- presideix la capella de la nova parròquia.

En el primer capítol s’hi descriuen els inicis de la represa de la parròquia en els barris de Santa Eugènia i Can Gibert del Pla, l’any 1981, quan els salesians se’n feren càrrec a petició del bisbe Mn. Jaume Camprodon. Són els records i les vivències que d’aquella època conserva el que en fou el primer rector, després de la represa, Mn. Àngel Pinto.

En el segon capítol es parla de tres dels trets d’identitat de la parròquia, d’allò que la identifica i, en certa manera, la singularitza: el primer es refereix als Plans Parroquials Pastorals que articulen tota l’acció pastoral de la parròquia, bo i fixant els objectius prioritaris i les accions previstes per a assolir-los, des de l’any 1994 en què es va aprovar el Pla Pastoral Parroquial fins a l’actualitat. En tots aquests Plans Pastorals, en un llenguatge potser poc planer algunes vegades, i més directe altres, s’hi traspua la sensibilitat per als més pobres i més desafavorits, especialment per als infants i joves, un dels trets més característics de la nostra comunitat. El segon fa referència a l’acolliment que s’ha intentat fer, des de sempre, dels nous gironins, forma singular de designar positivament la gran quantitat de persones, homes i dones, d’altres països i d’altres cultures i d’altres religions, que han vingut a viure en els nostres barris. I, en tercer lloc, es fa una referència als Moviments diocesans d’Acció Catòlica, com ara la JOC i el MIJAC, a més dels Professionals Cristians, als quals sempre ha estat oberta la nostra parròquia.

El tercer capítol està dedicat íntegrament al Centre Infantil i Juvenil Parroquial Santa Eugènia (CIJP), que ha esdevingut una de les obres més emblemàtiques de la nostra parròquia, al servei dels infants i joves més desafavorits dels nostres barris, tot seguint la pedagogia pròpia de Sant Joan Bosco.

En el capítol quart s’hi recullen documents relacionats amb tres de les festes més significatives d’aquests 25 anys: la de la benedicció de la primera pedra del nou temple parroquial, la de la consagració de la nova església, i la de la celebració dels 25 anys de la nova presència en els nostres barris de la parròquia de Santa Eugènia.

El capítol cinquè està dedicat a la figura de Mn. Agustí, un salesià entranyable que de forma callada i pacient ha estat molts anys entre nosaltres i ha deixat una forta empremta en tots aquells que el vam conèixer.

En el capítol sisè hi trobareu la descripció de tots els serveis i grups que, a l’empara de la parròquia, s’esforcen a estendre el Regne de Déu i ser testimonis de Jesús entre els homes i dones dels nostres barris.

Finalment, en el capítol setè, hi trobareu les vivències i els records d’una bona colla d’homes i dones, de totes les edats, que han volgut explicar el seu testimoni i han volgut compartir què ha significat per a ells la parròquia de Santa Eugènia de Ter.

Clou aquest llibre, en forma d’epíleg, un breu, però ple de significat, poema del bisbe Pere Casaldàliga. És tant breu, que no em puc estar d’avançar-vos-en la lectura. Diu així:

El Regne uneix.
L’Església divideix
quan no coincideix amb el Regne.

IV. Com podeu veure, es tracta d’un llibre sense gaires pretensions. Només hem volgut recollir un bon grapat de vivències i records, com a testimoni de la fe que ens uneix, i del compromís que ens ocupa, als que formem aquesta petita, però plena de vida, comunitat cristiana de Santa Eugènia de Ter.

Llegint aquest llibre (format per escrits senzills, sincers, espontanis…) s’entén més el que es diu en la introducció, i que jo us recordava al començament d’aquesta presentació: que una comunitat, per ser-ho de veritat, ha d’estar formada per persones que s’estimen, que es troben bé juntes, que s’enyoren quan fa temps que no es veuen, que se senten acollides, volgudes, valorades, respectades… Això demostra que, de veritat, formem una comunitat: una comunitat cristiana, petita però plena de vida, que vol seguir Jesús i estendre el seu Regne.

Llegiu aquest llibre amb admiració i respecte. És la vida mateixa de la nostra comunitat.

Pere Pujolàs i Maset és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament de Pedagogia de la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic