Al parc del migdia, els gavians argentats es menjaven els carpins, que són uns peixets introduïts per les ecològiques autoritats gironines al llac artificial per tal que es mengin les larves de mosques i mosquits. Sense carpins, els mosquits se la campaven i els habitants de les torres Martorell, i els visitants ocasionals, rascaven i rascaven. Per protegir els carpins, s’hi van plantar nenúfars. Els gavians no veien els peixos que així es podien menjar els futurs mosquits i els veïns no rascaven. Però els ànecs collverds, coneixedors dels cucs que s’amaguen als nenúfars, van destrossar les plantes, i van deixar descoberts els carpins que foren presa fàcil dels gavians; com que ningú no es menjava les larves d’insectes, els veïns rascaven i rascaven. Ara, es veu que es posaran unes xarxes metàl·liques per protegir els nenúfars que amaguen els carpins dels gavians perquè els peixos liquidin els embrions de mosquit i els veïns no hagin de rascar-se tant.

A les Hortes de Santa Eugènia de Ter, en canvi, els amos dels gossos es pensen que com que allò és natural poden deixar els presents anals dels seus quissos al mateix lloc on els cans tenen a bé defecar. Alguns camins més propers als pisos són tant un fàstic que només es pot avançar amb els dos ulls mirant el terra i fent saltirons.

Els coloms abunden quasi tant com els gats a Girona per l’obstinada ignorància d’alguns ciutadans que immersos en un atac d’amor als animals els peixen arreu com si els hi anés la vida. Els gats que la mà humana alimenta es tornen mandrosos, no rategen i amb prou feines espanten les seves presumptes i nocives víctimes. El colom urbà és un despropòsit d’animal: duu paràsits, embruta façanes, parterres i cotxes i colonitza espais oberts i alts fins a convertir-los en fastigoses comunes. Com a contrapartida, parrupa i es fa el simpàtic amb nens i avis.

La literatura -que és en un 90% l’escriptura del qui es pot permetre el luxe de mirar com mengen els coloms mentre els altres treballem- i la premsa, que de vegades no sap què dir, han tractat amb excessiva bondat coloms, gavians, gats i amos de gossos. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines