Escric aquestes notes mentre el president José Montilla i Manuel Chaves, no recordo quin càrrec té ara mateix (vicepresident?), s’adrecen a la població catalana. És un exercici de cinisme estricte, impol·lut. Parlen de desenvolupar l’Estatut (sic), expliquen que s’han de fer traspassos i que l’Estatut s’ha de desenvolupar -volen tancar l’esquerda oberta pel Tribunal Constitucional (?)-. Em semblen uns dirigents d’un exo-planeta. Tinc la sensació que són gent que sobreviu en un hemisferi que no és el meu. És trist, és, fins i tot, llastimós veure al president de la Generalitat capcot, servil i rendit enfront la força de la vida catalana, fa pena veure a un home doblegat per l’empenta dels esdeveniments, sap greu constatar que no té sang a les venes, que no és capaç de donar un cop de puny a la taula -la seva carrera política es resumeix en els resultats de les eleccions-. Xerren i s’expliquen i, com sempre, la roda de premsa és mediocre -fa temps que no hi ha periodistes de mena, els periodistes viuen encatauats a les redaccions i des d’allà fan titulars i confegeixen notícies, mentrestant, envien als becaris a fer les preguntes.

Avui, trobo a faltar la manera clàssica de fer periodisme, l’estil que em va ensenyar Ramon Barnils. Parlo del periodisme essencial, independent, informat i insubornable. És trist veure com el periodisme s’ha convertit en una simple caixa de ressonància de qui parla. No hi ni crítica ni tampoc una mínima mirada que qüestioni el món i la vida. Cadascú obeeix els dictats de la seva empresa, tothom es guarda les preguntes importants, ningú no sobrepassa la línia roja que li ha marcat l’amo. No es fan preguntes que qüestionin res, sinó que els periodistes donen el peu perquè els polítics col·loquin el seu discurs, després ho recullen i en fan titulars. Sigui com sigui, vivim una època sense periodistes, ens hem acostumat a empassar-nos els discursos oficials, tenim un pap de grans proporcions. Malgrat tot, però, la societat catalana continua estant viva; des que es va morir Franco que els principals partits polítics han intentat desactivar-la tot venent la brama que, gràcies als partits, és millor que la societat estigui callada.

La multitudinària manifestació a Barcelona va demostrar que la societat anava al davant dels polítics, que els catalans n’estan farts del mal govern.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com