Agafo prestat el títol de la pel·li d’Agustín Díaz Yanes guanyadora de vuit Premis Goya ara fa vint anys. Recordes el final? La sogra de Glòria, la protagonista de la història representada per l’actriu Victoria Abril, liquida l’hipoteca amb els diners que li presta una seva amiga rica abans de deixar el gas obert i suïcidar-se amb el seu fill deixant una nota a la seva jove demanant-li que es tregui el graduat escolar i que miri de ser feliç. Només vint anys després, aquesta gran pel·lícula està tan oblidada com les dones pobres i desgraciades, oprimides i explotades, que retrata. Per això la recordo de tant en tant evocant la necessitat de no perdre la memòria històrica, de no oblidar d’on venim…

Antònia Adroher, una altra dona oblidada

Tal dia com un 21 d’octubre, de 1936 -ara fa 79 anys-, Antònia Adroher (1913-2007), mestra militant del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), era nomenada regidora de Cultura de l’Ajuntament de Girona i es convertia en la primera dona regidora a la capital de l’Onyar. Fora dels testimonis muts de la Biblioteca de Taialà (2008) i d’un vial migcarrer entre els dedicats a Santiago Rusiñol i Francesc Artau, a la frontissa del barri de Sant Narcís amb l’antic veïnat eugenienc de la Rodona, aquesta educadora revolucionària ha passat a les pàgines de la història oblidada. Oblidada i manipulada. Una consulta a la pàgina que informa sobre la biblioteca que porta el seu nom ens diu «en memòria de l’educadora i primera dona regidora de l’Ajuntament de Girona, que, a més, va ser responsable d’una intensa tasca en la lluita contra l’analfabetisme, la millora de les condicions escolars i la renovació pedagògica.»

Suau suau. Enlloc les referències a la seva activitat política, sindical i de lluita antifeixista. Ara fa 15 anys, vaig tenir l’honor de compartir el Premi Mestres 68 acompanyant-la i -afortunadament- ens queda la paraula, després del llibre de la veïna Puri Molina –Antonia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència (2003)-; les lliçons republicanes de l’amic Mon Marquès; alguna entrevista anterior dels mestres Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria en L’Avenç (núm. 32, novembre de 1980), Antònia Adroher, una gironina del POUM; la informació i els articles a eldimoni.com i poqueta cosa més. Enmig de tanta modernitat, les nostres autoritats locals, acadèmiques i publicistes en el tema cultural han perdut una oportunitat més de -en el marc del 80 aniversari de la creació del POUM- recordar com es mereix Antònia Adroher Pascual.

Un parell d’interrogants finals

Quin inconvenient hi ha en anomenar l’Escola d’adults de Girona Antònia Adroher i Pascual o l’Institut de Santa Eugènia Jordi Vilamitjana i Pujol? No estaríem recuperant la memòria històrica i eradicant l’analfabetisme polític? A qui interessa l’oblit i la ignorància? Són només exemples. Grans exemples. Res més…