Voldria començar aquest article vindicant com a títol més adequat de l’escultura de Torres Monsó que hi ha davant de Can Ninetes de Santa Eugènia de Ter, el nom que va sorgir espontàniament del seu entorn més proper mentre l’estava fent –La Mamaroca– enfront tant del nom més neutre i convencional –Nu¹– com del que li va posar posteriorment l’empresari que va comprar-li l’obra –La ben plantada-, que com és sabut respon al títol d’una narració emblemàtica d’Eugeni d’Ors en què presenta un determinat tipus ideal de dona catalana.

Els motius d’aquesta vindicació són diversos. Per una banda, hi ha un factor diguem-ne ètic. Hi ha qui es pensa que la propietat dóna dret a tot, fins i tot al dret d’anomenar, d’ajustar el món d’altri als propis designis i interessos. En aquest cas, la nova denominació triada pel comprador possiblement pretenia donar un to elegant i culturalista -noucentista i burgès- a una escultura que era justament l’antítesi d’aquests valors. Es volia civilitzar una expressió plàstica que més aviat suggeria sensualitat, vitalisme i força primigènia; com si es pretengués posar uns sostenidors simbòlics a uns pits orgullosament lliures i magnificents.

I, per una altra banda, crec que cal recuperar el nom original per respecte a la trajectòria de l’autor. Ja que, amb aquesta obra i amb altres de la mateixa època o fins i tot anteriors, el que estava intentant en Torres era precisament escapar-se de l’imaginari d’arrel noucentista que havia impregnat la seva producció dels anys quaranta sota l’influx dels Maillol, Monjo i Clarà. En efecte, sobretot després de la seva estada a París, becat per l’Institut Francès de Barcelona, el nostre home va prendre consciència que el neoclassicisme autàrquic de l’Espanya de la postguerra era una retòrica desfasada i ridícula en un món en transformació. Resulta per tant un contrasentit apel·lar a un referent orsià de principis de segle per designar una concepció escultòrica que justament pretenia situar-se als seus antípodes. En tot cas, l’únic ús que em semblaria acceptable de la denominació impostora fóra en un sentit irònic, que crec que és la utilització que n’han fet alguns sectors populars en els darrers temps.

	La Mamaroca i l’eugenial Paco Torres Monsó el dia de la instal·lació de l’obra davant de Can Ninetes FOTO: EMPAR CASANOVA

«La Mamaroca», una passa del camí

La Mamaroca és una obra de 1960² i l’any següent es va presentar per primera vegada al públic l’original en guix a la sala d’exposicions de l’Ateneo de Madrid, que era un espai oficial amb molt de prestigi on es presentaven treballs dels artistes d’avançada del moment. Si van convidar Torres a mostrar-hi el seu treball, va ser bàsicament a causa d’haver guanyat el premi d’escultura de la III Biennal d’Alexandria (1959).

La peça que comentem forma part d’un trajecte plàstic on hauríem d’incloure-hi, per un costat, obres com Pare i fill (1959), Paternitat (1959) o Paleta (1960), i, per un altre, Dos personatges (1962), Picador (1963) o Espia atòmic (1965). El tret comú d’aquestes escultures ve donat per l’afany expressiu i l’èmfasi textural. De manera que, enfront de la intenció mimètica i naturalitzadora que evidencia l’escultura tradicional, hi ha una voluntat de subratllar tant el vessant subjectiu de l’obra, de manera que s’hi vegi la mà de l’autor, com el seu fonament matèric. Aquest darrer aspecte ens porta inevitablement a relacionar aquesta sèrie amb l’informalisme, que era el corrent a què s’adscrivien bona part dels artistes més inquiets de l’època. Una tendència que a Catalunya va comptar amb el pintor Antoni Tàpies com a pioner i nom més rellevant. Però també podríem assenyalar possibles lligams amb plantejaments estètics una mica anteriors en el temps, la referència a Giacometti fóra ineludible, o bé a tota una tradició artística, on sobresurt Picasso, que s’inspirava en models exòtics, majoritàriament d’arrel africana, per tal d’erosionar el marc normatiu i el sistema de valors de la vella cultura burgesa de base grecollatina. I en el cas de La Mamaroca i de diversos nus femenins de la segona meitat dels cinquanta segurament no estaríem gaire lluny d’una mena de reelaboració creativa de certes tipologies característiques de les anomenades deesses de la fertilitat. Curiosament, el títol original apunta amb una gran intuïció cap aquesta direcció, ja que la primera part del mot compost al·ludeix el vessant nutrici -mama- i la segona un component de la natura -roca-, que semblen remetre a cosmovisions animistes.

A mesura que Torres treballava en aquest grup d’obres va tendir a deslliurar-se de la supeditació a un referent, per bé que sense arribar a negligir-lo del tot, i això el va portar a realitzar algunes escultures que gairebé se’ns apareixen com a pures emanacions de la matèria. És a dir, que allò que primer ens sobta d’elles són les seves qualitats formals, o segons com aformals, com ara les rugositats, els esqueixaments, la pastositat, les estries o les protuberàncies matèriques, més que no pas el fet de suggerir unes imatges més o menys identificables.

Ara bé, malgrat el caràcter particular d’aquests treballs, la majoria de recerques plàstiques que va emprendre Torres Monsó per aquells anys solien prendre com a motiu la figura humana. Fins i tot la que és una de les seves realitzacions més radicals i de les més poc conegudes -la titulada Grup que va presentar al Saló d’Octubre de 1957- parteix d’unes figures construïdes a partir de planxes planes de plom, una mica a la manera de Juli Gonzàlez. I és que el nostre escultor, com evidenciarà al llarg de la seva trajectòria posterior, mai no es va sentir gaire còmode en el paper d’artista de formes pures i abstractes allunyades de la vida de cada dia. De manera que allò que s’acabarà imposant serà un Torres en reflexió ètica amb el món o un Torres interpel·lador intempestiu, que entre els seus múltiples registres no exclou el cop de roc visual o conceptual per somoure l’espectador.

Narcís Selles Rigat -veí del Güell, filòleg i historiador de l’art- per a eldimoni.com

¹Amb aquest títol en castellà va aparèixer al catàleg de l’exposició celebrada a l’Ateneo de Madrid l’any 1961, que conté un text de presentació d’Alberto del Castillo.
²Voldria aprofitar l’ocasió per esmentar un dels diversos errors que conté el catàleg que va editar el 1990 el Museu d’Història de la Ciutat de Girona sobre Torres Monsó, amb el subtítol Escultures (1942-1990), que dóna una doble data de realització, 1960-1968. Cal no confondre l’any d’execució amb l’any o els anys en què es passà l’obra original a bronze.

:: FOTOGRAFIA PANORÀMICA

Santa Eugènia de Ter vista amb les ninetes de «La Mamaroca» de Paco Torres Monsó

Voleu veure el que veu La Mamaroca, com si estiguéssiu davant de Can Ninetes?
[feu clic damunt aquesta foto de l’obra de l’eugenial Paco Torres Monsó]

[Per veure-ho bé necessiteu tenir el Quicktime instal·lat.
Si no el teniu, i el voleu instal·lar, us el podeu descarregar de franc fent clic des d’aquí]