Serra, Serra, Narcís Serra,
vas ser l’alcalde de Barcelona
i ministre de Felipe i de la Guerra
i hauries d’acabar, tu sí, a Xirona
per les hipoteques i les clàusules terra.

Per Fires de la Ciutat Immortal
ens visitaves el dia del teu sant
i eres molt ben rebut per Nadal
visitant l’ajuntament i els estands.

Ara afirmes sortint de l’Audiència
que “esto acabará bien” i te’ns pixes
i no t’enteres que la nostra paciència
s’ha esgotat, model de sociata a mitges.

I no demanis no perdó,
com canta la Marta Sánchez
a la seva oda a la bandera,
tots els desnonats per la teva Caixa
farts estem de la teva manera,
ningú no et plorarà!, tot serà rauxa!

Demanem el teu cap i el de Todó,
l’Adolf, que amb tu, Narcís,
us mereixeu el pitjor:
guillotines directes al paradís.

Amb la justícia, cap confiança,
ni amb el Banc d’Espanya,
ni amb el Rei, ni aquest ni el pare;
el millor penjat d’una canya
i el Millo fent de bufó de la comparsa.

Tocar el piano és lu teu en companyia,
no el de les tecles musicals que sonen
sinó el de malfactor entrant en comissaria
per podrir els teus pecats que són
d’aquella màfia calanya que aspira
a girar portes, cobrar indemnitzacions,
jubilacions anticipades i untar la fiscalia:
però “esto no acabará bien”, per raons.

En Todó i en Serra, dos patíbuls,
dos exemples, dos mangants,
dos terroristes, dos ganduls,
dos lladres de coll blanc i de sang.

Serra, Serra, Serra…
què serà, serà, serà…
Todó per la pàtria i nada más!
No portarem dol per vosaltres.
Mai més!