Pocs mesos abans que aquell noi de Verges ens convidava a fer el viatge cap a Ítaca, ara fa quaranta anys, naixia a la capital grega un tal Alexis Tsipras. A casa nostra, encara fresca la memòria de l’execució al garrot de l’anarquista Salvador Puig Antich, no estava la cosa per alegries. En mesos viuríem noves execucions, aquesta vegada afusellaments de membres d’ETA i del FRAP, abans de la mort del dictador Franco, autoanomenat Caudillo de España por la gracia de Dios. Per als joves de l’època, doncs, fer el viatge a les Ítaques no era cap divertiment gratuït. Però aquí i allà, arreu, alguns vam iniciar el viatge pregant que el camí fos llarg, ple d’aventures i de coneixences, envoltat d’afecte i sense esperar que ens dones més riqueses que les guanyades fent el camí. Seguíem els consells del poeta: més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, de l’avui que ara us encadena i del demà que ara ja s’acosta… i quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes. Vam fer el que vam poder i saber durant la travessia, segurament molt poc, però creieu-me: no ens vam pas equivocar de tenir sempre al cor la idea d’Ítaca, de voler transformar el món, de necessitar tocar el cel, doncs, com ens recorda l’Eduardo Galeano allò important no és el port sinó el viatge…

Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels

Tornem al principi i parlem de l’Alexis Tsipras. Un guerrer fidel al seu poble que és avui el nou president de Grècia confirmant la paraula del poeta que cap esforç no cau en terra eixorca. El futur, tan previsible pels creients en la fi de la Història, per a mi sempre ha estat una gran incògnita, amb poques certeses i moltíssims dubtes. El futur de Grècia, dels anomenats països del sud d’Europa, que serien el nord amb el mapa a l’inrevés, dels Països Catalans i resta de pobles de la Iberia fecunda cantada per un altre poeta nicaragüenc, el futur dels pobles en general, crec que depèn molt de la càrrega de passió, de compromís, de lluita i d’esperança que acumulin en un moment determinat però també de la força del vent, com se sap poc sotmesa a decisions humanes. Malgrat que els poetes, des dels citats, Kavafis-Riba-Llach, Martí i Pol, Rubén Darío, a tots els demés, els filòsofs, les comunicadores i les revolucionàries, tu i jo i tothom alimentem el vent local seixanta vegades per minut. Vull dir que podem canviar la història si volem, som éssers objectes de la Història del futur si volem deixar de ser els objectes que ara som. No sé quin serà el futur de la Grècia del nou president Alexis Tsipras, però ja ha canviat el rumb del seu poble i dels nostres pobles: continua el viatge a Ítaca ara amb bon vent i barca nova, que deia l’Ovidi Montllor.

Esperança, dignitat, justícia

Això deia una pancarta en francès ahir diumenge en la concentració per celebrar la victòria electoral de Syriza. A prop algú agitava una bandera republicana en aquell mar de poble de banderes roges i de tutti colori. Aquesta tríada és segurament la millor síntesi del programa que ha donat la victòria a les urnes a l’Alexis Tsipras. Bon viatge camarada. Ara ens toca a nosaltres…