|
Fa més de 20 anys, un temps que els més joves ja ni tan sols han sentit anomenar, quan les parets de Girona estaven plenes de pintades en memòria de Sid Vicious i les cantonades del barri vella bullien de vida, quan els ionquis interclassistes buscaven quelcom per cardar-se a la vena pels carrers estrets i humits d’una ciutat que encara lluitava contra la OTAN, hi havia a l’àrea de Joventut un regidor sociata al de qui la barba i les grenyes se li barallaven amb el vestit i la corbata…
Ara, en Tià, ha agafat el lloc del cantant dels Sex Pistols. Els joves d’avui no pinten els murs amb el nom dels que brillen amb les estrelles. Ell que no demanava que Déu salvés a la reina i, per descomptat, tampoc al rei, és el que recull ara, a un any de la seva mort, l’homenatge dels qui, d’una manera o altra, i des de llocs gairebé oposats han participat en la seva dilatada i polièdrica trajectòria.
El sociata que celebrava amb nosaltres el «no» català a l’OTAN, poc abans d’estripar per l’esquerra el carnet del Partit dels Socialistes. El regidor que visitava la casa del carrer Portal Nou que havien okupat els joves que negaven la crisi i els oferia recolzament polític i econòmic, i no només paraules.
L’advocat que guardava el secret de la gent que ajudava a lliurar-se de la presó, de les multes, de la policia… els guardava el secret. El seu Marx estava crucificat, el Jesús en que creia es reunia amb un grup d’insurgents.
Ara, la gent d’una i altra banda de la barricada li rendeix homenatge. Alguns es queden més sols, sense en Tià, que altres vegades. Els que es cremen amb el rei, els que es mullen pels drets humans, els que arrossega l’huracà de la repressió policial, els que el poder voldria veure cremats, macats i engarjolats, els que posen denúncies contra els racistes, contra els genocides, contra l’abús. D’altres també van als seus homenatges, però aquests no estan sols, tenen càrrecs i sous elevats, la companyia dels qui remenen les cireres, la protecció de personal armat… respiren ara més tranquils amb en Tià absent.
Sóc d’una generació que ha vist com la mort s’enduia a moltíssims companys. Alguns molt joves per la presó, per exercir de lliures, per enfrontaments armats o desarmats, per les patades que donava el cavall desfermat pels carrers. En Tià i nosaltres varem viure els anys 80. Anys de traïcions, de plom i de pols. Varem veure com gent en qui confiàvem canviava varies vegades de jaqueta, com es perdien pel camí l’esperança d’un demà més lliure i -de retruc- la llibertat que ja creiem guanyada.
Ara, al barri de Vila-roja, han dedicat una plaça a un home digne. Cent joves invocaven el seu nom contra el capitalisme.