Avui -11 de novembre- diumenge, més que dutxar-me i afaitar-me, el que penso fer és deixar -ja des de bon matí- que la jornada flueixi plàcidament fins que arribi el vespre; prou excitat que em trobaré tot el dia com per preocupar-me en què omplir-lo. Tinc una cita més que important a Can Panxut, a Salt. I faig tard. Des que ens vàrem veure per primer cop, la meva vida va ser una altra. Era l’alba de 1976, 1r any de tot. Va ser al Saló Diana de Barcelona. L’antic cinema l’ocupava i gestionava l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE): era una passada! Aquella abraçada de pallasso -de fa trenta anys- em va arribar a l’ànima. Física, suada, alegre, emotiva. Després, Jango, ho hem tornat a fer en més ocasions. Aquest és el motiu pel qual no penso dutxar-me ni avui ni demà. Ve a ser com carregar-se les piles per a una bona temporada. És tota una abraçada, la teva! L’intercanvi de fluids és això, i jo hi surto guanyant. L’endemà tothom m’ho reconeix a la cara. No puc dissimular-lo. Ni falta que fa. Que bé que m’ho passo amb en Jango! Quant que m’agradaria ser com ell! Que tots i totes fóssim com Jango Edwards i Laura Herts! Que la bogeria dominés no només l’escena. Que els irresponsables fossin acceptats. Que les abraçades sense Axe esdevinguessin el pa de cada dia. Que el perfum no fos el títol d’un llibre. Que riure fos paper moneda. Que la tendresa cotitzés en borsa… Desvariejo. No sé si sortir ja cap al Teatre de Salt, encara que faltin hores i l’entrada sigui numerada… Començo a somriure i tot just comença el dia! (Per a aquesta cita ha actuat de Celestina la Sra. Temporada Alta. Gràcies!)