No enganyaré ningú, crec fermament que el Tren d’Alta Velocitat (TAV) és un clar exemple del capitalisme senil, del continuar endavant tot i la paret de formigó o de la famosa frase de L’odi: “l’important no és la caiguda sinó l’aterratge”.

Anem a pams, i comencem pel plat fort, la despesa econòmica i els seus beneficis… Les famoses obres del pas del TAV per  la ciutat de Girona tenien aprovades 3 fases. Jo diria que per sort, només n’hem acabat patint la primera. Quatre dades sobre la faraònica obra pública: el pressupost de la primera fase ascendeix a 278.629.970 €, un xifra que, així a seques, poca cosa ens diu. Però si comparem la cosa s’aclareix… El pressupost sumat de l’Ajuntament de Girona dels anys 2012, 2013 i 2014 aconsegueix superar només per poc el cost d’aquesta primera fase. Per més inri el pressupost de 2014 inclou una partida de més de 2 milions d’€ per reurbanitzar carrers afectats per les obres del TAV i que Adif s’ha negat a pagar. Xoquen més aquestes dades quan les comparem amb la taxa d’atur a la mateixa ciutat, al voltant del 14%, l’any de l’inici de les obres, el 2008, amb les últimes dades registrades d’atur real a la ciutat presentades en un estudi fet el 2012, que situa la taxa al 24’12%.

Passem al segon plat, la marginació i exclusió del barri de Sant Narcís, el principal damnificat pels 6 anys que fa que duren les obres. Un barri poblat principalment per treballadores que han vist com entrar i sortir de casa seva es convertia en una sorpresa a mesura que es tallaven els carrers, sota l’excusa del progrés que ens aportarà el TAV. Portem 6 anys de carrers aixecats, paral·lels als 6 anys que la crisi econòmica ha espremut i ensorrat les economies de la població del barri. Però sobretot són 6 anys de promeses polítiques i de dates de finalització de l’obra que una i una altra vegada, s’han anat incomplint. Queden lluny les declaracions de polítics com Anna Pagans, l’alcaldessa al començament de les obres, remarcant que Girona seria un nou nus de comunicacions o la gràcia que feia a tothom la tuneladora Gerunda. La realitat és que el barri segueix fracturat i s’ha passat de les fines presentacions per ordinador d’un Parc Central sense vies a la tímida demanda que com a mínim quedi un trosset de gespa entre tant de formigó.

Finalment parlem del seus beneficis… No negaré que he utilitzat el TAV i sí, va més ràpid que l’antic tren, sobretot si ets de Girona. Perquè si ets de qualsevol altra població la cosa es complica, a no ser que saltis del tren en marxa. El mateix podríem dir de l’arribada a Barcelona, millor que la teva destinació final sigui Sants o el seu entorn, si no vols tornar a saltar per la finestra. Però el preu dels bitllets és el que fa acabar de veure que és una obra del tot inútil. S’ha aconseguit que, a partir de dues persones, surti econòmicament més a compte anar a Barcelona amb cotxe que amb el famós tren. I tot això encara que Abertis segueixi capficada en fer-nos pagar peatges.

El més greu, però, d’aquest seguit de despropòsits és que cap càrrec polític dels que van beneir i lloar aquesta obra, no és que no dimitirà, sinó que ni es plantegi assumir la seva responsabilitat ni entonar una disculpa. I és que el problema de fons és que hem regalat els diners públics a les mans d’uns personatges pagats i custodiats per empreses privades que ens fan combregar amb rodes de molí i ens venen un progrés que només es tradueix en un benefici en mans privades. [Ariet.cat]