|
No enganyaré ningú, crec fermament que el Tren d’Alta Velocitat (TAV) és un clar exemple del capitalisme senil, del continuar endavant tot i la paret de formigó o de la famosa frase de L’odi: “l’important no és la caiguda sinó l’aterratge”.
Anem a pams, i comencem pel plat fort, la despesa econòmica i els seus beneficis… Les famoses obres del pas del TAV per la ciutat de Girona tenien aprovades 3 fases. Jo diria que per sort, només n’hem acabat patint la primera. Quatre dades sobre la faraònica obra pública: el pressupost de la primera fase ascendeix a 278.629.970 €, un xifra que, així a seques, poca cosa ens diu. Però si comparem la cosa s’aclareix… El pressupost sumat de l’Ajuntament de Girona dels anys 2012, 2013 i 2014 aconsegueix superar només per poc el cost d’aquesta primera fase. Per més inri el pressupost de 2014 inclou una partida de més de 2 milions d’€ per reurbanitzar carrers afectats per les obres del TAV i que Adif s’ha negat a pagar. Xoquen més aquestes dades quan les comparem amb la taxa d’atur a la mateixa ciutat, al voltant del 14%, l’any de l’inici de les obres, el 2008, amb les últimes dades registrades d’atur real a la ciutat presentades en un estudi fet el 2012, que situa la taxa al 24’12%.
Passem al segon plat, la marginació i exclusió del, el principal damnificat pels 6 anys que fa que duren les obres. Un barri poblat principalment per treballadores que han vist com entrar i sortir de casa seva es convertia en una sorpresa a mesura que es tallaven els carrers, sota l’excusa del progrés que ens aportarà el TAV. Portem 6 anys de carrers aixecats, paral·lels als 6 anys que la crisi econòmica ha espremut i ensorrat les economies de la població del barri. Però sobretot són 6 anys de promeses polítiques i de dates de finalització de l’obra que una i una altra vegada, s’han anat incomplint. Queden lluny les declaracions de polítics com Anna Pagans, l’alcaldessa al començament de les obres, remarcant que Girona seria un nou nus de comunicacions o la gràcia que feia a tothom la tuneladora Gerunda. La realitat és que el barri segueix fracturat i s’ha passat de les fines presentacions per ordinador d’un Parc Central sense vies a la tímida demanda que com a mínim quedi un trosset de gespa entre tant de formigó.
Finalment parlem del seus beneficis… No negaré que he utilitzat el TAV i sí, va més ràpid que l’antic tren, sobretot si ets de Girona. Perquè si ets de qualsevol altra població la cosa es complica, a no ser que saltis del tren en marxa. El mateix podríem dir de l’arribada a Barcelona, millor que la teva destinació final sigui Sants o el seu entorn, si no vols tornar a saltar per la finestra. Però el preu dels bitllets és el que fa acabar de veure que és una obra del tot inútil. S’ha aconseguit que, a partir de dues persones, surti econòmicament més a compte anar a Barcelona amb cotxe que amb el famós tren. I tot això encara que Abertis segueixi capficada en fer-nos pagar peatges.
Aquests arguments són una mirada només local a una obra faraònica inútil i d’un cost estratosfèric. Es curiós que l’Estat espanyol, amb prop de 3.000 km en línies d’alta velocitat, sigui el segon país a nivell mundial en aquesta infraestructura, només superat per la Xina. Suposo que no cal exposar a ningú les diferències entre les mides territorials dels dos països. Un “repte” que, segons dades d’Adif, ha significat una inversió de prop de 45.000 milions d’€, xavalla en l’actual situació econòmica. Sumem a aquest cost el fet que algunes de les línies són absolutament inviables pel seu poc ús. Sumem-hi un cost paisatgístic, perquè s’ha afegit un nou traçat viari al que ja hi havia, fracturant una mica més, si encara és possible, el país. I sumem-hi per acabar-ho d’adobar que a través del TAV es justifiqués un altre dels emblemes del capitalisme senil com és la MAT. Encara ressonen aquelles veus afirmant rotundament que sense la MAT el TAV no arrancaria.
El més greu, però, d’aquest seguit de despropòsits és que cap càrrec polític dels que van beneir i lloar aquesta obra, no és que no dimitirà, sinó que ni es plantegi assumir la seva responsabilitat ni entonar una disculpa. I és que el problema de fons és que hem regalat els diners públics a les mans d’uns personatges pagats i custodiats per empreses privades que ens fan combregar amb rodes de molí i ens venen un progrés que només es tradueix en un benefici en mans privades. [Ariet.cat]