Hi havia una vegada que, a Girona, les Indústries Químiques i Tartàriques de Palau-sacosta feien sonar el tut a les 6 del matí i a les 6 de la tarda, plogués o fes sol (Déu n’hi do el que fa avui!). Era quan Els Químics -així és com coneixíem popularment aquesta empresa- actuaven de mirall de la Catedral, a l’altre extrem de la metròpoli del Gironès, i el cant obrer de la sirena s’atrevia -dos cops per jornada- a fer la competència al toc de campanes de la plaça dels Apòstols. Avui, d’aquelles instal·lacions, ens queda per al record l’esvelta xemeneia fabril que l’Associació de Veïns del Pla de Palau-Sant Pau ha rebatejat com La Xemi Amable, i l’ha adoptat com a mascota de l’actual barri gironí. Oblidat ja -desmemoriats com som- el nostre àcid tartàric «per fer caramels i medicines» (Pablo Aguilera i Mireia Vilella, de 5è del CEIP Migdia, en El Tarlà), la química i la mineralogia tornen a fer-se presents a les acaballes de la primera dècada del segle: amiant a la base de l’asfalt de la carretera de Barcelona al seu pas per Girona (i amanida d’amiant també a Banyoles, la Bisbal, Palamós i a…) i bentonita a les grans basses d’aigua barrejada que el TAV està habilitant resseguint el seu futur traçat i que tan atractives de mirar són des de l’andana elevada de la ja vella estació de la Renfe: que gràcils les fonts de mànegues gegantines, mancades d’il·luminació nocturna i efectes musicals, on només el seu brollar fa les delícies dels més menuts. Amb candeletes estic esperant la descoberta de kriptonita per aplicar-hi la mateixa solució apuntada per a l’amiant: enterreu-la sota el quitrà i deixeu-me viure en pau. Perquè, si fos de la de tipologia verda comuna, és letal per als superherois i -la pregunta- què faríem, pobrets ciutadans de nosaltres, sense l’home dels calçotets vermells per fora?, què faríem sense Superman? Avorrir-nos en ple agost!

«Per a les hemeroteques», de Pere Garcia Vidal

EL PUNT > Faig referència a l’entrevista feta per Jordi Grau a Jaume Teixidor i a l’article de Manel Mesquita, publicats diumenge dia 16 a El Punt.
Com a gironí, nascut al carrer del Carme (què te aquest carrer, que a una determinada generació ens té el cor robat?), diré que l’entrevista feta a Jaume Teixidor és bona de debò, sobretot, quan parla d’aquest entranyable carrer. Ara bé, hi ha unes dades determinades que al meu entendre no són correctes, o be permeten una possible discussió; quan s’explica la tràgica mort del seu pare a l’altura de can Canet, l’entrevistador situa aquest indret «al davant de la Creu de Palau». Al meu entendre, can Canet sí que estava situat al davant de la creu, però la creu del carrer del mateix nom, a l’encreuament amb Migdia, on ara hi ha un establiment de menjar ràpid. Llegint l’explicació feta, tindria poca lògica que per anar de l’estació al carrer del Carme s’hagués de passar per la Creu de Palau (?). Ja que hi som, afegiria que sí, en Jaume va ser «dimoni gros» amb en Casas i en Donato -l’Aram i Batus d’una generació–, però també amb Joan Donat i Joan Ribas, que ho van ser d’una altra.
I anem ara amb La galeria d’en Manel. Com molt bé diu, la «sirena dels Químics» era l’equivalent de les campanes de la catedral, per als de fora muralla. No recordem els tocs a les 6 del matí. Al nostre temps, la sirena sonava a les 8, 12, 14 i 18 hores. Segurament que en Manel té raó, però, si la memòria no ens falla, després d’escoltar els tocs 32 anys, creiem que nosaltres també.
Bé, per nom sóc Pere, però quan es toca Girona puc ser «perepunyetes». Perdoneu. Més que res, per quan en el futur algú consulti les hemeroteques. Visca el carrer del Carme! [El lector escriu · El Punt]