Fa escassament dues setmanes Syriza, la coalició d’esquerres grega, va guanyar clarament les eleccions generals d’aquest país. Un dels punts estrella del programa guanyador és el de la reestructuració del deute grec, que es troba perillosament a prop del 180% del PIB, i situat entre els més alts del món. Tenint en compte les circumstàncies actuals de l’economia grega és un deute, des d’un punt de vista econòmic realista, impagable.

Per què el deute grec és impagable?

És impagable, en primer lloc, pel nivell que ha assolit. És virtualment impossible tornar un deute que suposa sis cops els ingressos que tens en un any. La recaptació del govern grec en relació del PIB és del 30% i, per tant, un deute del 180% del PIB equival als ingressos públics de sis anys. Recordem que, quan estem parlant d’un crèdit hipotecari, no es recomana superar el valor dels quatre anys del teu sou a l’hora de contraure una hipoteca.

És impagable, a més, perquè l’Estat grec és un estat fracassat, corcat per la ineficiència, l’excés de burocràcia i el duet demoníac del clientelisme i la corrupció. Subornar petits funcionaris per agilitar tràmits és una pràctica ben comuna, i no cal entrar en detalls quan parlem de l’atorgament de grans contractes públics o de la supervisió del funcionament d’aquests. És un país on les grans fortunes no paguen impostos, on no hi ha un registre fiable de propietats, on les persones mortes cobren pensions de jubilació i on personatges com Millet, Bárcenas o Matas serien uns mers becaris en pràctiques a l’hora de jugar amb el tràfic d’influències. L’economia submergida a Grècia està al voltant del 25% del PIB. Només una neteja a fons d’aquestes pràctiques perverses, com contempla en un dels seus punts programàtics bàsics Syriza, pot permetre el govern grec d’augmentar la recaptació i poder començar a liquidar una part del deute.

És impagable, també, perquè no es pot seguir collant més la població. Les mesures d’austeritat (el mal anomenat austericidi) han delmat les condicions de vida de la població, via retallada draconiana en partides bàsiques com pensions, educació o sanitat. I, en alguns casos concrets, han estat adoptades per persones amb un sentit clarament distorsionat de la realitat ja no social o humana sinó purament econòmica. La decisió de fer fora la major part dels municipals que posen multes va portar, és clar, a una caiguda de la recaptació superior a l’estalvi de nòmines (i a un creixement del caos circulatori). El que cal és començar a revertir aquestes decisions, en la mesura del possible i prioritzant els casos més urgents. Una societat amb uns serveis públics d’educació i sanitat insuficients no només és més injusta, sinó que, a més, limita el seu creixement futur i, per tant, la capacitat de pagar i retornar el deute. Syriza ja sembla estar treballant en aquest camí.

La immoralitat del deute

És impagable, des del punt moral, pel fet que una part del deute es va ocultar al poble grec. El govern grec, durant els anys 2000, es va embarcar en algunes perilloses maniobres d’enginyeria financera per ocultar el seu dèficit públic. Grècia havia entrat en l’€uro sense reunir les condicions necessàries reals, i necessitava complir el Pacte d’Estabilitat que limita els nivells de dèficit i deute públics. Es va optar pel més fàcil: trucar les dades i no fer front a la realitat, que implicaria augmentar la recaptació i/o retallar despeses inútils. El resultat d’aquesta pràctica fraudulenta va ser que el nivell de dèficit i de deute real era superior a l’oficial i que quan, en plena crisi financera, es va descobrir tot aquest fosc entramat, l’únic que va fer va ser augmentar la pressió sobre el deute grec (és difícil prestar diners a algú que menteix).

Qui van ser els responsables de la nefasta decisió?

En primer lloc, els diferents governs grecs, tant el socialdemòcrata del Pasok com el conservador de Nova Democràcia (ND), que han maquillat contínuament els comptes públics hel·lènics. En segon lloc, alguns institucions financeres, com Goldman Sachs (GS), que varen entrar gustosament en aquest joc. En concret, i canvi d’uns beneficis astronòmics, GS va donar crèdits al govern grec que no quedaven registrats oficialment com a tals i, per tant, no computaven ni al dèficit ni al deute públic d’aquest país.

D’aquí podem saltar als noms propis d’aquest drama, per no dir tragèdia. En un lloc destacat hi trobem els primers ministres grecs Konstantinos (Costas) Simitis (Pasok, 1996-2004) i Konstantinos (Costas) Karamanlis (ND, 2004-2009), Lucas Papademos, governador del Banc Central grec (1996-2002) i president de Grècia imposat per la Troika (2011-2012), així com el vicepresident de Goldman Sachs a Europa entre 2002 i 2006, Mario Draghi. Mario Draghi! La persona que talla el crèdit a l’economia grega està implicada en la fallida financera d’aquest país! Mario Draghi! La persona que imposa els interessos de la Troika a la voluntat sobirana del poble grec és part del problema i no cap solució!

Què es pot fer ara?

En primer lloc, els creditors (bàsicament els governs europeus) han d’assumir que una part del deute grec no és retornable. I, per tant, s’ha de donar una (nova) quitança sobre aquest deute. Una quitança que aproximés el deute a nivells raonables, al quocient deute/ingressos pròxim als quatre anys que he esmentat anteriorment.

Òbviament, hi hauria d’haver un seguit de contrapartides que el govern grec hauria d’aplicar per poder gaudir de la quitança. Però aquestes mesures que hauria d’implementar el govern grec caldria que fossin diferents a les aplicades fins el dia d’avui. Haurien de basar-se en una millora del funcionament administratiu del país i en una lluita contra el clientelisme, la corrupció i l’evasió d’impostos. Per tant, que el govern sigui ocupat per persones no implicades en el caos de l’economia grega, cosa que ni el Pasok, ni ND, ni els independents imposats per la Troika poden en absolut garantir.

Seria un seguit de mesures que permetrien incrementar la recaptació fiscal i que millorarien la competitivitat de l’economia del país. I caldria, a més, oblidar-se de continuar amb accions que l’únic que fan és empitjorar les condicions de vida de la població, com els retalls de despeses en partides bàsiques. Les mesures que proposo (i que són al programa de Syriza) només poden ser portades a terme amb l’ajut de la UE i dels altres països europeus. És aquí on aquests han de demostrar el veritable significat de la paraula solidaritat. Ho faran? Molt em temo que no.

“All in all it’s been a rocky road, Twists and turns along the way, But, I still pray for tomorrow,
All my hopes, my dreams, Don’t fade away, Don’t fade away.”

(“En general ha estat un camí difícil, girs i voltes en el camí, però, jo segueixo resant pel demà,
totes les meves esperances, els meus somnis, no s’esvaeixen, no s’esvaeixen.”)