Tapar el Güell des dels Maristes fins a l’Auditori per augmentar els carrils de circulació en aquest tram. Aquesta és la idea que ha generat un interessant debat a Girona durant les últimes setmanes sobre aquest riu de la nostra ciutat. És una idea que es recull a l’estudi Girona, quatre rius i una sèquia, i que ha acabat discutint-se al ple de l’Ajuntament de Girona en forma de moció presentada per l’oposició, per tal que aquesta idea no es dugui a la pràctica.

Un debat interessant, que ens porta a parlar de com tractem l’entorn natural urbà. Òbviament, cobrir un riu no sembla la millor manera de tractar-lo, si és que es vol seguir parlant de riu. Un riu és un ecosistema format pel curs d’aigua i per una vegetació aquàtica i de ribera i una fauna associada a aquests microambients. Tothom pot imaginar-se com afectaria a aquesta vida del riu el fet de tapar-lo amb formigó i privar-li la llum del Sol, font de vida i energia per a la majoria d’ecosistemes. Com cada vegada que degradem un entorn natural, i fem malbé els recursos que també nosaltres aprofitem, ens estaríem tirant pedres sobre la nostra teulada. Els rius ens proporcionen nombrosos serveis: per posar un exemple, la vegetació dels marges (balques, canyissos…) aprofita la matèria orgànica que hi ha a l’aigua, netejant-la. I sense haver d’invertir un euro en depuradores.

Com tractem a Girona els nostres rius?

Girona és més coneguda com la ciutat de l’Onyar que no pas com la ciutat “dels quatre rius”. Això potser ja ens dóna una pista per respondre la pregunta. La veritat és que la postal de les cases de colors pastel emmirallant-se al riu amb l’skyline de la catedral i sant Fèlix hi deu fer molt. Però l’Onyar tampoc és aquest tram que banya el Barri Vell i prou. Com és l’Onyar quan encara no ha arrbat a la Girona la canya a 2 € (mínim)? Al carrer del Carme, formigó. A Vila-roja i Mas Ramada, una passera ridícula per travessar el riu, que no hi ha manera que s’adecenti mínimament ni s’hi faci un pont, com demanen els veïns. I la resta de rius? El Galligants, que passa per Sant Daniel, queda més amagat per la seva intermitència. Però el Ter, que banya els barris del nord (Devesa, Fontajau, Pont Major) és el germà gran, el que rep l’aigua de tots els altres. Com està el Ter? Eixut, com sempre. Tot i ser el gran riu de Girona, continua xuclat amb persistència per un transvasament abusiu cap a l’àrea metropolitana barcelonina (que arriba al 80% del seu cabal en alguns moments), incomplint-se els seus cabals mínims dia sí, dia també. Les demandes de molts gironins per capgirar aquesta situació ha topat sempre amb una vergonyosa migdiada institucional que dura dècades.

El nostre riu Güell FOTO: EL DIMONI

I tornem al Güell, el riu de Santa Eugènia, Sant Narcís i Can Gibert del Pla. Un Pont del Dimoni que no arriba mai. Formigó i més formigó a la llera i a les parets que l’encaixonen, una mica de verd (res a veure amb una vegetació de ribera com cal) abans d’arribar al Masroc. Un Güell que no té ni un caminet per circular-hi a la vora amb un mínim de seguretat, amb cotxes a banda i banda, i que a la llera s’hi pot trobar des d’una tanca de metall fins a un cartell de gelats, passant per tot tipus d’escombraries (us imagineu això sota el Pont de Pedra?). En resum, un Ter sense cabal, un Güell embrutit, un Onyar formigonat i perillós de travessar als barris perifèrics. Les aigües que banyen els barris de la working class gironina, clarament deixats i oblidats, en contrast amb la postal de les cases de l’Onyar del Barri Vell i Santa Clara, la zona que s’ha decidit potenciar pel turisme de qualitat (és a dir, de gent que hi pot anar a buidar la cartera). Centre i perifèria. Els suburbis gironins, els barris que s’amaguen al Temps de Flors, tenen els seus corresponents suburbis fluvials.

Per altra banda, no deixa de ser interessant contemplar les atencions que es fan a aquest Onyar més fotogènic. És un riu al que fins i tot li tallen les ungles entre plaça Catalunya i el Pont de Pedret, quan les balques són massa altes i a l’hivern s’assequen (sí, aquelles balques que netejaven l’aigua…). Deu ser que una mica de vegetació i alguns ànecs fan nosa, o fan lleig a la fotografia que s’enduran els visitants de souvenir. Un penós maquillatge urbanita justificat per l’ajuntament amb la necessitat “d’endreçar” el riu [sic], davant les crítiques que feia fa uns mesos l’Ateneu Naturalista. Endreçar? Esteticisme acompanyat d’ignorància ecològica i amanit amb eufemismes.

Dignitat fluvial

Tot i això, ara diuen que es naturalitzaran els rius de Girona. Ho diu l’Ajuntament, ho diu l’estudi dels Quatre rius i una sèquia: hem vist representacions de l’Onyar al carrer del Carme, on la natura substitueix el formigó, i unes estranyes piscines al Ter a Fontajau… I al Güell, no li toca res? Ah no, que pel Güell hi havia allò de tapar-lo. Vaja. Sembla que per naturalitzar l’Onyar ja hi ha pressupost i tot. Ara que, veient com apliquen el concepte de naturalització als balcars del riu abans d’arribar al Ter (a cop de desbrossadora), es fa difícil imaginar-se com serà aquesta nova naturalització fins a Països Catalans. Per variar, cap explicació a la ciutadania, cap possibilitat de participació. Res de nou.

Parlem dels rius de Girona, caminem-hi, mirem-los, comparem-los. La imatge més famosa de Girona, les aigües de l’Onyar tenyides de colors pastel, contrastant amb l’estat dels suburbis fluvials del Ter, el Güell i el mateix Onyar. Potser ens adonarem que parlar dels rius de Girona no és res més que parlar de la ciutat mateixa, de l’estat dels seus barris, del model dominant de ciutat encarada a servir els turistes que es vénen a passejar pel Barri Vell. Girona hauria de ser la gent de tots els barris, que es mereixen una mica més de respecte i dignitat. Inclosa la dignitat fluvial.