Trepitja fort quan puja i baixa per l’escala, segura, ferma. La Hadijatou una dona gran, camina i omple l’espai i els seus moviments revelen que és una dona forta. Es desplaça amb l’orgull que dóna l’honradesa. El seu to de veu la identifica: greu, calmat, s’expressa molt bé en una llengua que no és la seva, amb tota naturalitat. Parla amb seguretat però només quan la interpel·len. És prudent però sincera. Quan respon a una pregunta s’obre un silenci al seu voltant, pondera, afirma convençuda les seves opinions.

Em passejo amb ella per Salt mentre anem a veure la treballadora social o al Banc d’Aliments. Tothom l’atura, és respectada per veïns i coneguts. L’escolten. Casa seva sempre és plena d’amistats. M’explica que si pogués es divorciaria però, tot i que ha consultat a familiars i amics, no és ben vist que una dona gambiana es divorcií; significa l’exclusió de la seva comunitat. El seu home va marxar, la va abandonar quan les coses van començar a anar malament econòmicament, però ha de continuar casada amb ell.

Va néixer a Serra Lleona, país de la seva mare, però amb onze anys va anar a viure a Gàmbia. Té cinc fills però va haver de retornar-ne tres al seu país. Té 34 anys tot i que sembla més gran. La vida no li ha estat fàcil. Als 14 anys ja l’havien casada. Quan el seu marit la va deixar no tenia feina i va haver de rellogar una habitació a casa d’un home gambià. Vivien els tres en vuit metres quadrats. Els fills no podien ni fer els deures. L’Ajuntament, responsable de l’habitatge a Salt, no l’ha ajudat.

Ara viu al #BlocSalt, el bloc de pisos alliberat de l’Obra Social de la PAH-Girona (Plataforma d’Afectades per la Hipoteca). La seva ha estat una de les famílies reallotjades per la seva precarietat. Des que viu al #BlocSalt s’ha convertit en una de les més fermes lluitadores per la causa: participa en aturar desnonaments, en accions contra bancs i ajuntaments i no falla mai en cap reunió o assemblea. Lluita com una lleona agafant un «STOP» i aixecant la veu quan cal.

Canta, riu i mostra la cara més alegra, però mai es permet plorar en públic, no s’ho permet. Lluita per trobar feina però no ho aconsegueix i té dos fills per alimentar. Ha fet cursos de tota mena i presentat infinitat de currículums sense èxit.

Els parents no li poden enviar diners, també tenen dificultats allà on viuen. Només té un petit subsidi. Vol aconseguir un lloguer social que pugui pagar. No vol viure de franc. No vol caritat. No vol cap regal. És l’orgull de l’ètnia sarahule a la qual pertany; honrats i treballadors, amb el cap ben alt.

Quan parlem de la seva família, del seu país, de la seva gent, llavors sí que s’emociona. Una llàgrima, que eixuga discreta, li rodola galta avall. Li agradaria tornar a Serekunda per abraçar la seva mare malalta i cuidar-la. Li pregunto què faria si tingués diners i em diu: “Si pogués somiar seria una businessswoman: tindria una botiga de moda africana, compraria robes de colors alegres i en faria vestits per vendre’ls aquí.”

Mentrestant esperarem que tot millori, diu: “Lluitaré per les persones, pels meus fills i pels fills d’altres. Perquè tothom tingui tots els seus drets.”

I la seva petita, la Geneva, que té 4 anys, seguirà les passes de la mare. És el seu mirall. La Hadijatou ja li ha traspassat l’estela de la força i de la lluita. Té la mateixa mirada, uns ulls preciosos que busquen on és la justícia.

© www.gloriasb.es